L'escriptor Benito Pérez Galdós ens va enviar una recomanació als espanyols del futur. El trobareu a L'equipatge del rei Josep, la primera novel·la de la segona sèrie d'aquest gran fris narratiu que són els Episodis Nacionals. Galdós escriu: “Escolteu, per favor, el missatge que manen els morts: reconeixement, reconstrucció i perdó”. Comencem pel “reconeixement” i la “reconstrucció”. I parlem clar, per què no, de llengua, nació i autodeterminació.

Joaquin Urias parla de la legitimitat constitucional de l'amnistia, concepte que avala també el letrado Melero gents sospitós de processista. O sigui perquè quedi clar, l'amnistia és legal, possible i plenament constitucional, és més es poden prendre dues decisions, amnistiar amb efectes retroactius al passat, o amnistiar amb efectes fint i tot al futur, que no crec sigui el cas. Clar que tot això depèn d'un Tribunal Constitucional espanyol que precisament és inconstitucional, encara que ara estigui 7 a 4. De la generositat i sentit d'Estat de Càndido Conde Pumpido, depèn la resolució del conflicte.

"Aquest article no el llegirà cap d'aquells espanyols de bé que s'indignen a les xarxes socials contra l'amnistia. No cal llegir arguments ni debatre perquè fa temps que el seu únic argument és emocional, no lògic. En general, qui només defensa el que és propi és mal company de xerrades. És avorrit. El seu interès és defensar un resultat i tant li fa com s'hi arribi. Així que tot és inútil amb ell. I d'aquests cada cop n'hi ha més. Vivim en una societat de hooligans que coneixen per endavant la seva posició a qualsevol discussió, així que s'està perdent el plaer de la discussió.

Per això, a desgrat meu, he de començar justificant-me: no sóc català, no tinc el sentiment identitari d'aquesta terra i, a més, no dono suport a la independència de Catalunya. Com a andalús, crec que units en la diversitat seríem tots més forts. I, així i tot, estic honestament convençut que els líders catalans independentistes se'ls ha sotmès a una persecució il·legal que ha trencat tots els límits de l'estat de dret i ens acosta a l'autoritarisme.

És una cosa que he defensat en públic des del 2017, així que no es tracta d'una anàlisi que respongui a simpaties amb cap partit polític que necessiti un vot o un altre al Parlament per accedir al poder. És, a parer meu, simplement la conseqüència de creure radicalment en l'estat de dret i la democràcia, més enllà d'interessos individuals. Fa sis anys, el 2017, com a ciutadà amb certa estima pels drets humans que soc, no vaig entendre que el Govern manés batallons de policies a apallissar els ciutadans que massivament participaven en un acte de protesta pacífic, encara que jo no ho compartís.

Com a jurista, també em va semblar un despropòsit que ni més ni menys que el Tribunal Constitucional prohibís expressament a organitzacions civils catalanes organitzar un acte simbòlic pel qual qui volgués podia introduir un paper en una caixa de plàstic transparent. Certament, entenc que era un desafiament a l'Estat i que podia tenir conseqüències polítiques. Però no crec que els tribunals estiguin per prohibir els reptes polítics populars. Després d'aquella batalla campal i de les tristos imatges de nens i ancians copejats per portar una papereta a la mà vaig pensar que algú del Govern o de qui donés l'ordre dimitiria. En comptes d'això, es va iniciar una persecució judicial contra els seus líders polítics que es va saltar repetidament les regles del dret.

Els jutges del Tribunal Suprem, que van assumir l'assumpte sense tenir competències per fer-ho, van utilitzar la presó provisional com a sanció exemplaritzant, més enllà dels tres supòsits en què ho permet la Constitució. Sense cap justificació legal, fins i tot van arribar a empresonar un acusat enmig d'un debat d'investidura perquè no resultés elegit president de la Generalitat. Tot això em va semblar un ús polític, i, per tant, il·legítim, dels tribunals.

