Crec va ser Einstein qui va dir allò que la Tercera Guerra Mundial es lliuraria amb armes nuclears, i la Quarta Guerra Mundial, amb pedres i pals. Als Estats Units l'acompanya sempre la dubtosa reputació de ser la primera potència bèl·lica mundial, encara que més aviat respongui a la vella dita de "per un gos que vaig matar, matagossos em van dir": després de la seva victòria a la Segona Guerra Mundial, amb la inestimable ajuda de la Unió Soviètica, la veritat és que la majoria de les seves incursions bèl·liques els han anat sortint tirant a regular: de Corea al Vietnam, Badia Cochinos, o ja al segle XXI, l'abandó de l'Afganistan per la porta del darrere o el caos iraquià. Es van ficar a la complexa guerra de Síria per lluitar contra el malvat dictador Al-Assad, soci lleial fins feia quatre dies, es van topar amb l'Estat Islàmic i van acabar sense saber (com sol passar en gairebé totes les guerres) qui eren els dolents i qui els bons.

Durant els estrambòtics successos d'aquest cap de setmana en el context de la guerra a Ucraïna, els més recalcitrants no han dubtat a assenyalar els de sempre (l'OTAN, la CIA) com a promotors del motí wagnerià. Fins i tot hi ha qui ha volgut veure a les senilitats del vell Biden un missatge en clau: El president dels Estats Units va acabar un discurs a l'Estat de Connecticut amb un enigmàtic "Déu salvi a la reina".

Dissabte vaig estar bastant desconnectat de les noticies, i només vaig fer breus interrupcions per anar seguint les notícies de la marxa dels nois de Wagner sobre Moscou, no semblava en principi un assumpte seriós. Però en el transcurs del dia, a Prigozhin i els seus nois, els va donar temps a declarar la guerra a l'Estat rus, a prendre dues ciutats de més d'un milió d'habitants sense més contratemps, penetrar 800 quilòmetres en territori enemic, enderrocar cinc helicòpters, executar un mercenari que va intentar acabar amb la seva vida, signar un cessament d'hostilitats amb el Govern de Putin, enviar el seu exèrcit de tornada a les bases i exiliar-se a Bielorússia abans de sopar. Val que vivim en una època marcada per l'acceleració dels temps, però no tant, un dissabte que es presentava tranquil, quasi normal, va revolucionar l'orb. Les guerres cada vegada s'assemblen més a la guerra de Gila. Ja m'imagino a Lukashenko trucant a Prigozhin, (que té cognom de medicament): Està el enemigo, que se ponga!