Aquest article va de periodisme. Però no de tot, només del social, que és al què ens dediquem els col·legues d'aquest racó de 'La Vanguardia' des del qual trec el caparró. - Susana Quadrado.

Diu la resta de la redacció sobre nosaltres que pertanyem al club dels intensits perquè només portem drames. De bon rotllo sempre, se'ns anomena la secció del 'Morirem tots', cosa que segons es miri és una cosa injusta tenint en compte els danys col·laterals de la classe política o el dantesc quadre de l'economia i les desigualtats en aquest país. Per no parlar de les guerres o del boig de Putin que ho arrasen tot. Però vaja, que el sobrenom l'assumim a molta honra. En el fons no hi ha virus, plaga, crisi ambiental, ambulatori sense metges, jutjats sense lletrats, ciència sense fons, violència, atropellaments de drets bàsics o lacerant injustícia a què vulguem donar l'esquena a la secció de Societat.

En aquest rol, que molts considerem un privilegi, escrit sigui de passada, també expliquem històries. Tristes? Doncs jo prefereixo parlar d'històries electroxoc. El que és veritablement trist seria no poder explicar-les. Als reportatges socials no aspirem a salvar el món ni xorrades d'aquestes. Potser això ens pensàvem quan érem més joves, ara ja no. Els intensits arribem cada dia al diari vestits com qualsevol de vosaltres, res de samarretes de superherois de Marvel. Perquè som qualsevol, i pobre de qui cregui el contrari o que estimi que només és ell (i els seus seguidors) i no el mitjà per al qual treballa. 

Amb el pas del temps t'adones que el teu objectiu consisteix, simplement, que la gent es pari a mirar, que no passi de llarg. Els bons en això asseguren que, quan algú llegeix el diari al matí, en tindria prou amb fastiguejar-lo l'esmorzar o amb alegrar-s'ho. Ara bé, si mentre mulla la magdalena al cafè amb llet s'atura a pensar sobre alguna cosa en què no havia pensat abans, doncs millor. I si a sobre aquest algú que ens llegeix té el poder per fer que un drama abandoni aquesta categoria, aleshores aquest ofici haurà cobrat més sentit. Només intentar-ho val la pena. 

Fa uns dies vam publicar una d'aquelles històries electroxoc, la de Cecilio Hernández i la seva dona Candelaria Pérez, malalta d'Alzheimer. Aquesta parella sobrevivia amb només 300 euros al mes; la resta dels seus ingressos anaven a procurar-li cures i sense ajudes públiques. Aquest era un d'aquells drames que no tenien padrí. Fins que aquest cas va donar la cara, i vam fastiguejar l'esmorzar a algú. Després de dotze anys d'espera per una plaça per a Candelaria en una residència, el Cabildo de Tenerife la va concedir en cinc dies.

La tasca social que destaca Susana Quadrado al seu article, és important i extensible a altres mitjans com la ràdio i fins i tot la televisió. El contenedor de Rac1 denuncia cada setmana casos extrems que oh la la, se solen solucionar a la que tenen el ressò mediàtic e la radio. Ja que se sol criticar els mitjans pel seu no compromís, és important destacar-los quan compleixen aquesta funció de denúncia social.