Que el carnaval ja no és el que era, transgressió, disbauxa, irreverencia, és palés. H¡ reflexiona Josep Martí Blanch amb un parell d'exemples de com el puritanisme, el gilipollisme del tot ben correcte ha alterat el que era la festa del caos, del desori; és la conxorxa dels enzes vers el Carnaval. Uns enzes que ambicionen un carnaval sostenible, integrador, progressista, pacifista, ecològic, solidari, educat, descafeinat i amb sacarina, o sia un desgraciat...  

"Emborratxar-se bevent aigua i fartaneres d’aire. No neguin l’atreviment disruptiu de la proposta. És tan agosarat que puc imaginar una llarga cua d’inversos disposats a gratar-se la butxaca per fer realitat el projecte. També puc recrear, per a quan ja haguem bastit un imperi sobre la base d’aquesta revolucionària idea, una futura entrevista signada per Víctor M. Amela a La Contra de La Vanguardia . Les respostes que donaré a l’estimat company per explicar l’èxit del negoci seran tan curtes com intel·ligents. Aquesta podria convertir-se en titular: Vam descobrir una nova dimensió de la disbauxa gràcies a l’aigua de l’aixeta i els plats buits. Potser és massa llarga. Si així resulta, Amela sabrà retallar-la sense negar-li el sentit original. Han de saber que la ins­piració no cau del cel. Per guanyar diners s’ha de saber olorar abans que ningú els senyals que marcaran tendències. I aquests dies de carnaval són un aparador de pistes a la vista de tothom. N’hi ha prou a esforçar-se per llegir-les correctament.

En cas de fer-ho, es descobreix una societat aplicada amb entusiasme a viure el carnestoltes amb la rigidesa d’un manual d’instruccions que inclou regles, preceptes, normatives, guies i ordenances morals. O sigui, el que vindria a ser un carnaval sense carnaval. D’aquí a l’ocurrència dels locals on torrar-se amb aigua i atipar-se mastegant no res n’hi ha prou afegint-hi un plus de creativitat. Bé, ara ja saben com penso fer-me ric. El procés d’invenció ha estat possible gràcies a una concatenació d’atzaroses casualitats. 

La primera va aparèixer en un grup de WhatsApp que alguns amics fem servir per xerrar de tot i de res. Va advertir un dels integrants que acabava de rebre les instruccions del col·legi sobre com vestir al seu fill perquè no violés cap regla durant el carnaval escolar. Després de moltes reunions discutint arguments a favor i en contra, el centre educatiu havia aprovat que la mainada acudís a les aules vestida de xèrif. Però s’advertia els pares: s’acceptaven l’estrella, la corretja gruixuda, el barret de cowboy i fins i tot les botes de canya alta. Però sota cap condició els nens i nenes xèrifs podien portar pistola. Ves a saber si algun pedagog no va advertir que així es podrien despertar vocacions policials futures però nascudes d’un gran arrelament democràtic i pacifista. Primer indici: disfresses castrades.

El segon senyal també va venir de l’entorn educatiu, però en conversa amb un parell de professors. Ambdós coincidien a haver estat convenientment alliçonats per una mena de comissió de carnestoltes dels seus centres respectius. Se’ls instava a evitar que apareguessin a les seves aules disfresses que apuntalessin una maniquea visió del gènere o que resultessin d’alguna manera ofensives per a algun col·lectiu o individu. Va voler l’actualitat que després d’aquesta xerrada, es fes viral el vídeo d’una mare vegana cridant a la guerra santa perquè a l’aula de la seva filla havien acordat vestir-se de pescadors. A ulls d’aquesta senyora això era pitjor que enfundar-se l’uniforme de les SS. Vaig entendre els meus amics. Segon senyal: disfresses inofensives i innòcues.

Faltaven, però, indicis més solvents per extreure’n conclusions més definitives. Van arribar a través de les notícies. Municipis de l’Alt Penedès havien decidit restablir la censura prèvia a la música de les rues de carnestoltes i elaborar un índex de cançons prohibides que ja no podrien escoltar-se pels carrers.

Llegir les declaracions dels regidors d’aquests pobles, convertits en moderníssims sentinelles d’occident i orgullosíssims de la seva aposta per un carnaval utilitzat com a eina de transformació social, és l’acudit més graciós que hom hagi escoltat mai. La certificació definitiva de l’aparició d’un nou model de carnestoltes: l’anticarnestoles. Fou el tercer i i més concloent dels senyals: carnavals amb censura per crear un home nou.

No carreguem la paciència amb un sobrepès d’indicis. Afegim només que fàcil que és col·leccionar aquests dies tot tipus de manifestacions que ambicionen un carnaval sostenible, integrador, progressista, pacifista, ecològic, solidari, empàtic i educat. Un carnestoltes gens carnavalesc però trufat dels millors desitjos. I així ha estat com jo he visualitzat els integrants de les rues futures entrant a cabassos per celebrar les festes als meus locals d’èxit":

–Posa’ns una ampolla de res i una ració de cap cosa!

També jo volia fer del món un lloc millor. I ara fer fi ja sé com.

Si fins i tot el bo d'en Woody porta pistola.