“Saps qui sóc?”, pregunta el cantant al seu pare. Silenci. “M'han explicat que vas ser boxejador”, afegeix. Primera resposta: “I dels bons”, la seva passió sí que la recorda. Bisbal, ja habituat a la malaltia, sap com tractar-lo: “El meu pare també va ser boxejador”. “Quin nom tenia?”, li pregunta. “José Bisbal Carillo”, respon el fill. “Aquest sóc jo”, diu el senyor Josep. “És clar, aquest ets tu. És que tu ets el meu pare. És que no te'n recordes de mi. Ja sé que no te'n recordes de mi, però jo sí que me'n recordo de tu”, afirma l'artista.
El cervell d'aquests malalts no és capaç de reconèixer els fills ni els nets, però sí de recuperar aquesta memòria a llarg termini per recordar algun detall de la joventut, una poesia o una cançó. El pare de Bisbal no sap qui és David ni per què hi és, al seu costat, però sí que manté la lletra de “Ai Almeria, Almeria terra noble/ font de la inspiració…”.
Cap família no tria que un dels seus pugui caure malalt d'alzheimer o amb demència senil. Ningú no escull tenir un dependent a casa o haver de traslladar-lo a una residència. Alguns van veient la involució en el malalt ia d'altres se'ls presenta la mala sort un matí o una tarda desgraciada. Cal parlar clar: el sistema a Espanya no està preparat perquè algú amb pocs recursos pugui atendre un dependent.
David Bisbal és un afortunat en aquest sentit, però hi ha milers i milers de famílies que no ho són. Per això és imprescindible elevar, juntament amb la investigació, la inversió en cures. Blindar-la. No afegir més patiment, en definitiva, al que suposa la pesada llosa de veure un pare o una mare en aquesta situació. No és normal que cobrar una prestació per dependència comporti més d'un any i mig de tràmits. Si Espanya vol ser un país de primera divisió, ha de cuidar com mereix els que ens ho van donar tot per ser el que som. - Fernando H.Valls a la vanguardia
.jpeg)
Hay que activar el cerebro, que no se duerma, dándole trabajo, creando, leyendo, escribiendo, pensando. Ya haces bien en mantener este blog y nosotros escribiendo en él.
ResponEliminaSaludos
Como te pille el Alzheimer, no hay nada que hacer. De todos modos tienes mucha razón en eso que dices. Mi padre con 90 años se aprendió de memoria toda la primera parte de la Atlàntida de Mossen Cinto Verdaguer, y hacia el crucigrama de el periodico cada día, con la lupa porque ya no se veía. Murió con 98 plenamente lúcido.
EliminaSaludos.
El padre es una persona sagrada.
ResponEliminaQue le viva muchos años.
Salut
Y el que pueda cuidarle.
ResponEliminaSalut.
¿País de primera divisió? Em fa l'efecte que serà millor que calli. Salutacions.
ResponEliminaDiu si ho vol ser.... no que ho sigui...
EliminaSí, sí, ja ho he entès. Però penso que caldria saber de quin esport. Del teto? Em penso que amb això si que som bons.
EliminaI ara, amb una mica més de serietat, certament l'Alzheimer i també la demència espanta i molt. Jo tenia un veí a Girona que quatre o cinc dies abans havíem estat comentant el diari i de cop va aparèixer en calçotets al portal de casa, dient que estava esperant el taxi per anar a Montserrat. Increïble, però ben cert. L'única cosa que jo li notava és que repetia les coses que deia, però, per altra banda, raonava molt bé. Va ser fulminant.
ResponEliminaEm sembla que quan algú repeteix molt les coses, és més aviat demència senil, però no hi entenc un borrall,
ResponEliminaSí, així és i el que va acabar patint.
EliminaNo té gaire a veure amb l'activitat mental ni intel·lectual, hi ha una part genètica i moltes coses que no se saben, he conegut gent molt activa en tots els aspectes i si et toca, et toca. Però, vaja, suposo que millor tenir fe, si es pot.
ResponEliminaRepetir molt les coses sol ser un primet símptoma, de vegades la gent fa broma amb aquestes coses fins que no es manifesta la realitat, i la detecció precoç tampoc no funciona, de moment
ResponEliminaEstan avançant en la detecció de l'alzheimer, però això de repetir més aviat sol ser de gent molt gran, de vells, vaja.
ResponElimina