Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència. Un ciutadà conscient és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que té al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament, doncs, aquest ciutadà, d'entrada està saturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast, i a més, sempre amb el dubte de quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de notícies gairebé negatives, el constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat d'inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc,etc, creen una sensació d'angoixa existencial. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins a arribar a l'estat d'angoixa que us deia abans. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència. No pretenc criminalitzar els medis, entre altres coses perquè ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa notícia, té un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Això si l'arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les notícies del mateix nombre de ràdios i veieu els Telenotícies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenomen. No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l'únic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assemblea. Però no oblidem que de moment encara estem a l'època del Salvatge Oest I cada vegada està més controlat. Jo, com no soc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no ús poc doner pas la solució, però si és cert que és bo que sapigueu almenys que no esteu sols, que hi ha una persona que com vosaltres pateix aquesta angoixa, aquest estat de desesperació davant tot, abans de caure en la indiferència absoluta. 

Un exemple de com es crea aquest estat d'angoixa el tenim en notícies com aquesta, del que en podríem dir "la síndrome Feijóo", o "síndrome del Correcamins", i és que aquest home quan està en campanya fa patir a propis i estranys, i aquesta campanya gallega se li està fent molt llarga igual que l'anterior i el PP comença a entrar en estat de pànic: 

"Els dirigents del PP van sortir en bloc ahir per intentar tapar la via d’aigua oberta pel mateix Alberto Núñez Feijóo en l’equador de la campanya electoral de Galícia. Els populars treuen al carrer cada dos per tres els seus seguidors en contra de les mesures de gràcia als independentistes i de sobte han fet arribar a la premsa que esta­rien disposats a indultar Carles Puigdemont i la resta d’expatriats amb determinades condicions, entre altres raons perquè veuen difícil que se’ls pugui condemnar per terrorisme. És més, han reconegut que en les converses d’aquest estiu entre dirigents del PP i de JxCat van arribar a estudiar una llei d’amnistia durant vint-i-quatre hores, però finalment la van descartar.
Per què s’han referit a un assumpte tan delicat i fins i tot contrari als seus interessos electorals a hores d’ara? Doncs segurament perquè dos dies abans Puigdemont va avisar els populars en una carta pública, en què deia que si el seu partit hagués permès la investidura de Feijóo, o hagués impedit la de Sánchez, no es­ta­rien sotmesos a la pressió dels tribunals. I va concloure: “D’això també en parlarem quan toqui. Com a la trama­ russa, tot se sabrà”. El PP devia témer que l’expresident filtrés aquestes converses, amb promeses que els podien perjudicar a una setmana de les eleccions gallegues, i van decidir punxar el globus per modular les explicacions. Del mal, el més petit. 
Si és que al final Feijóo, com a l'acudit de l'Eugenio li dirà a Puigdemont, ja es pot posar l'indult al cul.