Moshe Dayan al costat occidental del canal de Suez amb el general de comandament Ariel Sharon, l'octubre de 1973. Moshe Dayan era un personatge carismàtic. Per la seva perícia militar i pel seu ull de pirata, perdut combatent amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial. En realitat, es va apropiar com a ministre de Defensa del mèrit d'un pla que havia ideat Yitzhak Rabin (qui després seria la gran esperança de la pau, assassinat per un fanàtic israelià). La victòria d'Israel va impactar a l'Espanya franquista, en què encara ressonava l'amenaça del “contuberni judeomasònic” i en què nens poc més grans que jo havien participat en la infamant litúrgia catòlica de “matar jueus”. Dayan, fill d'uns jueus de la Ucraïna del tsar, va ser el segon nen a néixer (1915) a la Degània Alef, un dels primers quibuts del futur Israel, situat a la vora de l'evangèlic llac de Galilea, en un terreny que uns perses de Beirut van vendre a l'incipient moviment sionista. Aleshores el territori no era dels palestins, com es diu: ho administrava l'imperi otomà. Al llarg de la seva vida, Dayan, que va aprendre l'ofici militar amb un general britànic, va passar per fases de falcó antiàrab i d'altres de colom pacificador. Ara bé, coneixedor de la fragilitat del seu país, envoltat de mortals enemics, va deixar escrita una frase que sintetitza el terrible destí estratègic d'Israel: “L'enemic ens ha de percebre com un gos boig, massa perillós per ser molestat”.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.
Ariel Sharon, d'acord amb el president George W. Bush, va eliminar les colònies jueves de la franja el 2005. Creia que estava oferint un regal enverinat a l'Autoritat Palestina de Mahmud Abas. L'artífex de l'evacuació hebrea, Dov Weissglas, va dir que seria “una pressió tremenda per als palestins”. Ho argumentava amb una ironia despectiva: “Per primera vegada disposen d'un segment de terra amb total continuïtat pel qual poden vagar d'un extrem a l'altre conduint els seus Ferrari. I tot el món els vigilarà, no nosaltres”. Concloïa: “Negociarem amb els palestins quan es converteixin en finlandesos”. Weissglas es va equivocar del tot. Ara Gaza és un parany. Si Israel la envaeix, serà un vesper o una massacre. Si no la envaeix, Israel deixa de ser per sempre el gos boig que recomanava Moshe Dayan. - Amb informació de la vanguardIa.