Ell (Diògenes) tenia el costum de fer-ho tot en públic, les obres patrocinades per Deméter tant com les d'Afrodita. Raonava, en efecte, de la manera següent: si no hi ha res absurd a esmorzar, no està fora de lloc fer-ho en públic; ara bé, esmorzar no és absurd, després no està fora de lloc fer-ho a la plaça pública. Fins i tot masturbant-se en públic deia: «Ah!, si poguéssim acabar amb la gana només fregar-nos així el ventre» [...]. No és xocant que els adeptes al cinisme gosin tenir la sodomia per una cosa indiferent? I mentre que ens sembla
absolutament indecent tenir tracte amb una dona en públic, ells s'aparellen a plena llum, sense fer distincions, tal com hem sentit a dir del filòsof Crates [...]. Metrocles de Maronea, germà de Hiparquia, va ser al principi alumne de Teofrasto el peripatètic. Aquest el va maltractar fins al punt que un dia Metrocles, després d'haver-se llençat un pet enmig d'un exercici oratori, es va tancar a casa de tan avergonyit que estava, decidit a deixar-se morir de gana. Sabent això, Crates va anar a veure'l, com se l'havia convidat a fer, i no sense haver devorat, a propòsit, un plat de mongetes; al principi, va intentar convèncer-lo que no havia comès cap delicte: efectivament, hauria estat sorprenent que els gasos no s'haguessin escapat com ho vol la natura. En resum, Crates es va posar a tirar-se pets alhora i va reconfortar així Metrocles oferint-li el consol d'imitar el seu acte. A partir d'aquell dia, Metrocles es va sumar a l'escola de Crates i es va fer un home valuós en filosofia [...]. Els peixos fan gala de tenir gairebé més intel·ligència que els homes: quan senten la necessitat d'ejacular, surten de la retirada i van a fregar-se contra alguna cosa ruda.
Aquestes són les característiques de la filosofia de Diògenes: que trepitja els fums de l'orgull, que riu dels que oculten a l'ombra la satisfacció de les seves necessitats naturals —vull dir, l'expulsió dels excrements—, però que, al mig de les places públiques i les ciutats, cometen actes més violentament contraris a les exigències de la nostra naturalesa, com ara robatoris de diners, calúmnies, assignacions injustes i prossecució d'altres pràctiques igualment immundes. Si, en efecte, Diógenes ha deixat escapar una incongruència, si s'ha alleujat, si ha fet, com no es deixa de repetir, qualsevol altra cosa de la mateixa classe a la plaça pública, ha estat per humiliar-ne l'orgull i per a ensenyar-los que cometen actes molt més vils i molt
més insuportables, com que són les necessitats conformes a la naturalesa de tots nosaltres, mentre que els vicis, per dir-ho així, no són conformes amb la naturalesa de ningú, sinó que són tots ells el resultat d'una perversió.

Els cínics grecs, fragments i testimonis. Les Cyniques grecs, fragments et témoignage, traducció de L. Paquet, P. U. d'Ottawa, 1975 (traducció per a aquest llibre d'Irache Ganuza Fernández). M.Omfray.

Ja que parlo de qüestions escatològiques, si en voleu saber més: SOBRE LES VIRTUTS DEL CAGAR.