Escric aquestes línies tancant els ulls a estones i sempre des de l'estómac, ja ho saben, aquesta frontera que confronta amb el cor. No aconsegueixo deixar de comparar el fallit rescat dels milionaris del 'Titan' amb què va acabar aquest dimecres amb 37 negres morts davant la costa canària i després de dotze hores sense cap intervenció, escriu Susana Quadrado a la Vanguardia. En un cas, quatre vaixells, deu helicòpters, un robot submarí, dos avions del Canadà... I tota l'atenció mediàtica del món a l'Atlàntic. Una història de les de guió de cinema sobre cinc rics excèntrics que es van ficar en una llauna de sardines de luxe pel caprici d'observar les restes del Titanic. D'ells ho sabem tot. Ho hem volgut saber tot. En canvi dels sense nom amuntegats en un pot inflable, res de res.

Mentre els Ningú s'ofeguen a la ruta canària, mirem cap al submergible dels milionaris. El mar es va empassar aquests Ningú: no hi havia bitllets comprats, ni familiars preguntant per ells, ni polítics esperant-los per ajudar-los als ports, als ajuntaments, a les institucions, al Congrés, a l'Eurocambra... Una pensa que, al capdavall, l'únic que incomodaria els que manen és que algun dia calorós d'agost el mar es vengés i tornés els cadàvers, arrossegats pels corrents, a una platja plena de nens jugant a la sorra.

Aquí, al nostre país, volen entrar homes, dones i nens desesperats disposats a morir de qualsevol manera per complir un somni que només veuen ells. No sé per què no m'estranya que no vingui ni el Tato a auxiliar aquells negres que intenten arribar fins a la porta de casa. Per què acollir-los si són estrangers, a més d'uns morts de gana? Ah, entenc: “els espanyols, primer”.

Avui fa un any de l'assalt a la tanca de Melilla i ha estat aquesta una de les setmanes més intenses pel que fa a l'arribada de pasteres per la perillosa ruta canària. Però ens atropella l'evidència que no hi ha cap senyal d'humanitat ni amb els morts ni amb els vius. Les tragèdies s'obliden tan de pressa que és millor que la marea balancegi els nàufrags d'una banda a l'altra. Ni tan sols causa escàndol que Espanya i el Marroc es juguessin als daus les vides de 61 persones anònimes durant dotze hores sabent que el pot s'enfonsava. Així que correm un espès vel, Sánchez, Marlaska, Feijóo, tots. No fos cas que Espanya se'ns descosís per la vora.

Sospito que l'exigència de responsabilitats només respondrà amb l'exercici d'hipocresia de sempre. Potser és que tots portem un Salvini, un Trump, un Abascal, a dins. Al pitjor, només és qüestió de temps que es manifesti fora.