Em perdonaran, però per més que es vagin convocant eleccions i aprovant o desaprovant pressupostos, la solució dels problemes més greus del país ni hi és ni se l'espera. És igual que els nostres polítics optin pel to apocalíptic dels profetes de l'Antic Testament o pel dels comercials d'una immobiliària; el resultat és sempre el mateix: desídia, corrupció i paràlisi acomodades entre frases grandiloqüents i estratègies de triler. - Javier Melero.

Ja poden venir després a parlar del Hard Rock i de les xafarderies sobre l'esposa de Sánchez o la parella d'Ayuso, quan a ningú sembla importar-li el deteriorament permanent de les institucions que fan que un país sigui una mica més seriós que una convenció de trumpistes després de la happy hour. Òbviament, m'estic referint a l'estat de la justícia i a la magnífica ocasió que l'aniversari de l'11-M hagués ofert a qualsevol servidor públic assenyat perquè li caigués la cara de vergonya i escometés d'una vegada per totes la seva reforma. Almenys perquè el lideratge espanyol entre els països que pomposament anomenem “del nostre entorn” no es limiti al consum de cocaïna.

Veuran. Després de l'esclat de les bombes de l'11-M, la policia va localitzar els autors de la matança en un pis a Leganés i, just quan estaven franquejant la porta de l'amagatall, una nova explosió va destrossar l'edifici i va posar fi a la vida d'un GEO i dels terroristes. Va ser de tal intensitat que va portar algun temps establir quants homes hi havia al pis i fins sis mesos després no se'n va identificar un, un algerià anomenat Allekema Lamari, que, segons la policia, havia ostentat el lideratge de la carnisseria: li deien l'Emir. L'atemptat va ser àmpliament seguit pels mitjans de comunicació de tot el món, però un detall important, encara que summament incòmode per a les autoritats espanyoles, va passar pràcticament desapercebut. Durant el període en què va preparar i executar la matança, Lamari hauria d'haver estat tancat. Havia estat detingut i empresonat per terrorisme el 1997 i, quatre anys més tard, jutjat i sentenciat per l'Audiència Nacional a un total de 14 anys de presó.

Els seus advocats van apel·lar al Tribunal Suprem. L'any següent, el seu recurs encara no havia estat resolt i l'Audiència va advertir en un escrit que en pocs mesos Lamari faria cinc anys que estava empresonat (el termini màxim de presó sense sentència ferma) i que, si el recurs no es ventilava aviat, hauria de ser posat en llibertat. Poc després, el Suprem va resoldre i va establir, pels pèls, la condemna definitiva dins el termini màxim de cinc anys. No obstant això, Lamari va ser alliberat. La raó va ser que la sentència del Suprem va trigar més d'un mes a trobar el camí fins a arribar a l'Audiència Nacional, tot i que aquesta és a penes a un centenar de metres, a l'altra banda de la bonica plaça de la Vila de París a Madrid. En aquest lapse, l'Audiència, ja que ja s'ha complert el termini màxim de presó provisional que corresponia a Lamari, va ordenar la seva posada en llibertat. Lamari va agafar les seves coses, es va amagar a Madrid i ningú va tornar a trobar-lo fins a Leganés. Com ho senten.

Els judicis rapidíssims que s'haurien de celebrar el mateix dia s'estan assenyalant per al 2025!

Sempre he defensat la integritat i l'esforç de la immensa majoria dels nostres jutges, cosa que no m'impedeix afirmar que la ineptitud i el retard són tristament típics als tribunals espanyols, saturats i infradotats des dels darrers anys del franquisme. Diversos estudis conclouen fa temps que els problemes fonamentals resideixen en la ridícula plantilla de jutges i en què els successius governs no han invertit prou diners dels contribuents en l'administració de justícia.

La setmana passada es va fer un judici a l'Audiència de Barcelona. Les tres abnegades magistrades observaven amb impaciència la durada dels interrogatoris als testimonis quan una va prémer el micròfon i va advertir amb to compungit que, si no acabava la sessió aquell mateix dia, el tribunal no tornava a disposar d'una sala de vistes fins al mes d'octubre! Encara que això no és res: els judicis rapidíssims que s'haurien de celebrar el mateix dia s'estan assenyalant avui per al 2025!

Amb aquest panorama no tinc els ànims per esperar res d'amnisties ni d'eleccions a les quals es presentin uns polítics dels quals no seria exacte dir que no els importi el país o els seus habitants. És només que ells s'importen molt més.