VALÈNCIA, EL PRONUNCIAMENT

El pacte entre el Partit Popular i Vox a la Comunitat Valenciana és més que l'acord marc dels dos partits de la dreta per caminar i governar junts durant la propera legislatura. El pacte de Castella i Lleó va ser vergonyant. Alberto Núñez Feijóo, recent elegit president del PP, va intentar amagar-ho. El pacte de València és sorollós i desinhibit. És la despertà (sessió de petards matinal) de la dreta després del 28-M.

El pacte de València és un manifest adreçat a tota la societat espanyola. El pacte de València és un pronunciament. L'anunci públic d'un nou temps polític, basat en la duresa gestual, la lluita ideològica fins a l'extenuació, el combat frontal amb l'adversari i la derogació de l'obra de govern anterior. El pacte de València connecta amb altres moviments de caire similar que en aquests moments s'estan produint a Europa.

Segurament a la direcció nacional del Partit Popular li hauria agradat una posada en escena una mica més cauta, però és impossible considerar que Carlos Mazón, líder del PP valencià i futur president de la Generalitat, hagi negociat d'esquena Núñez Feijóo. València no és una comunitat secundària al mapa polític espanyol. València és avui l'epicentre de la política espanyola.

El pacte de Castella i Lleó va ser vergonyant; el pacte de València és sorollós i desinhibit

Una altra cosa és que a Mazón li hagin pogut les presses davant les exigències de Vox i hagi volgut conjurar el risc d'una arriscada repetició electoral amb una operació llampec la posada en escena del qual no ha aconseguit controlar. Vox s'ha apoderat de l'escenografia valenciana per deixar anar un petard que ha cridat l'atenció de tot Espanya. El pronunciament de València diu el següent: “El PP gestionarà els interessos, nosaltres ens encarregarem del llenguatge. A partir d'ara, el llenguatge de la dreta espanyola serà el nostre”.

El nomenament d'un torero simpatitzant del general Franco com a futur vicepresident de la Generalitat Valenciana, encarregat entre altres tasques de l'àrea de Cultura, va ser la notícia de dijous. Vicente Barrera Simó, antic matador de bous, llicenciat en Dret i vinculat a una família de vell arrelament a la València conservadora. Un gest. Un manifest, efectivament.

Després del torero, les paraules de l'aspirant a la presidència de les Corts Valencianes, José María Llanos, negant l'existència de la violència de gènere. Vox s'ha apoderat del pacte de València, i li ha assignat un significat: amb nosaltres arriba la contrareforma.

Com que l'alt grau de sensibilitat feminista és una de les novetats més destacables de tots els estudis sociològics sobre l'Espanya actual, el Partit Popular no s'ha pogut mantenir callat: s'està jugant diversos punts d'intenció de vot. La política de l'esquerra sobre els drets de la dona, malgrat la pugnacitat entre Podem i les feministes del PSOE, malgrat els errors que hagi pogut cometre el ministeri d'Igualtat, malgrat la fragilitat jurídica de la llei de garantia integral de la dona Llibertat Sexual –de la qual no es pot responsabilitzar exclusivament la ministra Irene Montero- ha generat un marc dominant a la societat espanyola. Qui es regiri contra aquest marc pot aspirar a cridar l'atenció, però no a una majoria electoral. El PP ho sap.

En poques paraules, el Partit Popular desitjava el pacte de València, però se li ha escapat de les mans la posada en escena. El PP volia aquest pacte perquè necessita enviar el missatge que ja està preparat per governar i pot comptar amb els suports necessaris. Es poden permetre situacions de col·lapse o tensió amb Vox en comunitats més petites, però no a l'escenari principal. Unes negociacions embarrancades a la Comunitat Valenciana transmetrien un missatge negatiu per als populars en vigílies de les eleccions generals convocades per Pedro Sánchez per al 23 de juliol. Embarrancar a València significaria traslladar el missatge que un vot al PP a les generals no es tradueix necessàriament en una governació viable.

Per contra, Sánchez ha demostrat que pot governar amb només 120 diputats al Congrés teixint pactes en diverses direccions. Aquests pactes tenen cost polític, però s'han demostrat efectius: Sánchez ha aprovat tres pressupostos generals de l'Estat consecutius, més nombroses lleis i decrets. El pacte de València demostra que les dues dretes poden actuar de manera unificada. Però el PP ha perdut el control de la posada en escena. Vox li ha guanyat la partida.

El Partit Popular desitjava el pacte de València, però se li ha escapat de les mans la posada en escena

Hi ha un altre motiu darrere del pacte de València. L'acord estratègic amb l'extrema dreta és avui la consigna dominant al Partit Popular Europeu (PPE) sota la batuta del bavarès Manfred Weber. Aquest mateix divendres s'ha materialitzat a Finlàndia la coalició de govern entre els conservadors tradicionals (afiliats al PPE) i l'extrema dreta. A Itàlia, la mort de Silvio Berlusconi i la probable extinció del seu partit (Forza Italia) pot facilitar l'acostament de Giorgia Meloni al PPE. Ella ho està desitjant, i Weber, també. La línia de Manfred Weber, que no treballa sincronitzada amb la CDU alemanya, pot deixar aïllats els conservadors alemanys, que continuen sent contraris als pactes amb l'extrema dreta, des de l'escala local fins a la federal. Recordem l'episodi del lander de Turíngia el maig del 2020, ara fa tres anys: la cancellera Angela Merkel va desautoritzar el líder regional de la CDU, temptat de pactar amb l'extrema dreta, i es va acabar triant un president regional de Die Linke (Esquerra ), que havia estat el partit més votat.

Weber no és Merkel. La línia del PPE avui és una altra. La línia de Feijóo, alineat amb Weber, avui també passa pel pacte amb l'extrema dreta allà on s'estimi necessari. Els alemanys estan aïllats amb la seva política de contenció a l'extremisme de dretes. I aquesta no és una dada menor.

No cal fixar-se aquests dies ni a la lluna de València ni als dits que l'assenyalen. Cal parar esment a aquesta política de pactes estimulada per Manfred Weber, l'home que va fracassar el 2019 com a candidat a la presidència de la Comissió Europea. I preguntar-se quina és la idea d'Europa que hi ha darrere aquest gir històric. València forma part del gir històric. València és un pronunciament. Així ho expliquem al vídeo-bloc d'avui.

No ens equivocàvem a La Vanguardia quan un mes abans de les eleccions del 28 de maig pronosticàvem que el futur de la política espanyola es decidiria a la Comunitat Valenciana. Enric Juliana.