- Una societat líquida, descreguda i amb creixent tendència al mal humor celebrant el naixement d’un nen Déu que acabarà redimint els pecats de tota la humanitat. Pot començar un article d’aquesta manera el 2022, amb la majoria de lectors militant en el laïcisme i definint-se com a descreguts, sense que bona part d’ells decideixin girar full? Potser no. Però és que és Nadal i això és el que celebrem aquest dies per aquestes contrades. Hi haurà qui dirà, escolti, no!, de cap manera! El que passa és que vostè no ha llegit prou. Si ho hagués fet sabria que el que fem en realitat és dissimular amb pessebres i arbres adornats la festa pagana del solstici d’hivern que els cristians van segrestar fa molts segles per al seu propi ús i gaudi. Tanquem aquesta qüestió sense miraments ni matisos: fins i tot si fos així, la veritat és que les coses són el que són i no el que foren. I la gran festa és pel naixement de Jesús.
Nadal, descomptats els regals i les fartaneres, és una oportunitat per experimentar, creients i no creients, el més substantiu de l’humà, que és la transcendència d’un mateix a partir, beneïda paradoxa, d’un mateix. Viatjar al centre del jo per retrobar-se amb la humanitat sencera. Saber-se únic i irrepetible i, en canvi, igual a tots els altres en el sentit més absolut. Treure’s el barret davant del miracle de la humanitat, reflectida en la vida individual de més de set mil milions de persones que poblem la Terra en aquests moments lligades als que ens precediren i als que ens substituiran. Una celebració del ser amarada per l’optimisme de l’esperança d’un senzill naixement.
Aquesta mirada sobre el que comunament es coneix com l’esperit nadalenc ha tingut sempre enemics poderosos. Res a celebrar, va dir Cromwell quan la va prohibir en nom del puritanisme, declarant-lo dia dels pagans. Avui el puritanisme està de tornada. I malgrat que el Nadal material està força musculat, allò que representa ja sigui des d’una mirada religiosa o laica– està permanentment agredit per l’epidèmia de pessimisme i desconfiança envers la pròpia existència humana, considerada per molts predicadors més un perjudici i condemna per al món que no pas un miracle que s’hagi de celebrar.
Se’ns presenta la humanitat com una plaga que devora el planeta i a si mateixa. La persona, la de veritat, massa allunyada dels models teòrics de perfecció dels qui s’entesten cada dia a avergonyir-nos, recordant-nos com hauríem de ser i culpabilitzant-nos pel que som. Un passat com a espècie del qual no podem fer altra cosa que penedir-nos perquè tot ho hem fet malament, i un futur que no tindrem simplement perquè no ens el mereixem.
Aquest catàleg de pensament, que tendeix a l’hegemonia a les societats amb més recursos, és l’antítesi del que celebrem aquests dies. No hi ha res més antinadalenc que negar a homes i a dones, a tota la humanitat, la vivència de la seva existència com una cosa intrínsecament bona, digna d’una festassa.
El Nadal, el de debò, l’alegria pel naixement d’un nen, del Déu fet home per als creients, és incompatible sense la prèvia acceptació de la grandesa de l’ésser humà en allò més bàsic de la seva existència i també del depassament d’un mateix com a centre i mesura de totes les coses. Això i no una altra cosa són els regals, les menges, les begudes i les cançons compartides. Alegrar-se de pertànyer al meravellós club de la humanitat, que es renova amb cada naixement pels temps dels temps. Afegeixin aquí un amén els creients si així ho consideren.
S’anuncien robots per substituir-nos en les feines manuals. També intel·ligència artificial capaç de fer el mateix en les tasques de l’intel·lecte. Somniem crear un humà tecnològic que no es faci dir home perquè sabem, per molt que ens encaparrem en el contrari, que no hi ha res al món que mereixi més elogis que nosaltres mateixos. D’aquí l’obsessió per copiar-lo. I sí, som capaços també del pitjor. Aquí tenim el present i també molts episodis del passat per fer-nos memòria. Però per això també hi ha el Nadal. Per tenir cada any la certesa que podem redimir-nos i espolsar-nos de sobre tot allò que, sent part de la nostra naturalesa, és millorable.
El Nadal és un exercici de confiança plena en el demà. Un deixar-se caure en braços dels altres i al mateix temps oferir els teus perquè ells també puguin fer-ho. Deixem-nos caure, doncs. I de passada agafem l’altaveu per dir-nos tots a tots: Que bonic que és viure! Bon Nadal, estimat lector. - Nosaltres som el miracle - Josep Martí Blanch
Moltes vegades quan et llegeixo, penso que el text és teu, i així fins al final quan veig una firma aliena i em quedo desconcertat. Res a dir especial. Només que personalment no sóc cristià però respecto profundament el mite de Jesús de Natzaret i penso que una societat sense mites, sense rituals que ens uneixin és una societat condemnada a la disgregació i la dissolució. M'alegrava veure fa anys a la plaça de Sant Jaume el naixement cristià fins que van arribar els progressistes laics i el van convertir en una paròdia sense respecte, per arribar a aquest any en què ho han fet desaparèixer de manera que han aconseguit el que volien.
