Podria dir que m'importa un rave el que va passar el cap de setmana a l'assemblea de L'ANC amb l'allau de dimissions i desoris diversos, i en certa manera és així, perquè la seva és la història d'una descomposició anunciada. per la tossudesa i fatxenderia d'alguns dels seus dirigents, sobretot la seva desnortada presidenta, Dolors Feliu. Ai senyor, si Muriel Casals aixeques el cap, els faria fora a tots de l'assemblea a fuetades com Jisàs de Netzerit als fariseus. 
Compara Joaquin Luna en el seu article els fets del cap de setmana, amb els paratges perduts de Catalunya que acullen molts caps de setmana festes ‘rave’ amb la consegüent alarma social de la gent d’ordre, cosa que obliga els Mossos i TV3 –com si no haguessin res millor que fer– a muntar grans dispositius que solen saldar-se amb l’arrest d’un parell de guiris col·locats, la confiscació de tres altaveus chumba chumba i quatre multes. A mi, en canvi, la festa rave que em va resultar pertorbadora no va ser les del pobles de Sarral i Torà sinó la muntada per l’ANC en el Centre Cultural i Moral del Poblenou de Barcelona, on els presents van sacrificar la seva salut, el seu benestar i el seu dissabte per donar la raó a José María Aznar, que va profetitzar –amb més visió que a l’ Iraq– que abans es trencaria Catalunya que Espanya. De fet, tenint en compte que per allí rondava un pallasso, es podria dir que el sarao de l'Assemblea de l'ANC més que comprarar-lo amb una 'rave' es podria titular 'Havia una vez un circo'.

Fins a catorze dimissions van ser presentades, entre les que no va figurar la de la presidenta de l'ANC, un càrrec estrany que no ostenta mai el candidat més votat. I per què anava a presentar la dimissió si l'ANC és així, el més semblant al desori de la vida de Brian. Al cap i a la fi, ja el 2020 van marxar amb caixes destemprades set membres del secretariat. Em reconec més urbanita que un semàfor, i el fet de que uns centenars de joves aparquin la seva caravanes i cotxes en descampats on Crist va perdre les espardenyes no afecta la meva tranquil·litat. Allà ells, que són joves. Això de l’ ANC, en canvi, em provoca neguits des del 2014, quan van anunciar a so de bombo i platerets que 100.000 voluntaris organitzarien “la campanya porta per porta més festiva i participativa que s’ha fet mai”. Crec que era per convertir fatxes com jo a l’independentisme. Encara avui, quan sona el timbre, em dic si no serà algun voluntari endarrerit d’aquells que oferien avalar personalment el cobrament de la pensió cas de trencar amb Espanya. Això sí és una rave!. 
En el mentrestan, Dolors Feliu, la presidenteta, no dimiteix, ella, erre que erre. Com por dimitir la persona que ens ha de salvar, que ens ha de fer arribar a Itaca, La més patriota entre totes les patriotes que es fan, o com l'ANC, es desfan.