El diari Libération resumia la sensació d'alleujament de molts francesos amb un titular monzonià: “C'est ouf”. Uns dies abans, l'exfutbolista Éric Cantona havia previst el desenllaç de les eleccions amb un categòric “No passaran”. El resultat li ha donat la raó, encara que, a la pràctica, França estigui atrapada per la mateixa aritmètica de la incertesa que paralitza altres democràcies. Lluint uns texans simbòlics, Jean-Luc Mélenchon va celebrar la victòria del Nou Front Popular exigint la dimissió d'Emmanuel Macron. Al final del seu discurs, va citar una cançó, Ma France, de Jean Ferrat. Ferrat és un dels fundadors no autoproclamat de la chanson, important en la inspiració de, per exemple, les primeres cançons de Joan Manuel Serrat. Va ser comunista declarat però crític amb el totalitarisme soviètic i fill d'un membre de la resistència assassinat a Auschwitz. Ferrat va morir el 2010, quan l'extrema dreta començava a guanyar més suports dels que es podia imaginar. Quan li preguntaven a què ho atribuïa, responia que la gent se sentia cada cop més aïllada i espantada per un món que s'havia tornat violent i aterridor. Potser l'hauria sorprès que per superar dècades de contradiccions l'esquerra hagués de recuperar, amb esperit d'emergència, un concepte com el del Front Popular.

Mentrestant, Le Figaro retreu Emmanuel Macron que el seu intent de “clarificació” de la política francesa, després de la victòria de l'extrema dreta de Marine Le Pen a les eleccions europees, ha acabat portant el país “a la major de les confusions”, encara que la veritat és que l'acte d'audàcia pedrosanchista de Macron no li ha sortit tan bé com al president del Govern espanyol fa un any, però li ha permès salvar els mobles. No volia estar dos anys sentint Marine Le Pen intentant condicionar la seva política, mentre li recordava que era la primera força del país. Així que va decidir, sense consultar ningú, convocar els francesos a les urnes, posant-los davant dels ulls el mirall de l'extrema dreta. La mobilització a França ha estat descomunal, especialment de les forces progressistes. Fins i tot hem vist com les estrelles de la seva selecció advertien sobre el perill d'una victòria dels ultres, quan els futbolistes solen ser molt cautelosos amb les declaracions polítiques. Una altra vegada, el Front Popular ha estat clau per aturar, de moment, a l'extrema dreta.