Recordo sovint el curt d'anticipació del 1947 'l'Ull del demà', que vaig publicar fa temps, sobre l'ús desmesurat del mòbil pel carrer i llocs públics en general. Suposo que en aquells temps va semblar que Raymond Millet exagerava, però llegint l'article d'avui de Llucia Ramis a la vanguardia, crec que Raymond Millet somriuria satisfet o potser trist per haver encertat de ple al seu premonitori curt.


LA REALITAT TANGIBLE


Línia groga del metro, cap a les sis de la tarda. Està força ple. Soc l'única que no mira el mòbil, i per això constato que tots els altres ho fan, la majoria amb auriculars posats. Turistes amb xancletes o vestits per sopar, noies amb la bandolera d'Uniqlo, nois amb pentinat de futbolista, un home amb camisa estampada, un repartidor, algú que potser va anar al concert de Beyoncé. Ningú s'adona del que l'envolta perquè a ningú no li importa, què té d'apassionant un viatge amb metro. És més atractiu el que –sigui el que sigui– els ofereix el dispositiu: vídeos, fotos, xats, tuits, pòdcasts, música. Un petit món a mida.

Penso diverses coses. Una és que d'aquí a poc temps aniran (anirem) amb el casc de realitat virtual, i la imatge d'alienació serà absoluta, tots convertits en Daft Punk. Una altra és que la crònica consisteix a descriure la realitat tangible, la més directa, la que no només entra pels ulls. La que fa soroll, fa olor o fa pudor, acaricia o dol, mulla, sua, dolça o amarga, sense el marc ni l'enquadrament ni la distància de les pantalles. És a dir, aquesta realitat que ja no sedueix, per ser massa avorrida, rutinària, massa dura en tots els sentits que ens entestem a atrofiar. Aquesta de la que hem decidit evadir-nos.

Això em porta a les ficcions que van avançar aquesta situació, Matrix, El tallador de gespa, Dies estranys, Black Mirror i altres. Ficcions que, com tota ciència-ficció, són cròniques del present fingint que no ho són. Ficcions que sublimen la realitat fins al punt que la realitat sembla poca cosa. O pitjor: inversemblant. Massa complexa. Inenarrable. Perquè tota ficció és una simplificació.

A qui poden interessar les cròniques, quan preferim qualsevol alternativa a la realitat tangible que ens envolta. Al metro ple em sento sola; crec que soc l'única que dona importància al que passa aquí.