Al barri madrileny de Lavapiés, on queda el Museu Reina Sofia, hi ha 'La Casquería', una llibreria que ven llibres al pes. La botiga ven llibres de segona mà amb la intenció de democratitzar l'accés a la literatura i treballar de manera compromesa amb l'entorn del barri. “Per nosaltres només tenia sentit muntar això a Lavapiés. Si marxem a un altre barri deixaria de tenir-lo o en tindria un altre de molt diferent. Els que hem viscut sempre hem estat lligats sempre a l'entorn polític del barri, als moviments socials, al moviment d'ocupació, la lluita per l'habitatge. Som persones que fa molts anys que habitam el barri i intentem que el barri sigui un lloc vivible. I La Casquería en forma part. La gent del barri sap que som aquí, que som un referent”, expliquen els amos. El local es troba al Mercat d'abastaments de San Fernando, a la mateixa ubicació on solia funcionar una carnisseria. De fet, encara conserven la balança de la carnisseria, però ara la utilitzen per pesar llibres, molts dels quals arriben a través de donacions dels veïns.

Quins són els preus? 100 grams de llibres costen un euro, i aquest és el preu mínim per obra, essent 8 euros el preu màxim. El local compta amb una gran varietat d'obres velles, descatalogades i difícils de trobar. La Casquería no segueix la lògica de les grans cadenes de promocionar els autors més populars. “Per nosaltres, és tan important un Premi Nobel com un autor de novel·la romàntica. És a dir, per a algú pot ser molt més interessant Ken Follett que Jorge Luis Borges. Nosaltres lluitem contra això, contra l'establiment de gustos elitistes”.

Fa anys, a Terrassa, a tocar de la Rambla hi havia una llibreria de vell de segona  mà, els llibres estaven escampats pel erra en piles sense cap ordre, però el llibreter de vell, sabia on estaven tots, tu li deies el títol i ell t'indicava la pila on el podies trobar i mai fallava. Els drapaires d'Emaús tenen també una bona col·lecció de llibres de segona mà a preus més que econòmics.

A voltes amb els llibres, un article, quasi conte d'Irene solà: La vida eterna

"M’he descarregat una aplicació al mòbil que et permet saber el nom dels ocells que canten al teu voltant. Ara vaig pel món de puntetes, aixecant el telèfon sota els arbres i fent senyals a qui m’acompanya perquè abaixi el to i camini amb delicadesa. Vora casa meva refilen sobretot pardals, merles, cornelles negres, gafarrons, pinsans, tallarols de cap negre, pit-rojos, pica-soques i rossinyols.

Una vegada, un ornitòleg gallec em va explicar un conte que m’agrada molt i que més o menys feia així, i dic més o menys, perquè com els passa a la majoria d’històries, amb el pas del temps i els rampells i els capricis del record, estic segura que l’he transformat:

Una vegada hi havia un monjo anomenat Virila, que un matí de primavera, tot passejant i reflexionant sobre la vida eterna, es va allunyar del monestir on vivia. Aleshores va sentir el refilet d’un rossinyol, i embadalit es va asseure sota un arbre per escoltar-lo. La melodia era tan dolça i embolcalladora que va tancar els ulls, extasiat, i es va endormiscar un moment. Quan es va despertar el sol era al mig del cel. L’home va estirar els membres entumits, es va espolsar l’hàbit i se’n va tornar al monestir, però quan hi va arribar, li va semblar canviat. Com si amb aquell mig dia l’haguessin ampliat. Bajanades!, es va dir. Va entrar i es va adonar que els dos monjos que guardaven la porta eren nous. Se’n va sorprendre, i es va presentar, però els dos novicis li van dir que no hi havia cap germà amb aquell nom que visqués allí.

Ningú altre el va reconèixer, ni el nostre monjo va ser capaç d’identificar cap habitant. Finalment, el van dur a la biblioteca i van descobrir el seu nom a l’arxiu del cenobi, al costat d’una nota que explicava que el monjo Virila havia desaparegut al bosc un matí de primavera feia tres-cents anys i no havia tornat mai.


Quin món em trobaria jo si m’endormisqués i transcorreguessin tres-cents anys. Primer imagino quin món em trobaria jo si m’endormisqués sota un arbre amb el mòbil a la falda gravant els sons dels ocells i transcorreguessin tres-cents anys. Després decideixo no pensar-hi gaire per no ficar-me en un malson distòpic més pessimista del compte. Del poc que puc estar segura és que la roba que duc estaria terriblement passada de moda i que tindria a les mans un tros de tecnologia com una totxana, sense bateria i totalment obsoleta".