LA VIOLÈNCIA NEURONAL 13.1.19

Cada època ha tingut les seves malalties. Segons Byung-Chul Han, en el passat eren degudes als bacteris o virus, però en el segle XXI, les malalties són neuronals: depressió, trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat, trastorn límit de la personalitat o la síndrome de desgast ocupacional. El motiu d'aquestes malalties es deu a l'excés de positivitat, és a dir, a la llibertat de poder fer el que un vulgui. La desaparició del que és viral implica la desaparició de l'alteritat; el que ataca a l'home no ve de l'exterior, sinó del seu interior.

Al llarg de la societat del cansament, Byung-Chul Han va desenvolupant de manera senzilla la idea de la violència de la positivitat, que es tradueix en violència neuronal, una violència saturativa i exhaustiva, i com a conseqüència d'ella, en la modernitat tardana, l'home pateix un sobreescalfament del jo. 

la societat del cansament (pdf)

Malgrat tot, a vegades es produeixen situacions de realisme màgic, que fan recuperar la fé en l'espècie:

.

LA DISTANT SOLITUD DELS CONNECTATS 15.3.18

Expliquen que en una junta d'accionistes de telefónica, Cesar Alierta va ensenyar el seu mòbil de l'época del pleistocé: aquest és el meu mòbil, puc trucar, rebre trucades i enviar algun SMS, i ja en tinc prou, i no entenc com tots vostés van amb aquests Smartphone que fan de tot fins i tot trucar i rebre trucades i que ho saben tot de vostés mentre paguen les sucoses tarifes que els hi factura la nostra companyia.

Ahir al matí, vaig sortir amb la bici com sempre si no fa molt de fred, el mòbil el porto a la butxaca, nomès per escoltar la radio (els homínids hem d'estar enganxats a una cosa u altra i jo ho estic a la radio), amb els cascs escolto Rac1 o música. Si no surto amb la bici, no agafo el móbil, no em cal, em vaig comprar un rellotge al mercadillo per 20 euros que fa les vegades de mòbil, per el que és la seva funció principal, trucar i rebre trucades puntuals i concretes.

Deia un tertulià en el summum de la bestiesa que hauria xalat si de jovenet hagués tingut un mòbil per poder xerrar i quedar amb els amics. Marededéu, tota una vida i aquest senyor opinador no ha entès rés, i a més no ho sap, i es refugia en Jorge Manrique per acusar als altres de no entendre res. Ja sabem que qualsevol temps passat fou pitjor, o potser, ara ja no!. Hi ha massa nomofòbics deambulant pel carrer. El mòbil no ens fa més feliços, més aviat ens fa més esclaus d'ell i bastant més idiotes.

Amb el mòbil, como passa amb qualsevol flòstic de les noves tecnologies, el problema no és l'estri en si, sinó el mal ús que en fem, com passa amb la Televisió, Twitter, Facebook, Instagram o altres sistenes de missatgeria. Tots estàn bé i son eines útils si s'en sap fer l'ùs adequat, pero ja es cuiden els qui vetllen per nosaltres de contaminar-nos per el seus interessos, ajudant-no's a fer-ne un ús maldestre i exagerat.

Succeeix una cosa terrible a dia d'avui, la intimitat ha desaparegut, la gent penja a instagram la seva vida, com si es tractés d'un reality, i no saben que més aviat estàn dins un show com el de Truman. Arreu on vagis, algúna càmara o algú amb el mòbil estan capturant la teva imatge, impunement, i no dic ja si és tracta d'algú conegut o famoset, que no pot anar a cap Restaurant o lloc públic sense ser assetjat i filmat.

La consequencia és, a banda de la pèrdua de la intimitat, de la pèrdua també de llibertat, i a més a més no hi ha res a fer, no es pot prohibir a la gent que es passi el sant dia compulsivament retratant-ho o filmant-ho tot, o teclejant compulsivament (smombies), i no serveix de res que un surti de casa el mòbil per anar més tranquil i relaxat, els altres no fan el  mateix. El mòbil, la seva adicció (nomofòbia) priva als homínids i homínides de la més important i meravellosa de totes les arts, l'art de badar, d'embadalir-se badant.

Zigmun Bauman deia sobre la solitud dels que estan connectats:"Els mòbils ajuden a estar connectats als que estan a distància. Els mòbils permeten als quals es connecten... mantenir-se a distància."

Que lluny queda en el temps de quan s'havia de demanar conferència per parlar per telèfon amb algú. 
     