Tens raó, Noxeus em deia que hauria de posar l'autoria de l'article al començament, a vegades ho faig. Quan al pessebre, el de la foto de l'Ajuntament de Sabadell és clàssic a més no poder. Quan el de BCN enguany no en se gran cosa, crec que projecten imatges a les façanes, però tenen cada any un pessebre clàssic al Museu Marés. I val la pena veure'l.
https://www.youtube.com/watch?v=eWxE_mNjKkg
https://www.youtube.com/watch?v=GcEEeMvnQKI
Salut.
El milagro, es que Dios se hizo hombre y murió en la cruz, para redimir nuestros pecados. Esa es la esencia del cristianó, lo demás son inventos de adaptacion
La foto es realmente la de un Belen
El belén es el del Ayuntamiento de Sabadell, de lo otro "no comment" ya sabes que en eso no estamos de acuerdo, aunque te podria decir como Woody Allen, que pertenezco a la leal oposición. Pero no és cierto, yo creo que ya nací ateo.
Pues muy bien, la. cuestión es sentirse feliz.Pero, he estudiado 7 años de bachillerato religión, con exámenes exigentes y expreso lo que me enseñaron y sigo teniendo fe
A lo mejor no estudiaste en el sitio adecuado:
Al principio la Fe movía montañas sólo cuando era absolutamente necesario, con lo que el paisaje permanecía igual a sí mismo durante milenios. Pero cuando la Fe comenzó a propagarse y a la gente le pareció divertida la idea de mover montañas, éstas no hacían sino cambiar de sitio, y cada vez era más difícil encontrarlas en el lugar en que uno las había dejado la noche anterior; cosa que por supuesto creaba más dificultades que las que resolvía. La buena gente prefirió entonces abandonar la Fe y ahora las montañas permanecen por lo general en su sitio.
Cuando en la carretera se produce un derrumbe bajo el cual mueren varios viajeros, es que alguien, muy lejano o inmediato, tuvo un ligerísimo atisbo de Fe.
Augusto Monterroso.
Tomado de La oveja negra y demás fábulas, México, Era, 1969.
En una ocasión estaba cortando queso, unas trescientas raciones para otros tantos comensales. Estaba en un rincón de la cocina, no muy lejos de los fogones pero no cerca de quien estaba cantando el Rosario.
Yo no participaba de él, al menos de conciencia, pues mis dedos estaban en la máquina de cortar y mi mente estaba puesta en los dedos.
De improviso se presentó el arzobispo Omella con el que tengo una grata relación, sabe que hice Teología, sabe que tengo cierta idea de las religiones, sabe el nombre de mi hijo y por consiguiente sabe que no está bautizado.
Nos dimos un apretón de manos como en otras ocasiones similares y comentamos en voz baja la cantidad de platos que había que preparar para el día. Mientras, seguía el canto del Rosario. Él, por lo que fuera, intuyó que no participaba del rito, y me dijo: tranquilo, vale más un Padrenuestro corto con fe, que un Rosario largo forzado.
Me puse a reír por lo bajini, y le dije: Usted si que sabe.
Nos despedimos con otro apretón de manos.
PD: Ayer lo volví a ver en TdC. En la misa y después comedor del día de Navidad donde hubo un menú especial para todo aquel que quiso apuntarse.
Hizo un buen sermón, nada de apuntes ni de papeles, muy humano, tal como es él.
salut
Omella, dins de tot, sembla un bon pastor.
Mi profe, fue el canónigo principal de Córdoba, filósofo, teólogo reconocido. Sus clases eran pura matemática, llenaba la pizarra de gráficos, para llegar a una conclusión. Difícil de seguir y muy exigente en los exámenes. Para que veas el grado de exigencia, mi mujer perdió la beca por suspender religion
A mi de religión me examinaba un mossen que era el tio de mi madre. No pasaba del notable pero ya estaba bien.
Omella es un tipo del pueblo, y mira que paso de curas. Sus sermones no son sermones. Ayer habló de su profesor de 90 años, un cura misionero en Colombia que aún vive. Pasó de hablar de la pasión de Dios, se centró en los que querían comer y que tenían hambre. Dio las gracias al voluntariado y las gracias a todo aquel que se acercó allí para escucharle. Pasó de dar bendiciones y no dió ninguna recomendación. Dijo que él aprendía de los que iban allí y que tenía que pisar más la calle y que Dios estaba en la basura, la misma en la que rebuscaban los que no tenían nada que llevarse a la boca.
Acortó la misa, la hizo fácil, nos unió a todos y se dió prisa por acabar rápido, lo dijo así, pues la comida caliente esperaba.
Un tio con un par.
Me gustó
Una de les vegades de la meva vida en que m'he sentit més en pau i goig interior, va ser quan els 25 anys de celebració de monges de la tieta Teresa i una altra germana, va ser a Elisabets, tu ja ho conèixes, i després de l'acte hi havia un pica pica de cagatilorio.
Quan va celebrar els 50 anys fa uns mesos, hi vàrem anar amb món germà i sa filla, a Vic, però ja no va ser el mateix.