Manuel Delgado li ha dedicat una trilogia al recentment desaparegut antropòleg Manuel Augé. Aquí el protagonisme és per Simone de Beauvoir, entre d'altres. Qui més ambigu que Simone de Beauvoir....


ELOGI DE L'AMBIGÜITAT - El 1947 Simone de Beauvoir publicava el seu 'Per una moral de l'ambigüitat', llarga reflexió sobre la irreductible ambigüitat de l'existència humana, cosa que resulta d'enfrontar-se amb la complexitat i amb «el pes fosc de les altres coses». L'ambigüitat sorgeix, deia Beauvoir, de reconèixer que el sentit de la vida no està mai fixat, que s'ha de conquerir incessantment. Més de mig segle després, un antropòleg, Marc Augé, aplica els rudiments del seu ofici –màquina de comparar, relativisme, posada a distància– al món contemporani, per arribar a un elogi semblant d'aquella mateixa ambigüitat, que no hi té res a veure amb l'ambivalència, sinó que s'assimila al que no és ni veritat, ni mentida, sinó una altra cosa, justament allò que es nega a deixar-se qualificar i classificar, allò que depassa allò donat, alhora que ho nega. Aquesta ambigüitat troba avui el seu gran refugi en la ficció, entesa com allò que no és autèntic, sense ser per això fals: allò imaginat.

Quan Augé, forjat en una llarga experiència sobre el terreny a l'Àfrica, dirigeix la seva mirada a la seva/nostra pròpia societat, el que obté i ens torna és una cosa no substancialment diferent del que s'ha trobat allà, en les cultures anomenades exòtiques: cosmologies, universos que s'esforcen per resultar coherents i en què els relats permeten dur a terme el trànsit entre allò pensat i allò viscut, allò individual i allò social, barrejant les coses imaginades amb imatges cosificades.

Quins són aquests mons que els éssers humans construeixen, segurament per protegir-se del que és real? Aquí l'Augé ens condueix per una mena d'itinerari reflexiu. El seu primer escenari –la primera part del llibre, «Ficcions»– són esdeveniments mediàtics a què se sotmet a una anàlisi lúcida i irònica: el Tour, la celebració de la victòria de França sobre Croàcia al Mundial de futbol, la mort de Lady Di, els funerals de Philippe Yacé –el que va ser president de Costa de Márfil. També assumptes que ja havien motivat les digressions de l'autor en obres anteriors –totes les publicades fins ara per Gedisa: de Travessia pels jardins de Luxemburg a Les formes de l'oblit–, com l'espectacularització dels entorns urbans, el paper dels objectes d'art i disseny a les noves representacions de la realitat, o meditacions de l'etnòleg sobre si mateix i el lloc de la seva professió en un món esquinçat entre tendències globalitzadores i vertígens fragmentadors.

La segona part –«Què està passant?»– és, en aquesta mateixa direcció, un exercici estilístic en què, parodiant en certa manera el diari de camp antropològic, Augé esmicola la seva vida quotidiana i mostra com les ficcions es colen pels seus intersticis i la colonitzen. Es tanca així –i per ara– el cercle proposat per l'autor des dels temps dels seus treballs africanistes –Théorie des pouvoirs o Pouvoirs de vie, pouvoirs de mort, ambdós inèdits en espanyol, per cert– fins als cops francs en els «panorames de l'actualitat». La conclusió: a tot arreu, segurament en totes les èpoques, els éssers humans es passen tota la seva vida explicant-se els uns als altres històries noves, històries que, d'altra banda, solen ser sempre les mateixes.