"Defendre els drets de la població palestina, des del confort d'una ciutat europea sens dubte és meritori, però no gaire arriscat", ho escriu en un article a El País Antonio Muñoz Molina. Y em sento retratat, identificat, descobert, com crec que passarà amb qualsevol altre veí meu. L'escriptor continua: "Fer-ho a Israel, sota l'amenaça permanent d'un atemptat o d'un coet vingut de l'altra banda d'una frontera sempre propera, requereix un temperament moral i físic del qual no tots som capaços".

Muñoz Molina parla de la capacitat de jutjar els fets i pensa sobretot en els dissidents israelians d'un govern insensat i de dretes, amb dirigents corruptes, per això precisa: "Els israelians il·lustrats, agudament crítics amb el poder, activistes del laïcisme, revoltats contra les corrupteles, l'oportunisme cínic, l'extremisme del govern de Netanyahu, també se saben abandonats per una part considerable de l'esquerra internacional, encallada en la fidelitat als seus estereotips i maniqueismes, tan enfervorida en la defensa de la causa palestina que confon de vegades a terroristes sanguinaris amb lluitadors per la llibertat, i sent tanta compassió per les víctimes de les agressions d'Israel que ja no n'hi queda cap per a les altres víctimes israelianes que no són menys innocents".

La crítica a una esquerra cada cop menys aclarida pels canvis que operen al planeta és clara. Però Molina encara va més enllà perquè entenguem una mica el patiment interior d'aquells ciutadans israelians que no estan amb el seu govern. "La dreta pateix una miopia inversa. La malenconia incurable que transpiren els escrits polítics de David Grossman i de Shlomo Ben Ami tenen a veure amb aquesta solitud interior i exterior a què semblen destinats els ciutadans israelians que pensen com ells".

Ser dissident a Israel ha de ser arriscat i més a mesura que la maquinària de l'exèrcit arremeti a Gaza, amb la seqüela de destrucció i mort que suposarà. Suposo que l'escriptor abundarà al tema en properes ocasions. Vist a el laberinto grotesco. Amb menys gravetat, sense coets ni atemptats, es podrien considerar els catalans dissidents del procés, comparteixen el fet de ser víctimes dels dos bàndols, i la mateixa solitud.