L'HERÈNCIA DE JOSUÉ

El president palestí Mahmoud Abbas, l'enviat especial per la pau, a l'Orient Mitjà George Mitchell, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu, i la secretària d'Estat Hillary Clinton, durant unes negociacions de pau el 2010. Michael Gross (Departament d'Estat dels EUA .) La massacre israeliana a la llum dels articles de Rafael Sánchez Ferlosio - Ignacio Echevarría ctxt.es 

Per entendre tot aquest horror, potser no estaria de més anar a la Bíblia –aquest llibre que, com a hereus de la tradició judeocristiana, compartim amb els fills d'Israel, amb les seves jerarques, amb els seus soldats– i refrescar els mandats de violència i d'extermini que Jahvè dicta al seu poble escollit. Llegir, per exemple, el Llibre de Josuè, lloctinent i hereu de Moisès, i la manera com va conquistar Jericó, i després les ciutats de Hai, Maquedà, Libnà, Laquis, Egló, Hebron i Deure, totes les quals va exterminar sense deixar home ni dona ni nen vius. Llegir el Deuteronomi i les seves instruccions per a la guerra i els combatents, on es diu: “Quan t'apropessis a una ciutat per combatre-la, li intimaràs la pau, i si et respongués i t'obrís, tot el poble que hi sigui trobat et serà tributari; però si no fes pau amb tu i t'oferís resistència, tan bon punt Jahvè, el teu Déu, la lliurés a les teves mans, a tots els seus homes passessis al tall de l'espasa”.

Citava aquest passatge Rafael Sánchez Ferlosio en un article ja vell, de l'any 1982 (“Sharon-Josué”), on afegia: “Tal és la llei de guerra de Moisès, a qui se li va donar complir únicament a l'est del Jordà; pel que fa a l'oest d'aquest riu, a Canaan o Palestina en sentit estricte, va haver de ser Josuè l'executor del mandat de Jahvè. A Jericó, la primera de les ciutats assaltades a Cisjordània (i, segons els arqueòlegs, la ciutat més antiga del món avui coneguda, que tindria ja aleshores més de tres mil anys), no només va passar a ganivet homes, dones i nens , sinó a tota mena d'animals domèstics. Així va seguir Josuè per les ciutats de Canaan, matant unes vegades tot el que hi havia amb vida, i altres reservant als animals domèstics per a profit del poble d'Israel”.

L'article a què em refereixo va ser escrit per Ferlosio arran de la publicació a El País d'una extensa entrevista de la periodista Oriana Fallaci al general israelià Ariel Sharon, que va estar al comandament de la invasió del sud del Líban per les tropes israelianes amb el objectiu d'expulsar-ne l'OLP (Organització per a l'Alliberament de Palestina), poc després de l'intent d'assassinat de l'ambaixador israelià al Regne Unit, Shlomo Argov. L'entrevista va ser publicada en dos lliuraments, el primer –el 2 de setembre del 1982– amb el títol “Ariel Sharon: 'Hem aixafat els palestins'”, el segon –l'endemà– amb el títol “Ariel Sharon: 'Quan està en joc la supervivència d'Israel no hi ha falcons ni coloms, només jueus”.

Quaranta anys després, la història es repeteix, paraula per paraula. L'article de Ferlosio furga en les raons que als seus ulls fonamenten, avui igual que llavors, “les afinitats electives entre els nord-americans i els israelians i serveixen de base i justificació interna a una complicitat tan descarada en la política exterior”. Particular interès té la manera com exposa una d'aquestes raons. Ho cito per extens.

Segons Ferlosio, aquesta afinitat entre nord-americans i israelians “es troba socialment implantada a la consciència dels americans des de la guerra contra Hitler. En aquesta guerra, en efecte, la bona consciència dels vencedors, i especialment dels nord-americans, es va construir sobretot com a vindicació dels que van ser de molt les víctimes més grans dels horrors nazis, o sigui, els jueus. La guerra és sempre mala consellera per a la consciència dels vencedors; per gran que hagi pogut ser de fet la perversitat dels vençuts, la victòria inclina sempre, de manera gairebé insuperable, cap al fariseisme, que consisteix a construir el sentiment de la pròpia bondat sobre la maldat aliena ('Et dono gràcies, Senyor, perquè no soc com els altres homes... perquè no soc com aquest publicà' és, en efecte, el que diu el fariseu de la paràbola), la qual cosa és purament i simplement una depauperació total de la pròpia consciència, ja que residència, de manera carismàtica, la bondat en el mateix subjecte, i no en l'eventual qualitat moral de cada acció”.

“Un cop s'adquireix la convicció íntima de ser els bons –continua argumentant Ferlosio–, la consciència moral queda encegada per a l'examen de cada nova acció que es presenta; les accions dels bons seran, a partir de llavors, indefectiblement bones a causa de la definició i l'auto convicció prèvia dels subjectes, i no per la seva pròpia qualitat. Amb aquesta bona consciència, o sigui, amb aquesta consciència empobrida fins a extrems de ceguesa, van poder arribar, gairebé insensiblement, els nord-americans fins als darrers horrors del Vietnam, on finalment una part va obrir els ulls, encara que avui sembla que vulgui tornar-los a tancar .

“Doncs bé, aquesta bona consciència de la guerra mundial, que té la seva principal arrel de convicció, per enfortir el sentiment de la pròpia justícia, en el record de les iniquitats nazis contra els jueus, és la necessitat psicològica, ideològica i moral en què socialment s'assenta, en gran manera, l'aquiescència pública dels nord-americans cap a la quasi incondicional complicitat dels seus comandaments nacionals envers l'Estat d'Israel. Si aquelles víctimes, que van ser i continuen sent principalíssim argument per edificar i mantenir enlaire –és a dir, en la inconsciència i en la inòpia– la bona consciència nord-americana des de la guerra que es va tancar amb les bombes d'Hiroshima i Nagasaki fins a la qual va concloure amb els bombardejos de Haiphong i de Hanoi, no continuessin tenint raó, aleshores –i pel mateix mecanisme farisaic que transforma la bondat, de qualitat eventual de les accions en permanent carisma del subjecte– aquella mateixa bona consciència –tant més necessària per a l'equilibri psíquic de les poblacions com més gran sigui la seva efectiva impotència i irresponsabilitat en els negocis públics– podria ensorrar-se.

“L'Estat d'Israel, en la mesura que al·legòricament representa la vindicació de la iniquitat que santifica els qui la van expugnar, funciona, doncs, com un sustentacle totalment indispensable per a la pau de l'ànima dels nord-americans com a tals. Si Israel els falla fins al punt que ho hagin de negar, la mandrosa consciència de la gent es veuria abocada al desassossec, al desemparament d'haver de revisar la seva auto convicció moral i remoure la seva seguretat de sentiments, tal com havia començat a fer-ho arran de la guerra del Vietnam”.

A qui persuadeixin aquestes paraules, poques esperances li quedaran que la comunitat internacional tutelada pels Estats Units –em refereixo sobretot als seus aliats europeus, sobre els quals aquesta tutela s'ha reafirmat amb motiu de la guerra d'Ucraïna– mostri una fermesa mínima en els seus avisos contra les atrocitats que comet Israel. Menys encara que la mateixa Israel, no només imbuïda d'aquesta “bona consciència” de què parla Ferlosio, sinó instruïda i comminada –així cal dir-ho pel que fa a la facció majoritària de l'Estat que sustenta Netanyahu– pels mandats de Jahvè, deposi la seva actitud gens ni mica...