Pessebre de la ciutat de Sabadell, a la plaça Sant Roc, davant l'Ajuntament. 

- Una societat líquida, descreguda i amb creixent tendència al mal humor celebrant el naixement d’un nen Déu que acabarà redimint els pecats de tota la humanitat. Pot començar un article d’aquesta manera el 2022, amb la majoria de lectors militant en el laïcisme i definint-se com a descreguts, sense que bona part d’ells decideixin girar full? Potser no. Però és que és Nadal i això és el que celebrem aquest dies per aquestes contrades. Hi haurà qui dirà, escolti, no!, de cap manera! El que passa és que vostè no ha llegit prou. Si ho hagués fet sabria que el que fem en realitat és dissimular amb pessebres i arbres adornats la festa pagana del solstici d’hivern que els cristians van segrestar fa molts segles per al seu propi ús i gaudi. Tanquem aquesta qüestió sense miraments ni matisos: fins i tot si fos així, la veritat és que les coses són el que són i no el que foren. I la gran festa és pel naixement de Jesús.

Nadal, descomptats els regals i les fartaneres, és una oportunitat per experimentar, creients i no creients, el més substantiu de l’humà, que és la transcendència d’un mateix a partir, beneïda paradoxa, d’un mateix. Viatjar al centre del jo per retrobar-se amb la humanitat sencera. Saber-se únic i irrepetible i, en canvi, igual a tots els altres en el sentit més absolut. Treure’s el barret davant del miracle de la humanitat, reflectida en la vida individual de més de set mil milions de persones que poblem la Terra en aquests moments lligades als que ens precediren i als que ens substituiran. Una celebració del ser amarada per l’optimisme de l’esperança d’un senzill naixement.

Aquesta mirada sobre el que comunament es coneix com l’esperit nadalenc ha tingut sempre enemics poderosos. Res a celebrar, va dir Cromwell quan la va prohibir en nom del puritanisme, decla­rant-lo dia dels pagans. Avui el puritanisme està de tornada. I malgrat que el Nadal material està força musculat, allò que representa ja sigui des d’una mirada religiosa o laica– està permanentment agredit per l’epidèmia de pessimisme i desconfiança envers la pròpia existència humana, considerada per molts predicadors més un perjudici i condemna per al món que no pas un miracle que s’hagi de celebrar.

Se’ns presenta la humanitat com una plaga que devora el planeta i a si mateixa. La persona, la de veritat, massa allunyada dels models teòrics de perfecció dels qui s’entesten cada dia a avergonyir-nos, recordant-nos com hauríem de ser i culpabilitzant-nos pel que som. Un passat com a espècie del qual no podem fer altra cosa que penedir-nos perquè tot ho hem fet malament, i un futur que no tindrem simplement perquè no ens el mereixem. 

Aquest catàleg de pensament, que tendeix a l’hegemonia a les societats amb més recursos, és l’antítesi del que celebrem aquests dies. No hi ha res més antinadalenc que negar a homes i a dones, a tota la humanitat, la vivència de la seva existència com una cosa intrínsecament bona, digna d’una festassa.

El Nadal, el de debò, l’alegria pel naixement d’un nen, del Déu fet home per als creients, és incompatible sense la prèvia acceptació de la grandesa de l’ésser humà en allò més bàsic de la seva existència i també del depassament d’un mateix com a centre i mesura de totes les coses. Això i no una altra cosa són els regals, les menges, les begudes i les cançons compartides. Alegrar-se de pertànyer al meravellós club de la humanitat, que es renova amb cada naixement pels temps dels temps. Afegeixin aquí un amén els creients si així ho consideren.

S’anuncien robots per substituir-nos en les feines manuals. També intel·ligència artificial capaç de fer el mateix en les tasques de l’intel·lecte. Somniem crear un humà tecnològic que no es faci dir home perquè sabem, per molt que ens encaparrem en el contrari, que no hi ha res al món que mereixi més elogis que nosaltres mateixos. D’aquí l’obsessió per copiar-lo. I sí, som capaços també del pitjor. Aquí tenim el present i també molts episodis del passat per fer-nos memòria. Però per això també hi ha el Nadal. Per tenir cada any la certesa que podem redimir-nos i espolsar-nos de sobre tot allò que, sent part de la nostra naturalesa, és millorable.

El Nadal és un exercici de confiança plena en el demà. Un deixar-se caure en braços dels altres i al mateix temps oferir els teus perquè ells també puguin fer-ho. Deixem-nos caure, doncs. I de passada agafem l’altaveu per dir-nos tots a tots: Que bonic que és viure! Bon Nadal, estimat lector. - Nosaltres som el miracle - Josep Martí Blanch