LA SÍNDROME DE WATERLOO 21.10.23

 

Segurament hi ha més persones al món que han sentit a parlar més de la 'síndrome de Stendhal' que de La cartoixa de Parma, una de les millors novel·les de l'escriptor francès Henri Beile, que signava les seves obres amb el pseudònim de Stendhal. Enric Juliana a la vanguardia. La famosa síndrome té l'origen en un viatge de Beile a la ciutat de Florència. Apassionat per Itàlia, l'escriptor va voler visitar la basílica de la Santa Creu (Santa Croce) i un cop dins del temple va començar a sentir-se malalt. Taquicàrdia, ansietat i confusió, però també una estranya sensació de felicitat davant de tanta bellesa. Gairebé dos segles després, una psiquiatre que dirigia els serveis de salut mental d?un hospital florentí va constatar aquesta síndrome en alguns turistes que visitaven la ciutat. Avui no és estrany que algunes persones esmenten la síndrome de Stendhal quan expliquen les emocions que han experimentat en un viatge. A l'època del turisme de masses, patir una alteració psicosomàtica davant d'una obra d'art, ni que sigui lleu, s'ha convertit en un veritable signe de distinció.

Stendhal va viatjar molt per Itàlia i va situar al ducat de Parma, a l'actual regió de l'Emília-Romanya, el personatge central de La cartoixa de Parma, novel·la publicada per primera vegada el 1839. La veritat és que la cartoixa només apareix al final del relat. El llibre bé es podria titular Vida i gestes de Fabrizio del Dongo, ja que explica les peripècies d'un joveníssim aristòcrata, entre ingenu i tarambana, que se sent molt atret per la figura de Napoleó Bonaparte, en contrast amb el seu germà gran, fidel al vell absolutisme.

Empresonat com a conseqüència d'un embolic amorós de la seva tia Gina, Fabrizio aconsegueix escapar de la presó i viatja més enllà dels Alps per intentar veure de prop el seu admirat Napoleó, l'home que ha fet tremolar tots els poderosos d'Europa i que ara prussians i anglesos intenten derrotar definitivament. A la recerca del seu ídol, Fabrizio arriba com a soldat voluntari a un clar proper a la ciutat de Brussel·les, on assisteix a una batalla on els punts de referència són les granges. Comença la batalla de Waterloo. 18 de juny de 1815. El jove parmesà no s'assabenta de res. Escolta l'estampit dels canons i el renill dels cavalls, veu passar els soldats, topa amb unes cantineres que a bord d'un carro venen aiguardent a la tropa, i al lluny divisa un grup de generals a cavall, en què creu veure Napoleó. Fabrizio és a l'interior d'una batalla decisiva per al futur de les relacions de poder a Europa, sense saber exactament on és. Només veu escaramusses. Assisteix a la batalla de Waterloo sense saber que és a Waterloo. Un fan desorientat davant d'una realitat caòtica, impossible d'interpretar en temps real.

Sempre m'ha fascinat aquest episodi. Em sembla una intuïció genial de Stendhal sobre els propers temps. L'home modern, posseït per un fort sentit de la individualitat, viurà a la recerca de grans experiències, sense poder captar-ne gaire bé el complex desenvolupament i significat. Assistir a alguna cosa molt grossa, sense saber ben bé què està passant. Crec que en aquesta novel·la, Stendhal ens avança la síndrome de Waterloo, molt comuna en els nostres temps. Al juny de 1815, data de la batalla, era molt difícil que el jove Fabrizio del Dongo s'assabentés d'alguna cosa, per manca d'informació. No existia el concepte de notícia tal com el vam conèixer al segle XX. Els relats, molt fragmentats, circulaven lentament, de poble a poble, deformats per la cadena humana que els transmetia. Actualment, les notícies són petits fragments punxeguts de la realitat, terriblement accelerats pels dispositius digitals. El vell concepte de notícia s'està dissolent al magma de la informació contínua. La informació és avui, més que mai, un estímul neurològic. Una acumulació d'impactes que condueix a una percepció terrorífica de la realitat. La gent comença a tenir por de la informació.

