Peter Kaldheim, últim beatnik, ha mort en plena actuació a Barcelona. L'escriptor novaiorquès marcat per les drogues i la presó va morir divendres a l'escenari de la sala Cronopios mentre feia un monòleg humorístic. L'escriptor novaiorquès va morir divendres a Barcelona de manera totalment sorprenent, pujat a l'escenari de la sala Cronopios mentre feia un monòleg humorístic. Juan Trejo a la vanguardia.

Llicenciat en Literatura Anglesa per la prestigiosa universitat de Dartmouth, Kaldheim va iniciar als anys setanta una prometedora carrera com a editor a la seva ciutat natal, que es va veure truncada per la seva addicció a les drogues ia l'alcohol; addicció que acabaria portant-lo a complir condemna per trànsit d'estupefaents a la presó de Rikers Island. Després d'aquella temporada, la seva vida es va veure sumida en un caos incontrolable. El 1987, va fugir de Nova York durant una devastadora tempesta de neu per poder salvar la vida, ja que li devia una elevada quantitat de diners a un mafiós local. Va iniciar així un viatge de gairebé tres anys que el va portar a recórrer els Estats Units de punta a punta. En aquest temps, Kaldheim, sol, sense família i sense diners, es va veure enfrontat a situacions entre el tràgic i el desesperat: la seva exdona va morir als braços de manera fortuïta, moltes nits va haver de dormir al ras exposant-se a tota mena de perills , va acudir a menjadors de beneficència, va viatjar il·legalment muntat en trens de càrrega com en els temps de la Gran Depressió… Gràcies a totes aquestes penúries, però, va aconseguir deixar enrere per sempre la seva addicció a les drogues.

A principis dels anys noranta, va recalar, després d'un inspirador procés de superació personal, al parc de Yellowstone per treballar en un restaurant; a partir d'aquell moment, i fins a la seva jubilació, ja de tornada a Nova York, la seva activitat laboral se centraria en l'hostaleria. De tota aquesta epopeia, Peter Kaldheim va adonar detallada en el seu únic llibre, El vent idiota 2020), publicat més de trenta anys després de fets. Del llibre va arribar a dir l'escriptor Don DeLillo que era una “sòlida obra la lectura de la qual proporcionava plaer de principi a fi”.

Va ser traduït al francès, l'italià i l'espanyol. A nivell crític, a Espanya va tenir molt bona recepció: “Les memòries de Peter Kaldheim són una oda a l'empatia entre els que vaguen perduts i una celebració de les segones oportunitats. El debut literari d?un talent ocult per més de tres dècades”, es va dir a La Vanguardia. Devot fins a l'últim moment dels escriptors Jack Kerouac i Roberto Bolaño, lector empedreït i fantàstic prescriptor, deixa sense concloure la que seria la seva segona novel·la. L'interessava enormement no sols la literatura espanyola, sinó també la literatura catalana. Entre altres raons, perquè des de la seva publicació en espanyol, Peter Kaldheim va establir amb Barcelona una intensa relació afectiva, i es va desplaçar des de la seva actual residència a Nou Mèxic a la ciutat sempre que tenia oportunitat. La d'ahir seria la seva primera actuació en públic i en espanyol, cosa que li feia una il·lusió especial.

Les seves restes seran repatriades ben aviat als Estats Units. Deixa profundament consternats el nombrós grup d'amics que va aconseguir establir a Barcelona i que, afectuosament, l'havien batejat com “l'últim beatnik”.