Avui és el dia Mundial de la poesia. M'agrada la poesia, i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal, o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi, la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no m'arribaven (deia i me'n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa i em vaig enganxar, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Plath, Garcia Lorca i ja estava enganxat del tot. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va girar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l'apreciava sinó que sabia per a què servia. Deia, no recordo qui, que la poesia servia per informar de les nostres negligències.
Czeslaw Milosz creu que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom ha escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per això perviu tot i que possiblement hi ha més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó la imatge del que succeeix, llevat que aixó sia el contrari" ens diu Jabès. "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aquí l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.
No sé si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències.
El meu poeta preferit, de sempre, és Joan Salvat Pappasseit
Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Una dona sense un home, és com un peix sense bicicleta. Aquesta cita anònima és a un recull de poemes de Maria Mercè Marçal, que malauradament ens va deixar el 1998, víctima d'un càncer de pit. Marçal, no va ser només poeta, una gran poeta, va ser catedràtica d'institut de català, narradora, editora i traductora catalana i també activista política, fins i tot va arribar a ser militant del PSAN. Però el més important d'ella és la seva poesia, car ella mateixa era la poesia, en un tot meravellós que no hauríem d'oblidar i llegir o rellegir sovint per mantenir viu el seu record. Aquí podeu trobar uns quants poemes seus.
Que la poesia us acompanyi.



3 Comentaris
La poesia ens situa a la riba del mar de l'essència humana; des d'aquesta riba albirem només els primers cinc quilòmetres d'estesa blava, i sabem que els seus límits són inabastables per a la nostra limitació. La poesia és una porta a una realitat que no hem trepitjat mai, perquè cada vegada que ho fem queda enrere i en ve una de nova.
ResponEliminaDe vegades la "rima" de la poesia és metafòrica, i ens diu, sense dir-ho, tot allò que identifiquem com a cert, com a patrimoni d'una veritat que no sabem descriure.
Destaco en aquest aspecte a Wisława Szymborska; una poetessa que no deixa indiferent. Té tant de valor que el seu valor es manifesta fins i tot quan el poema ha estat escrit en una llengua tan diferent a la nostra, de manera que la seva força no pot raure en la forma en aquest cas, sinó en la rima de significat o metafòrica de la que parlava abans.
Salutacions!
Diuen que el primer que es perd en una traducció és la poesia, sobretot amb el haikus que no quadrem amb el 5-7-5. De Szymborska, he pub icat algun poema seu Anoarra. Quan a això de la traddució que et deia, mira que no he intentat vegades anb sIete horas en la Habana que vaig escriure a ran de la meva estada a Cuba i no he estat capaç.
ResponEliminaSalut.
http://www.creualta.blogspot.com
https://anoarra.blogspot.com/2024/10/el-odio.html
Benedetti; tiene algo especial. De él, sus poemas de oficina.
ResponEliminaAquella muchacha que a los quince años
era un arco iris con los pies descalzos
y ahora se ha vuelto un número en la caja
y tiene un sueldo y tiene un miedo.
Aquel muchacho que a los diecisiete
era un proyecto de ala y de infinito
y ahora se ha vuelto un número en la caja
y tiene un sueldo y tiene un miedo.
Aquel señor que a los cincuenta y cuatro
era una suma de hombros y de instintos
y ahora se ha vuelto un número en la caja
y tiene un sueldo y tiene un miedo.
Aquella vieja que a los setenta y tres
era una resta de ojos y de arrugas
y ahora se ha vuelto un número en la caja
y tiene un sueldo y tiene un miedo.