El còmic 'Rebel·lió' recull a les vinyetes la vaga d'inquilins de l'agost del 1931, que es va tancar sis mesos després amb una rebaixa a les rendes - Sandra Vicente al diario.es. Les imatges son de BTV


La Josefa i l'Antonio formen un jove matrimoni que observa per la borda d'un vaixell mercant el futur que els espera. Viatgen amb el seu fill Ximo. Encara no tenen clar si la seva decisió de migrar ha estat encertada quan comencen a atalaiar la costa de Barcelona. És 1926 i arriben atrets, com altres milers, per la prosperitat i la promesa de treball lligada a l'Exposició Universal del 1929. Però en menys de dos anys poc quedarà dels somnis que els van portar a aquesta ciutat. La crisi econòmica i la desestabilització arran de la proclamació de la República van donar pas a fams, desnonaments i revoltes socials. Moltes persones no van tindre opció i, liderades pel sindicat CNT, es van declarar en vaga. Però no a les seves fàbriques, sinó a casa seva. L'agost del 1931, 90.000 famílies barcelonines com la de Josefa i Antonio van deixar de pagar els seus lloguers.

Són els protagonistes del còmic 'Rebel·lió', editat per l'Ajuntament de Barcelona (2023) en el marc d'una col·lecció de novel·la gràfica que rescata la història de la ciutat al segle XX. És la il·lustradora palmesana Anapurna (Ana Sainz Quesada) qui presenta amb el seu traç la família. I és el guionista barceloní Francisco Sánchez qui els hi dóna veu.

La vaga de lloguers és un episodi important a la història de Barcelona, però molt desconegut per la seva gent. Hi ha poca literatura sobre el tema, a excepció del llibre de Manel Aisa, 'La vaga dels lloguers i el comitè de defensa econòmica' (Lokal, 2014), que va ser el que va inspirar Francisco Sánchez a l'hora de crear el fil narratiu pel seu còmic. "No havia sentit mai parlar d'aquest episodi", confessa, en conversa amb elDiario.es.

Quan va començar a llegir sobre la vaga de lloguers, es va adonar que la societat barcelonina actual havia de conèixer aquell estiu del 1931 en què els seus avantpassats van dir prou i es van plantar davant dels propietaris. 

A la dècada del 1930, la capital catalana va passar de tenir 600.000 habitants a més d'un milió i, aviat, tant els peons nouvinguts com a patrons es van adonar que no hi havia feina per a tothom. Ni habitatge. En un context en què la crisi econòmica nord-americana del 1929 ja estava arribant a Europa, molts no podien pagar les seves rendes, que estaven aconseguint preus desproporcionats en comparació als sous. Com passa avui, que les rendes han augmentat 17 vegades més que els salaris.

“La situació és la mateixa, però avui dia és molt difícil una revolució. No sabem com es diu el nostre veí mentre que, aleshores, el barri era família”, exposa Sánchez. Al llibre, de fet, mostra com una coneguda ensenya a llegir i escriure a la família, com el botiguer fia l'Antonio diverses vegades o com la Josefa posa el cos davant la policia per defensar els seus veïns d'un desnonament. “Va ser la unió la que va fer que la vaga tingués èxit”, assegura.

Molts dels obrers que van arribar a Barcelona per construir el metro o les instal·lacions de l'Exposició es van allotjar a barraques que ells mateixos van construir als afores de la ciutat. Però el 1930 van ser reallotjats per l'administració a les anomenades 'cases barates', perquè aquests habitatges precaris no fossin la imatge de modernitat que Barcelona volia donar davant del món sencer.

Aquelles cases eren barates, però no de franc i quan la precarietat i la gana es van anar augmentant, els obrers es van plantar. El 5 de juliol del 1931, de la mà del comitè de defensa econòmica de la CNT, es van declarar en vaga de lloguers. Aviat es van unir altres treballadors que, com Antonio, van perdre la feina a causa del tancament massiu de fàbriques. Les poques monedes que Josefa portava a casa com a cosidora no donaven per pagar el lloguer. Ni tan sols posar a treballar el petit Ximo va aconseguir que arribessin a final de mes.

Els desnonaments es multiplicaven a la ciutat i cada vegada era més freqüent veure mobles estavellats contra el terra. “Aquesta és una de les imatges que més em van impactar”, explica el guionista. Als desnonaments, la policia treia les pertinences al carrer. Però, com que els veïns no trigaven a tornar-les a casa, van començar a llançar-les pel balcó, perquè fossin irrecuperables.

Qui executava les expulsions no era cap altra que la Guàrdia d'Assalt republicana. La repressió de l'Estat davant de les mobilitzacions i les vagues va ser molt destacada. Milers de sindicalistes van ser detinguts i apallissats pel Govern, que va arribar a haver d'usar vaixells a manera de presons, ja que els calabossos estaven plens. Tot això, mentre els desnonaments es quadruplicaven a alguns barris de la ciutat.


“La repressió de la República va ser del que em va sorprendre més. Tendem a romantitzar-la, encara que en realitat va canviar el color de la bandera, però les polítiques polítiques neoliberals es van quedar”, explica Sánchez.