Imaginem un escenari gegantí. Desmesurat. Impossible d’abastar amb la vista. D’una immensitat tal que al damunt pogués escenificar-se una obra on milions d’actors improvisen els diàlegs. No es tracta d’un teatre convencional. La platea ha desaparegut. La trama és inaprehensible i nega qualsevol sentit a romandre escarxofat a la butaca com un simple espectador. Així que a la funció només s’admeten intèrprets. Cada comediant executa el seu paper sense més exigència que la seva voluntat. Ningú dirigeix. Així i tot, s’endevina un ordre, un sentit dramàtic que ni tan sols el crític més alabat aconseguiria adjectivar. Teatre de l’absurd? Realisme d’avantguarda? S’ignora quan es va aixecar el teló. Sí que sabem, en canvi, que mai ha caigut la cortina des de llavors. La funció és un contínuum sense principi ni final. Què és una gran ciutat sinó una permanent i inacabada representació d’allò humà?

Encara que l’obra no s’ajusti a cap guió, el temps d’estar-se en escena possibilitava fins fa un temps establir clares diferències entre protagonistes, secundaris i figurants. Els primers, els més, eren els cridats a donar solidesa i caràcter a la història que es representava a cada ciutat. Arrelats, per naixement o per voluntat, dotaven de personalitat pròpia l’espectacle. Els segons també participaven d’aquesta construcció d’una cosa cridada a ser única i diferent a cada lloc, encara que en el seu cas a través d’un permanent entrar i sortir d’escena. Els tercers, els figurants, eren simples observadors del que construïen els primers i els segons, sense alterar els fonaments del que s’hi representava, amb una narrativa que seguia desenvolupant-se quasi aliena a la seva presència. 

Es presumia una jerarquia inalterable: indígenes, de naixement o adoptats, però amb voluntat de mantenir-se al lloc; secundaris, amb interessos vitals a l’urbs que també presumien seva, i figurants, que contemplaven l’espectacle i procuraven gaudir de quelcom que es considerava exclusiu i inimitable. Aquesta jerarquia va ensorrant-se. La gran urbs –triï’n una– com a parc temàtic continua prenent forma tossudament. La tendència és que la representació de Barcelona, per parlar de l’exemple més proper, acabi per no ser gaire diferent de la que es desenvolupa a la zona mediterrània de Port Aventura. Un lloc de cartró perdrà que permet als qui s’hi atansen creure’s part d’alguna cosa que en realitat va deixant d’existir. El cercle es tancarà quan l’única cosa indiscutiblement viva i real siguin ells mateixos i les seves targetes de crèdit. Una mentida molt viscuda que encaixa perfectament en un món que qualifica de realitat les coses virtuals, és a dir, tot allò que només és real de forma aparent.

El turisme de masses, els nòmades digitals, els fons d’inversió immobiliaris, les grans i mitjanes fortunes de cognoms il·lustres o no tant, i també vostè i jo, si l’herència o l’estalvi –per aquest ordre– ens han brindat l’oportunitat, som els qui hem alterat el transcurs de l’obra. Els que ahir eren protagonistes són forçats a abandonar l’escenari per fer lloc a un nombre cada vegada més gran de figurants. Desapareix així la voluntat d’ar­relar-se i amb això el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. Substituït pel desig de fruir de la taula només quan ja està parada. Arribarà el dia en què aquest gaudi podrà assimilar-se a la necrofília. S’estarà assaborint un mort. Perquè sense actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no mulla.

La meta és la ciutat com a lloc de trobada del que no és, però tampoc no vol ser –i en això­ radica la diferència amb altres èpoques–, d’enlloc. Indolent davant del que pugui succeir demà perquè ell ja no hi serà. Sense cap incentiu per sumar-se al col·lectiu. Incapaç d’imaginar res que no tingui relació directa amb ell mateix. Els diners, és clar, que no coneixen més frontera que la rendibilitat, i concentrats en mans que desconeixen o renuncien a formar part de res que no càpiga al seu jardí. El nòmada digital, jugant a ser cosmopolita vivint avui al Poblenou, demà a Chelsea i demà passat en un carreró veí de Piazza Navona. 

El turista que som tots, amb l’aplicació d’Airbnb descarregada als nostres dispositius mòbils, vivint feliços en l’autoengany que només els altres acceleren l’expulsió de la ciutat dels qui fins fa poc hi vivien o aspiraven a fer-ho. Aquesta és l’obra a la qual assistim i protagonitzem. Amb llei d’habitatge o sense. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.