12-O, ELS MISSATGE QUE ENS ENVIEN ELS MORTS

Estem en vigílies de la festivitat del 12 d'octubre i els avions militars s'entrenen per a la desfilada sobre el barri madrileny on passo aquest començament de tardor. Fastigueja el soroll, la despesa de carburant, la contaminació de l'aire i el perill que puguin suposar si tenen un accident. Però encara molesta més el fet que aquesta desfilada del 12 d'octubre s'hagi convertit en una ocasió perquè uns energúmens s'expressin de manera divisiva insultant a plaer els presidents de Govern progressistes. 

Ho va escriure l'altre dia Javier Pérez Royo a 'el diario.es': “Quina festa nacional és aquesta que serveix, sobretot, com a pretext perquè les dretes espanyoles esbronquin el Govern d'esquerra democràticament elegit? Quina festa nacional és aquesta que no aconsegueix que hi acudeixin els presidents de totes les comunitats autònomes?”.  

El catedràtic té raó: el 12 d'octubre no acaba de quallar com a festa de la gran majoria dels espanyols, excepte, és clar, com una ocasió per sortir de les ciutats on viuen i treballen. Hi ha gent que es pregunta si podran desfilar la cabra de la Legió i el gos de la Policia a la desfilada del 12 d'octubre després de la Llei de Benestar Animal. Francament, no entenc el sentit d'aquesta pregunta, són animals professionals que a més a més cobren els seus emoluments. Més aviat, la gent s'hauria de preguntar per què desfilen els legionaris, que, per cert, em sembla no els va crear Millan Astray, sinó in clon de Mickey Rourke, però això no deixa de ser una rància anècdota menor, sense a penes importància. De fet, la cosa aquesta de la cabra de la Legió, és - diria jo - una fixació un punt malaltissa de la catalanor, un fet diferencial més dins dels molts que tenim amb Espanya en la qüestió dels militars i els estranys símbols dels legionaris espanyols d'Espanya. La celebració de l'aniversari de l'arribada de Colom al Nou Món no suscita un consens ampli. Ni a Espanya ni a Amèrica Llatina. No té als nostres cors l'arrelament gairebé unànime que té als francesos el 14 de juliol. I és que el 12 d'octubre del 1492 es va culminar una gran gesta de la navegació marítima, però això va obrir la porta a un període tràgic per a desenes de milions de nadius del Nou Món. En canvi, la presa de la Bastilla va tenir i té el significat de la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat que constitueixen l'horitzó desitjable no només de França, sinó de la humanitat. 

L'escriptor Benito Pérez Galdós ens va enviar una recomanació als espanyols del futur. La trobareu a L'equipatge del rei Josep, la primera novel·la de la segona sèrie d'aquest gran fris narratiu que són els Episodis Nacionals. Galdós escriu: “Escolteu, si us plau, el missatge que ens envien els morts: reconeixement, reconstrucció i perdó”.  Què voleu que us digui? L'autèntica espanyolitat no s'identifica amb Hernán Cortés i Francisco Pizarro, sinó amb Bartolomé de les Casas, Miguel de Cervantes o Pérez Galdós.

També hi ha missatges dels vius, com aquest d'en Miquel Cartisano que em va deixar fa un parell danys: La diada de la Hispanitat, es una festa iniciada a Catalunya gràcies a un familiar de la Sra Rahola: Federico Rahola Trémols va organitzar el 1903 una expedició a l'Amèrica hispana. En tornar va escriure el llibre Sang Nova, en la qual -recorda el professor Barraycoa- es posen les bases ideològiques de l'iberisme hispano americanista, que pretendrà la recuperació de la comunitat hispana. Federico Rahola veia en les relacions comercials amb Hispanoamèrica la possibilitat de regenerar Espanya, i per això va fundar el 1911 la Casa d'Amèrica a Barcelona. Va ser allà precisament on el 12 d'octubre de 1911 es va celebrar a Espanya per 1a vegada la Festa de la Hispanitat.  Per això gràcies a un català el Dotze d'Octubre es va convertir en la festa nacional espanyola. 

Per afegir més aigua al vi de la celebració, un grup ultra conservador reivindica als conqueridors espanyols, com a herois i Sants. Com diria el filòsof taoista Bernardo Schuster: 'No hase falta desir nada más!