Després, el grup de líders elegit per al càstig va ser condemnat a unes penes desproporcionades, sovint per delictes inventats. El Tribunal Suprem es va inventar un concepte de sedició que s'aparta de la lletra del Codi Penal, que no havia estat utilitzat mai, ni abans ni després i que permet castigar amb desenes d'anys de presó qualsevol que organitzi actes de protesta que es puguin qualificar de desobediència civil pacífica. Aleshores no vaig tenir dubte que no s'estava aplicant la llei, sinó que els jutges actuaven com a justiciers, independentment de la lletra de la llei.

Per si tenia algun dubte, passat un temps, quan el Parlament va reformar el delicte de malversació, pel qual també havien estat condemnats, fins i tot en absència de proves determinants, el Tribunal Suprem va plantar-li cara a la voluntat popular expressada per les Corts i va decidir que no aplicaria la llei, perquè entenia que podia beneficiar aquests mateixos líders independentistes.

Sovint sembla que la separació de poders només és una garantia de la independència judicial, però no és així. La democràcia també se sustenta que els jutges se sotmetin a l'imperi de la llei i no ocupin, sense legitimitat, el paper del legislador. Així que pel que fa al desafiament independentista català tenim un poder judicial que ha envaït les competències del legislatiu, que es nega a aplicar la llei i que actua amb total menyspreu a la Constitució. Com fa anys que a Espanya no tenim Tribunal Constitucional, sinó una cort política venuda al partit que mani, ja que res d'això no es va poder posar remei.

Per això estic a favor de l'amnistia. Perquè és l'única manera per la qual el parlament elegit democràticament pot recuperar la primacia que li correspon a l'Estat democràtic, davant d'uns jutges que usurpen les funcions. Tornar a situar la llei com a màxima expressió de sobirania i mecanisme de direcció política de la societat.

Encara més, si l'amnistia es limita als delictes de desobediència, malversació de cabals i sedició no implicarà deixar lliure cap delinqüent. Perquè és difícil saber si són delinqüents quan els jutges s'han inventat els delictes pels quals els van condemnar. Per això tampoc hi haurà problemes d'igualtat en la comparació amb altres activistes condemnats a altres llocs, davant dels quals no es va abusar d'aquesta manera del poder dels tribunals.

Aquestes són les meves raons, polítiques, per a l'amnistia.

Entenc que els partits polítics “d'Estat” no poden dir això. Reconèixer en públic que, en aquest assumpte, el Tribunal Suprem ha actuat fora de la llei i guiat per les idees i les creences polítiques suposa deslegitimar la cúspide d'un dels poders de l'Estat. Soc molt conscient dels perills d'aquesta deslegitimació i entenc perfectament tants companys que en privat coincideixen amb la meva anàlisi, però no ho diran mai en públic.

Tot i que el Tribunal Suprem espanyol és un òrgan de designació discrecional, al qual els magistrats accedeixen per nomenament no motivat d'un òrgan tan polític com el Consell General del Poder Judicial, tota l'estructura del sistema se sosté en la ficció que són jutges independents i imparcials que jutgen amb sotmetiment a la llei. Una ficció que comprenc que tants juristes responsables no vulguin posar en qüestió, malgrat l'evidència.

Així que estic d'acord a esquivar elegantment el tema i recórrer a alguna paràfrasi ambigua. L'amnistia, així, servirà per portar al terreny dels tribunals el que sempre es va haver de resoldre en el de la política. Personalment, no crec que el moviment independentista català sempre tingui raó ni en els seus fins ni en els mitjans que utilitza. Crec que el respecte a les minories ha de guiar qualsevol acció política, i que tenim l'obligació de buscar solucions flexibles en què totes les persones i tots els territoris es puguin sentir còmodes en un espai comú divers. Però no cal donar suport a l'independentisme per defensar la democràcia i l'estat de dret.

Tant de bo que s'aprovi una llei d'amnistia, que es faci amb l'abast i la justificació necessàries per evitar una declaració d'inconstitucionalitat i que això serveixi per superar el conflicte que es viu a Catalunya. De passada, també servirà per tornar el poder al parlament democràtic, que no és poc"