L'angoixant acceleració de l'era digital substitueix l'exasperant lentitud dels dies sense llum elèctrica en què va viure Fabrizio del Dongo. El darrer any i mig, el nostre telèfon mòbil s'ha vist inundat d'imatges de soldats russos i ucraïnesos morint salvatgement a Ucraïna a conseqüència d'un tret d'artilleria o de l'esclat d'una magrana llançada per un dron. Els drones són els nous narradors de la nostra època. Els drones modifiquen les velles perspectives i trenquen els antics plans de batalla. Els drones maten i són font d'entreteniment. Movent el dit sobre la pantalla del telèfon mòbil, després de la imatge del carro de combat rus destrossat des d'un aparell volador, apareix un gatet fent monades, i després qualsevol comentari irat sobre la imminent ruptura de la unitat d'Espanya. Suportar psicològicament aquesta percepció de la realitat no és fàcil. La gent comença a tenir por de la informació. La ‘síndrome de Waterloo’. Aquests darrers dies crec que els hem experimentat. Uns minuts després que circulés la notícia de l'impacte d'un míssil sobre un hospital de Gaza amb centenars de morts, milions de persones de tot el món van començar a discutir desaforadament a través de les xarxes socials sobre l'origen del projectil. Si el míssil era israelià, quedava demostrat el genocidi de Gaza i passaven a segon o tercer pla les atrocitats comeses per Hamàs el 7 d'octubre passat. Començava una disputa sòrdida a la balança de l'horror. Gaza és avui l'Infern a la Terra. Si l'explosió havia estat causada per un coet palestí, ni que fos per error, quedava demostrat que Hamàs és capaç de matar la seva pròpia gent per difondre el terror.

La gent s'ha insultat amb ferotgia aquesta setmana, com si tornéssim a les antigues guerres de religió. Quatre dies després ningú no ha pogut certificar d'una manera incontestable l'origen del projectil. Trigarem mesos, potser anys, a saber-ho. De la mateixa manera que trigarem temps a saber, amb total certesa, qui va destruir els gasoductes Nord Stream al mar Bàltic fa poc més d'un any. La guerra no fa conferències de premsa. La confusió i la mentida són elements essencials de la guerra moderna. Tots els països europeus han hagut de redoblar els dispositius de vigilància davant la possibilitat d'atemptats de revenja, que ja s'han començat a produir. La nova guerra de Gaza està provocant un esbufec d'ira i de ràbia poques vegades vist els últims anys. La ira ho inunda tot. El món es troba en aquests moments en mode Milei.

La 'síndrome de Waterloo'. Sabem que estem assistint aquests dies a una cosa molt greu, però no sabem gaire bé quina direcció prendran els esdeveniments, ni quins són els ressorts més importants del que està passant. Hi ha bones reflexions i anàlisis en circulació. Són dies per llegir la premsa assossegadament, però l'impacte de les imatges més terribles, com va passar a l'inici de la guerra d'Ucraïna, domina la narració. És obsessiu l'esforç dels dos bàndols de guanyar-se el favor del món acusant l'altre de la crueltat més extrema. L'aparell israelià és més potent i està més ben connectat amb la xarxa neurològica del món. Hem d'escollir aquests dies entre la ira i el dolor sord dels que intenten entendre lentament, i potser infructuosament, què és el que està passant. Són dies per prendre una certa distància de les xarxes socials. L'odi presideix la conversa digital. El món està en mode Milei. On som quan l'única cosa que sabem és que ens trobem enmig d'una gran confusió? Quina serà la repercussió d'aquests esdeveniments internacionals a les nostres vides? ¿Influirà alguna cosa el que està passant a Israel i Gaza a l'enrevessat i tens moment polític espanyol? No ho sabem. Tinc la impressió que els esdeveniments d'aquests dies tendeixen a reforçar la posició dels que defensen una política de concertació nacional entre els dos grans partits espanyols.

Tinc una certa curiositat per saber com es viu la síndrome de Waterloo des de Waterloo. Potser, com passa amb les grans tempestes, a l'ull de l'huracà hi ha més tranquil·litat i una certa possibilitat de mirada llarga. Veurem.

[Malgrat la famosa tornada de la cançó del grup Abba, Waterloo es pronuncia amb una doble o, sense concloure amb una o allargada. És un nom neerlandès, no anglès. A Napoleó el van derrotar als afores de Brussel·les, no al camp anglès].