LA RESPONSABILITAT D'EUROPA

L'amor és savi, l'odi és idiota, deia de manera implacable i convençuda el gran savi i filòsof anglès Bertrand Russell. Però estem en plena era neoliberal, que ha aconseguit l'auge i la normalització de l'hostilitat, de la corrupció, de la intolerància i del feixisme, és a dir, de l'odi i la maldat a les nostres vides. Afortunadament, a França, amb les esquerres i forces progressistes unides en un mateix front, li acaben de saber frenar. En altres països d'Europa i del món està governant i posant en perill les democràcies, retallant els drets humans, llibertats col·lectives i individuals, i èxits aconseguits després de la sang i la lluita de milers de persones que ens precedeixen.

L'odi ens porta a la involució, a la foscor, al desastre. L'amor és allò que ens connecta amb els altres, amb el coneixement, amb la tolerància i amb l'alegria; amb l'avenç i el progrés. I amb la vida. Ens ha de fer mal el que li passa a l'altre, diu un eslògan que he vist darrerament en defensa de l'empatia. Ens ha de fer mal la humanitat per millorar això; altrament caminem cap al desastre. I ens ha de fer mal l'altre perquè, d'alguna manera, l'altre també és un mateix.

Aquestes onades d'africans que arriben a Europa no són res més que les conseqüències patètiques dels segles de correries colonials en EL què és, en realitat, el continent més ric del planeta. Jo diria als intolerants que recordem totes les barbàries comeses contra els africans per robar-los les seves riqueses: les massacres de Kenya, les barbàries a Rhodèsia, els espolis francesos a Dakar i Costa d'Ivori, les atrocitats dels belgues al Congo, les caceres d'esclaus a Moçambic, el robatori dels diamants de Sierra Leone, amb milers de nens morts, víctimes de la cobdícia dels europeus; i tants i tants episodis d'horror que els hem fet patir saquejant les riqueses, que són moltes.

És responsabilitat d'Europa, després de segles d'explotació, d'abús, d'espoliació, solucionar el problema, que no implica deixar les pasteres perdudes al mar sense deixar-los entrar com alguns voldrien. Es tracta de solidaritat, de buscar solucions que estiguin en funció de regular, controlar, organitzar, i per descomptat, per deixar d'abusar-los, i per ajudar-los a viure en situacions dignes que no els portin a escapar dels seus països. I respectar-los, i deixar d'imposar-los els nostres esquemes perquè recuperin els seus (potser la pitjor espoliació comesa contra ells és haver-los imposat les nostres cultures, els nostres esquemes, les nostres creences mesquines). Res més horrible que obligar l'altre que deixi de ser qui és per convertir-lo en qui vulguem que sigui. Qui som nosaltres per dir-los que no vinguin? Són humans, són igual a nosaltres. Sentim el mateix dolor, la mateixa alegria, les mateixes pors. Tenim el mateix ADN. Coral Bravo. a el plural.com (fragment)