50 ANYS D'UN ESTRANY FENÒMEN 14.3.18

Estaba ahir a la tarda veient 'the Dreamers' de Bertolucci que passa a Paris al maig de 68, i em va venir a la memòria l'estrany fenòmen que es va produir a Catalunya ara just en farà 50 anys.

El més de maig de l'any de 1968, es va produïr a Catalunya un estrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d'avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s'aturà.
Que va succeír? - us preguntareu - que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d'entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.

La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d'esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d'esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase "sota les llambordes hi ha la platja" és d'un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els "adoquins" en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l'home que fa fer famosa la frase: "hemos puesto unos llambordins".

Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s'havia de quedar per vigilar l'hortet.

Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s'en pot esperar d'una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d'estiu? una revolta que deia que sota les llambordes hi havia la platja, fins que es va adonar que el que hi havia eren les clavegueres de l'Estat, que en comptes de prohibir prohibir, els efectes secundaris feren prohibir més que abans. I la llibertat? en parador descongut.

LLARENA, CREU DE SANT JORDI, JA! 13.3.18

Nou revés del Tribunal Europeu de Drets Humans a Espanya. El càstig d'aquest dilluns per haver multat dos joves que van cremar fotos del rei a Girona se suma a una llarga llista de condemnes a un Estat avesat a perseguir la llibertat d'expressió o a no investigar maltractaments i tortures. 

Ara fa menys d'un any, Estrasburg també va obligar l'estat espanyol a indemnitzar l'expresident del parlament basc Juan María Atutxa i els exmembres de la mesa Kontxi Bilbao i Gorka Knörr per no haver tingut un judici just quan van ser inhabilitats per part del Tribunal Suprem l'abril del 2008 perquè no havien il·legalitzat el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak (SA), que va substituir Batasuna el 2003. El Suprem els va suspendre dels seus càrrecs 18 mesos i els va imposar una multa de 18.000 euros per desobediència a les instruccions del mateix tribunal per no haver dissolt el grup parlamentari, però ho va fer sense escoltar la seva defensa. Arran de la condemna d'Estrasburg, els tres afectats van ser indemnitzats amb 600 euros cadascun. 

Cal tenir en compte que d'un cas en fa 11 anys i de l'altre 10, i és per aixó que Llarena prevarica alegrement amb la impunitat que li dona saber que com a molt, i en el millor dels casos d'aci a deu anys o més, el Tribunal Europeu dels drets humans li traurà la seva raó per donar-la a uns presos polítics que ja hauràn estat desactivats en aquest període, com li va passar a Atutxa, i que és el que persegueix el Govern a travès del seu jutge de capçalera, desactivar-los políticament, tot i saber que són innocents, és alló de que el fi justifica els mitjans, per tant missió complerta. Demano la creu de Sant Jordi per al jutge Llarena o Llanera com li mal diuen molts, però la creu de Sant Jordi Pujol, patró dels patriotes corruptes.

061 CATSALUT RESPÓN...., XINO XANO 13.3.18

Si alguna vegada teniu una emergència personal o d'un familiar proper o no que requereixi una ambulància amb urgència, ja sabeu que heu de trucar al 061. Però si voleu salvar la vida pròpia o la del familiar proper o no, val més que agafeu un cotxe particular o un taxi que hi sortireu guanyant.
Anem a analitzar el procediment o protocol quan truques al 061. És el següent: Si posa una telefonista a la que has de donar les dades de la persona que té la urgència, sobretot l'edat de naixement és vital i imprescindible per tractar amb la informatitzada administració de l’ICS, s'ha de saber la data de naixement de l'interfecte, sinó ja has begut oli.

