30 ANYS DE LA BROMA INFINITA

David Foster Wallace va ser, en alguna etapa de la seva vida, obsessiu-compulsiu, genial, alcohòlic, hiperhidròsic, drogoaddicte a diverses bandes, professor, nòvio, marit, tennista, instructor de tennis, superdotat, ansiós-depressiu, fòbic, possessiu, violent, filòsof, novel·lista, malalt mental, solitari, fumador, competitiu, exagerat, dependent, misogin, guarda nocturn, insegur, popular, religiós, insatisfet, suïcida, corruptor de menors. 

La seva vida era plena de notes a peu de pàgina que patien una metàstasi de sentit que escapava a tot control. Com ell mateix, pel que sembla. Trenta anys després de la publicació de 'La broma infinita', la nostra vida és una nota al peu que remet a una altra nota al peu i així successivament, una xarxa de xarxes, una plataforma de plataformes de televisió, una ficció de ficcions de la qual no podem apartar la vista, un partit de tennis que no hem après a guanyar, que mai podrem guanyar.

LA BROMA INFINITA  - 1 DE FEBRER DE 1996

En les marquesines de les sales d'art i assaig, en els pòsters i anuncis es va obligar a posar: "LA BROMA: Es recomana molt seriosament que NO pagui res de diners per veure aquesta pel·lícula", que per descomptat els habituals de l'art i assaig van pensar que era una broma antipublicitaria intel·ligentment irònica, així que deixaven anar els seus diners a canvi de petits paperets i entraven amb les seves armilles de llana i tweeds i vestits sense mànigues i s'inflaven de cafè exprés al bar del teatre i trobaven seients i s'asseien i feien aquests ajusts precinema de postures i cames i miraven al seu voltant amb una mena d'intensitat distreta i veien les càmeres BolexH32 de triple objectiu -una sostinguda per un tipus vell i encorbat, l'altra, complexament muntada sobre la immensa cabota d'un noi estranyament inclinat cap endavant amb el que semblava una punxa metàl·lic que li sortia del tórax-, les grans càmeres al costat del rètol de SORTIDA amb llums vermelles a banda i banda de la pantalla, pensaven els espectadors, estarien allà per a un anunci publicitari o antipublicitari o per un documental metafílmic entre bambolines o alguna cosa així. 
I així fins que s'apagaven els llums i començava la pel·lícula i el que es veia a la gran pantalla pública era una projecció d'ampli angle i binoculada del mateix públic d'art i assaig entrant amb els cafès expressos a les mans, triant seients i asseient-se i mirant al seu voltant i posant-se còmodes i fent breus comentaris precinema als seus acompanyants de gruixudes ulleres sobre el No pagui per veure això i el que probablement significaven les Bolex des d'un punt de vista artístic i posant-se còmodes a mesura que s'apagaven els llums i ara miraven la pantalla (és a dir, a si mateixos, resultava ser) amb els somriures fredament excitats de l'expectació que precedeix a un espectacle d'alt vol, somriures que ara la càmera i la pantalla revelaven a mesura que s'esborraven fila després de fila de les cares dels espectadors, que ara miraven menys expectants i més inexpressius i després confusos i finalment es convertien en expressions facials plenes de fúria i indignació. La durada total de la broma era exactament fins que se n'anès de la sala l'últim espectador de cames creuades fart de contemplar la seva pròpia imatge immensa i projectada de si mateix com a espectador d'art i assaig presa d'un especial sentiment de mala llet, de estafa i indignació, la qual cosa durava uns vint minuts com a màxim, excepte si hi havia crítics o acadèmics de cinema... 

Barbara Bleisch en un vibrant article a el PAIS parla d'envellir i de com es va desdramatitzant tot amb el pas dels anys, i parla també de David Foster Wallace...

"Una posición como esta se acerca a la que ilustró en forma de parábola el escritor David Foster Wallace en el texto titulado Esto es agua, que se convertiría en su célebre discurso de despedida: “Había una vez dos peces jóvenes que iban nadando y se encontraron por casualidad con un pez mayor que nadaba en dirección contraria; el pez mayor los saludó con la cabeza y les dijo: “Buenos días, chicos. ¿Cómo está el agua?”. Los dos peces jóvenes siguieron nadando un trecho, por fin uno de ellos miró al otro y le dijo: “¿Qué demonios es el agua?”. Con aquel discurso, Foster Wallace quería dejar patente que “las realidades más obvias, ubicuas e importantes son a menudo las que más cuesta ver y las que más cuesta explicar”. Todos nosotros tenemos “patrones de creencias”, como él mismo los llama, es decir, certezas que damos por sentado sin cuestionar. No solo el agua en la que nadan los dos peces o el aire que respiramos, sino también sentencias internas y prejuicios de toda la vida de los que casi nunca somos conscientes, pese a que constantemente nos regimos por ellos.

Resumen y sinopsis de La broma infinita de David Foster Wallace - Lecturalia

Un lugar: Enfield, Massachusetts. A cien millas de la Gran Concavidad, un yermo radiactivo lleno de bebés mutantes del tamaño de aviones, criaturas sin cráneo y hordas de hámsters salvajes.

Una época: el año de la Ropa Interior para Adultos Depend, en el Tiempo Subsidiado, en una América regida por el totalitarismo ecológico de la ONAN, gobernada a su vez por la oscura Oficina de Servicios No Especificados, en guerra perpetua contra el ultraviolento antiONANismo de Quebec.

Una institución: la Academia Enfield de Tenis, ultraelitista y donde impera una disciplina destinada a abolir todo placer.

Una familia: los Incandenza. James Incandenza, óptico militar convertido en cineasta de après-garde, y su mujer, la promiscua Avril, que alimenta oscuras conexiones con la guerrilla de Quebec. Y sus tres hijos: Orin, genial pateador de fútbol americano y seductor transnacional; Mario, enano y deforme, cineasta como su padre y poseedor de una sensibilidad prodigiosa, y Hal, promesa del tenis juvenil y atormentado por un secreto terrible.

Y una película: El samizdat. El Entretenimiento. La broma infinita. Con el poder de enloquecer a todo el que la vea y destruir así la civilización. El arma perfecta por la que todos se enzarzarán en la Guerra Final por el control de América.