Que a una persona gran li diguin "vellet", "carcamal", "cascarràbies" o "gagà", per posar alguns exemples, pot semblar simpàtic i inofensiu. La realitat és que aquestes paraules i expressions promouen l'edatisme, és a dir, la discriminació per raó d'edat –especialment de les persones grans i de vegades no tan grans– que sorgeix moltes vegades perquè es fa un ús inadequat del llenguatge.
Edatisme és un terme encunyat el 1969 pel gerontòleg nord-americà Robert Butler. Posa de manifest els estereotips i els prejudicis existents cap a la gent gran, i demostra la incomprensió de la diversitat i heterogeneïtat de la vellesa. A més, la utilització de paraules o expressions discriminatòries que fomenten l'edatisme sol ser indici d'algun tipus de tracte que no és correcte. Aquesta discriminació envers els i les grans comporta la infravaloració de les seves capacitats físiques i mentals i té un impacte negatiu en el col·lectiu. Les actituds negatives sobre la vellesa limiten la vida, perquè a la gent gran no se'ls ofereixen les mateixes oportunitats que a les altres. Així mateix, se les invisibilitza perquè es dona per fet que poc o res han d'aportar. Com que no tenen res a aportar, se les exclou de l'entorn laboral. I com es considera que res no es pot fer, es limiten cures o tractaments que poden necessitar la gent gran. Tot això afecta la seva autoestima i pot afavorir una pèrdua prematura d'independència, depressió i desencadenar la mortalitat. El problema és que cadascú envelleix de manera diferent i depèn també de la mirada de l'altre. Recordo de jove que quan pensava l'any 2000, m'horroritzava, pensava que seria un vell de 55 anys, i em deia a mi mateix: no arribaré a aquesta edat, i ja veieu, estem a 2023.
No em diguis àvia, no ets el meu net, deia una senyora l'altre dia a la vanguardia. I és que es tracta d'això, del respecte. Em queixava en un escrit anterior que un periodista es refereixi a una persona de 77 anys com un ancià, i no totes les persones de 77 anys són ancians. Caldria recordar que cadascú envelleix com pot, vaja, com li deixa la vida, no com vol, d'aquesta guisa hi ha avis de 60 anys i grans o persones de 77. La barrera, segons el meu pare era a 80 anys. A partir d'aquesta edat se suposa que un és un ancià, encara que veient saltant el besavi Mick Jagger pels escenaris, tinc els meus dubtes. I can't get no, Satisfaction!
.png "English"){kind=small}
12 Comentaris
No ansío nada. Eso es una señal muy clara.
ResponEliminaSalut
Encara mantinc encesa la flama de la curiositat, aconsegueixo de moment aixecar-me cada dia amb ganes de fer coses, en aquest sentit el bloc és una gran ajuda per a mi, i sortir amb la bicicleta també, em permet no perdre el contacte amb la natura. Cal fixar-se algun objectiu, recorda a Pessoa:
ResponEliminaViu, em diuen, en el present;
viu solament en el present.
Jo no vull, però, el present, vull la realitat;
vull les coses que existeixen, no pas el temps que les mesura.
Què és el present?
És quelcom relatiu al passat i al futur.
És quelcom que existeix en virtut de l'existència d'altres coses.
Jo sols vull la realitat, les coses sense present.
No vull incloure el temps en el meu esquema.
No vull pensar en les coses com a presents; vull pensar-les com a coses.
No vull separar-les d'elles mateixes, tractant-les de presents.
Ni de reals no les hauria de tractar.
No les hauria de tractar per res.
Les hauria de veure, veure-les tan sols;
veure-les fins a no poder pensar-hi més,
veure-les sense temps ni espai,
veure podent prescindir de tot menys del que es veu.
Heus aquí la ciència de veure, que no és cap ciència.
Salut.
Si, si, es cierto, amic; el bloc es la ayuda y te mantiene en contacto permanente, si , cierto, pero créeme, no ansío nada, ya está todo hecho, incluso el traslado al pueblo donde vive mi hijo.
ResponEliminaIntento llevar una sonrisa peredne y cagarme poco en todo, porque al final, ¿qué más me da lo de la deuda?, ni el Sánchez, ni el Julio Anguita...todo empieza a ser recuerdo. Vivo el presente y el momento, y recuerdo a un argentino...joder...ya era muy mayor cuando me dijo unas palabras que no he podido borrar de la memoria: vivo en un estado de desesperación tranquila.
Una abraçada
Una profonda frase molt interessant i molt argentina.
Elimina"No desesperes, ni siquiera por el hecho de que no desesperas. Cuando todo parece terminado, surgen nuevas fuerzas. Esto significa que vives". (Franz Kafka)
Una frase del recentment desaparegut Ramon Lobo: “la muerte no es un problema si has vivido antes”. digues-li mort, o digues-li vellesa.
La bici es un placer,acabo de hacer la vuelta de hoy.Quise hacer un blog pero no es lo mio,pero me entretiene participar en unos cuantos que sigo,lo mio es procurar un diálogo cotidiano,sin transcendencia.Aguanto hasta que sea de política,pero no la prefiero.No creo que los políticos, sean los últimos de la fila de la escuela,porque es un trabajo muy difícil, nunca van a contentar a todos .Esperemos que un día no sean tema de conversación, querrar decir que todo va bien,para el máximo de personas.
ResponEliminaSaludos
Mañana publico un artículo que creo muy interesante sobre un político traidor traicionado. El nombre del blog me gusta: Abuelo trading, deberías activarlo, tienes mucho que contar.
EliminaSaludos.
A mi no em molesta gens que em diguin iaia, en general, depèn de com t'ho diuen, als pobles tothom era 'la tia tal o qual', al menys a molts, el que m'empipen son altres coses, el menyspreu per l'experiència, que de vegades ve més aviat de gent que té vint anys menys que no pas dels més joves, també de vegades dien 'nena' a la botiguera, o noi o nen al cambrer, ara s'ha d'anar amb compte perquè tot molesta a algú, he, he. Amb nosaltres vivia una tia-àvia molt gran que no volia que li diguessin abuelita ni iaia ja que no havia tingut fills, jo crec que el mot ja és una mena de genèric que no fa mal a ningú. La veritat és que encara no se sap com s'ha de dir als vells, vell queda lleig, tercera edat, ximplet, major, una bestiese, gent gran, és molt genèric... poden dir-ne l'edat pre-funerària, doncs... a mi ser vella també m'agrada, costa molt arriibar-hi i en moltes cultures i èpoques era una cosa positiva. Manies de les modes lingüístiques, tot plegat.
ResponEliminaAbans tothom era 'la iaia tal' o l'avi qual', amb el nom de la casa o de la família, encara més als pobles, i tothom content. Prejudicis també n'hi ha en contra dels joves, sento molts disbarats actualment, el llenguatge correcte o incorrecte no existeix, depèn del context i la intenció
ResponEliminaEls joves sempre han molestat als vells, deia Fuster, és quasi la seva obligació, i el que és més important, que no donin cap consell a aquests joves que ells no han complert.
EliminaSalut jovencella
En diguem com en diguem la realitat és com és.
ResponEliminaJa, pero que diguin un ancià de 77 anys, m'emprenya, es un home, un home de 77 anys, i punt.
EliminaA mí no me importa demasiado como me llamen. Expliqué que me llamaron "viejo" por dos dias seguidos, los mismos chavales, en el tren. No me gusta especialmente esa palabra, pero lo que realmente me desagrada, es el tono. Y según en que tono, avi o iaio, pueden ser una puñalada a la dignidad.
ResponElimina