Quan ja t'has identificat, has d'explicar a la telefonista que té aquesta persona que necessita o potser ja no necessita amb urgència l'ambulància. A continuació, has de deixar l'adreça i totes les dades. La telefonista et passa amb un doctor, al que li has de tornar a explicar tot la història, i és aquest qui decideix que t'ha d'enviar l'ambulància, que pot tardar entre 10 i 20 minuts en circumstàncies normals. Vol dir doncs que des que despenges el telèfon per trucar al 061 i que tu o el teu familiar sou dipositats en una ambulància passa com a mínim mitja hora, que segons quina sigui la gravetat, pot ser letal. L’avantatge de l'ambulància és que un cop arribes a Urgències entres directe sense passar per triatge. Triatge! (i no de bestiar), el gran escull si hi vas o et porten a Urgències per un altre mitjà que no sigui l'ambulància. Abans d'anar a parar a Triatge, has d'anar a admissions, i amb la data de naixement per davant explicar el que tens o té el malalt, allí et donen permís per anar a sala d'espera. A Triatge (depèn de l'hora) l'espera perquè et triïn sol ser d'uns trenta minuts, allí, a una doctora d’attrezzo li has de tornar a explicar tot el que tens si encara ets viu, s'ho mira, consulta l'ordinadorque té de la senyoreta Pepis i et diu que tornis a la sala d'espera que ja t’avisaran. Tornes a la sala d'espera i en deu minuts un quart d'hora t'avisa el doctor al qui li has de tornar a explicar tot per enèsima vegada i a partir d’aquí si encara piules tu o el susdit comença el tractament a la teva malaltia.
Com haureu pogut veure l'avantatge de l'ambulància és que arribés més tard però t'estalvies el procés de triatge, i amb el transport particular arribés abans però has de passar pel triatge. Tot aixó és degut al “putu protocol”. El protocol és un invent que irrazionalitza qualsevol actuació lògica i responsable d'un ens administratiu, bàsicament frena qualsevol actuació dins del sentit comú per encabir-la en la lenta i enervant paranoia burocràtica. En resum, si teniu una urgència, reseu si sou creients o foteu-vos un whisqui si no ho sou. N'hi ha que se’n surten i no és un miracle, és que de vegades la gent té sort.
Després, un cop admès el malalt, dipositat normalment en algun passadis en una llitera, ve una llarga espera de més de mitja hora, fins que comença el tractament per mirar de curar el que t'ha dut fins allí, quan més gran és l'ingressat, més aviat se'l treuen de sobre. Recordo el pare, que estant a 70 d'oxigen, un psicópata gras i calb me l'enviaba a casa, dient que ja estava bé. El pare em va dir, sortim però quan arribis a l'entrada em tornes a ingressar a Urgències, jo no estic bé per més que aquest matasanos sotacarro digui que si.

-

afegitó: l'experiència em fa aconsellar-vos que procureu anar a urgències sobre la 1 del migdia o al mes d'agost que els malalts són de vacances, són les millors dates per anar ràpid. 

ELS TATUATGES I EL PROCÉS 13.3.18

Hi a coses que no les entenc però les comprenc, hi ha coses que les entenc i les comprenc, però n'hi ha que ni les entenc ni les comprenc. Una d'elles serien els tatuatges. Possiblement deu ser una qüestió generacional, car abans els qui es tatuaven solien ser mariners, legionaris o drogoaddictes - gent de mala vida, que és deia - referint-se en el cas dels mariners als més cercabregues. 

Sincerament, no ho trobo estètic i en els casos exagerats on es tatuen tos els braços el tors o l'esquena, ho trobo de mal gust,  talment com els pircings que tambè estàn de moda. De fet, em remet a ritus i costums tribals que en la nostra suposada modernitat haurien d'haver eradicat. 

D'ací a uns anys veurem als geriàtrics iaios i iaies amb les pelleringues on s'esborronaran els tatuatges, i que voleu que us digui, cada cosa al seu temps en el millor dels casos, la imatge d'aquets iaios al geriàtric serà patètica.

Els partidaris dels tatuatges, intenten justificar el fet de tatuarse, afirmen que si es únic a la teva pell, que si és una manera de comunicar-se, que voleu que us digui: amor de madre, és el clàssic, i és que tan el fet de tatuarse com els piercings no deixa de ser un pas enrere, com deixar-se barba o bigoti, si hem evolucionat com a espècie en el nostre habitat urbà, barbes, bigotis, piercings o tatuatges no són necessaris ni  hi tenen cabuda ni sentit, és el que deia un tema vintage que dirien, o manca de confiança en un mateix i així pretendre destacar dels altres. Deu ser que m'estic fent gran o que els altres no han acabat de créixer.

Però almenys la questió d'eliminar els tatuatges, d'esborrar-los podria ser una realitat aviat, segón expliquen avui a la vanguardia:

"Si alguna vegada t'has preguntat com pot ser que els tatuatges romanguin sempre en la teva pell i no s'acabin esborrant del tot amb el pas del temps, la resposta la té un grup d'investigadors i ho expliquen en un article publicat al Journal of Experimental Medicine.

L'estudi va determinar que els pigments acolorits del tatuatge es mantenen en la dermis -la capa central de les tres que té la pell- gràcies a una resposta del nostre sistema immune, que impulsa una espècie de 'sistema de reciclatge' extracel·lular que evita que la tinta sigui extreta de la dermis per a la seva eliminació i manté el nostre tatuatge com a part permanent de la nostra xarxa cel·lular.

Aquesta troballa pot suposar un gran avanç que permeti crear nous procediments d'eliminació de tatuatges més eficients i menys dolorosos que els actuals. Actualment, aquest procés és molt llarg i costós, ja que requereix fragmentar amb làsers els pigments, per facilitar que els macròfags -una classe de glòbuls blancs transportin la tinta al sistema limfàtic per ser esborrat.

Els resultats descoberts amb aquestes investigacions es podrien matar de forma selectiva aquests macròfags dèrmics, accelerant de manera significativa els resultats del làser. Un escenari que els investigadors reconeixen que estudien provar en el futur en col·laboració amb dermatòlegs."

Sembla un gran avenç, car actualment eliminar els tatuatges com diuen, és un procés llarg i costos, coi! com l'altre procés, el constituent, que també és llarg, costós i tediós... President, posi les urnes!, que tenim pressa..., i aquí, encallats estem o estan 83 dies després de les últimes eleccions.

THELMA, LOUISE I ALBERT RIVERA 12.3.18

El 8M ja no és un èxit del feminisme, ni tan sols de les dones, ara és un èxit de tots i en especial d'Albert Rivera i del feminisme ben entès que defensa Ciutadans. 

Dones d'Espanya, podeu respirar tranquil·les. Albert Rivera ha sentit el vostre clam i està disposat a liderar el debat i portar-lo als pressupostos de l'Estat que ja havia pactat amb el PP i que, fins al 8M, ja eren l'últim en feminisme. Després de qualificar com "un èxit de tots" les manifestacions milionàries de dones que van acudir malgrat l'evident manca de lideratge feminista, Ciutadans ho vol arreglar com s'arreglarà tota la resta, des de Catalunya a la precarietat o els crims violents; tan aviat li feu cas a les enquestes i li voteu com cal: massivament.

L'aspirant Núñez Feijóo acusava de politiqueria als promotors de manifestació el dia abans de l'8M, però l'endemà reclamava escoltar el clam i no faltar al respecte a les dones acusant-les de fer política. Més mesurat i menys campió, el president Rajoy es posava el llaç morat el 8M i almenys tenia la decència de no pretendre donar lliçons a ningú i es limitava a dir que seguiria treballant per la igualtat. Semblants gestos oportunistes i cínics gairebé inspiren tendresa i compassió al costat de la gesta desertora de Rivera.

El mateix líder i el mateix partit que s'havia passat setmanes presentant al feminisme que convocava el 8M com una causa marginal i una amenaça per a la llibertat i el capitalisme, o dividint a les dones entre les que treballen i compleixen i aquelles que protesten i fan el friki, ara donava la benvinguda al feminisme a Mariano Rajoy, als altres partits i fins i tot a les pròpies feministes que haguessin après la lliçó. Perquè el 8M ja no era un èxit del feminisme, ni tan sols de les dones, ara és un èxit de tots i en especial d'Albert Rivera i del feminisme ben entès que defensa Ciutadans.

Per sobre fins i tot de la impudícia extrema acreditada pel líder taronja, la seva actitud destaca encara més com perfecte exemple del vigent neomasclisme que ha emergit com a resposta a les polítiques d'igualtat que van marcar el canvi de segle. La seva oferta per a canalitzar aquesta misteriosa etiqueta del "feminisme sense ideologia" no deixa de sonar a un reempaquetatge del màrqueting del clàssic paternalisme masclista i ve a dir que "ara sí noies, ara que defenseu el feminisme que ja us deia jo que s'havia de defensar, ara us vaig a escoltar i a més ho vaig a liderar"; perquè, com tot bon liberal progressista sap, les dones només aconsegueixen avenços realment importants quan els homes els ensenyen com es fa.

I és que vostès no s'havien fixat fins ara però Albert Rivera sempre ha estat aquí, disposat a liderar el feminisme transversal. Ja sortia a Thelma i Louise, l'inoblidable manifest de Susan Sarandon, Geena Davis i Ridley Scott; era el que saltava del cotxe un segon abans per donar la roda de premsa i fer-se la foto.

Antón Losada - Thelma Louise i Albert Rivera - eldiario.es