English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

DEIXAR DE SER MICO



L'esperit d'investigació no té límits. Als Estats Units i a Europa han descobert últimament que hi ha una espècie de micos hispanoamericans capaços d'expressar-se per escrit, rèpliques potser del mico diligent que a força de teclejar una màquina acaba per escriure de nou, atzarosament, els sonets de Shakespeare. 
Tal cosa, com és natural, a agafat aquesta bona gent de sorpresa, i no falta qui tradueixi els nostres llibres, ni, molt menys, ociosos que els comprin, com abans compraven els caparrons reduïts dels jíbaros. 
Fa més de quatre segles que fra Bartolomé de les Casas va poder convèncer als europeus que érem humans i que teníem una ànima perquè rèiem, ara es volen convèncer del mateix perquè escrivim. - Augusto Monterroso.

FI

'ENREDO' A UNIÓ


En un dels episodis de la serie televisiva 'Enredo', Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema deia que es tornava invisible, mata a un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de totxo i d'alguna cosa més. La veu més d'un i malgrat tot ella ho nega. Parlo de memòria, però com del que vull parlar és de desmemòria ja m'enteneu. Aquí, ningú se'n recorda de res, començant per lo Duran, que no sabia res de res del cas Turisme i clar, sepn va assabentar per la premsa. Tard i malament ha donat la cara - des de Xile -, ves que no participi en el Paris Dakar, encara que el Sr.Duran és un expert en anar-se'n de viatge a l'estranger de fora quan hi ha marro a can Unió.
Diu cínicament que Unió no ha estat imputada, clar, no es pot imputar un partit 

Cal recordar que els cas Turisme va comportar l'estranya mort del Director del Consorci, Joan Cogul a Manila, poca broma doncs i diría que tambè hi va haver un estrany suïcidi a LLeida d'un altres dels implicats del que no he sabut trobar informació. 
Però Unió ha arribat a un pacte vergonyant amb el Fiscal, pagant 388.000 euros dels quals dos-cents mil era apropiament amb ànim de lucre, i aquí no ha passat res. Un judici que l'any 2005 (veure escrit del 3/24)  estava vist per sentència, una sentència que ha tardat gairebé vuit anys en produïr-se i que amb el pacte amb el fiscal s'ha quedat en no res.
I aquí, ningú va a la presó, ni ningú dimiteix. I en tenim de tots el colors polítics i els qui no hi són, o no els han enxampat o són tan petits que no tenen opció de posar la mà al calaix.
La llista de pressumptes és llarga: Unió, Oriol Pujol, Jaume Matas, Baltà a Galicia, Fco Camps i els seus vestits amb cua, el cas Gürtel, Millet, Montull, Urdangarin, Pepe Blanco, Bustos i els que em deixo...

Aquí s'a perdut del tot la decència i no dimiteix ningú, ningú sap res i per tant ningú té la dignitat d'assumir responsabilitats, com Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema deia que es tornava invisible, més d'un ho voldria ser en aquests moments. Com no pot ser, de moment, a Duran li ha sortit un oportú viatge a Xile (potser ha anat al Paris Dakar), i donant les rónegues explicacions de manual de vell polític creu que tot s'ha arreglat, i no deixa de pensar correctament, d'ací a sis mesos ningú es recordarà del cas Turisme, de fet, jo ja l'habia oblidat i pensaba estaba ressolt fa molts anys. Amb aquestes armes juguen, deixar passar obscenament el temps

DE PIXAR A LA DUTXA



El consistori holandès de Aa en Hunze, a la província de Drenthe, al nord del país, aconsella als seus veïns orinar a la dutxa per estalviar diners i recursos al medi ambient. La iniciativa forma part d'un pla del departament de Medi Ambient d'aquest ajuntament el 2013 per augmentar la sostenibilitat dels recursos naturals i estalviar aigua, ha informat avui el diari holandès "AD".
"Orinar mentre et dutxes estalvia molta aigua neta cada any i el medi ambient ho agraeix", va dir el regidor de medi ambient, Bert Wassink.
"Si combines orinar i dutxar-te, deixes d'usar molta aigua i estalvies diners, així que, per què no?", Va suggerir l'edil, segons informa aquest mitjà.

Aquests d'Aa en Hunze li han copiat la idea a Mercedes Milà, i dic jo que si no es dutxen i orinen pel carrer com fa molta gent a Barcelona encara s'estalviaria més aigua, i afegiré: I si tothom portés panyals com els nadons, encara se n'estalviaria més. Aixó dels panyals ho fan ja moltes empleades a la Xina per rendir més a la feina i no perdre gens de temps.

Cert és tambè que si no s'emplenessin milions d'ampolles de plàstic a l'any d'aigua o refrescs variats aleshores si que n'estalviarien d'aigua. De moment doncs, a pixar a la dutxa o sia a fer 'aguas menores', i si són 'mayores' però van fluixets tambè es podria aprofitar, que tot va canonada avall. Ja si es va restret és més complex, tot i que ja se sap que: la materia ni es crea ni es destrueix, nomès es transforma.

LES BARRERES


aquest conte està dedicat als usuaris de rodalies Renfe.
.
Primer dia:

Quan feia gairebé un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrí la porta, baixà del cotxe i avancà unes passes, mirà a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la línia de l’horitzó orfes de rodes que les trepitgessin. La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.- Si, es possible, podríem travessar com si fóssim una ambulància d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara són capaços de multar-nos.Decidida, la dona li diu a l’home: els hi aniré a preguntar, aixó pot anar per llarg. Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixó s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·lació que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serà un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurà temps de sobra d'avisar.El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.- Ho sento dona, no es pot passar, està prohibit..La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.- Que? Pregunta aquest- Diu el mosso que no podem passar, que està prohibit.- Però, li ha dit que……- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.- Sí home, i fer 6 quilòmetres de ……- Aixó també li ho he dit.- I que hem de fer doncs?- Esperar deu minuts o una mica més i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem més remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.- Ja! Però fa ràbia, jo m’espero, ara ja es qüestió d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embús s’anava complicant.


Un home gran s’acostà acompanyat d’un noi.
- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona
- Doncs no, contestaren alhora 
– I els mossos –afegí ella –, tampoc, però diuen que no podem passar que està prohibit, que si de cas donem la volta.
- Si home, i fer 6 quilòmetres.....- 
Ja els hi he dit, però diuen que es que no i es que no.


En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridà l’atenció. Un tràiler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els últims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningú havia pres mal, llevat del xofer del camió a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebé una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraïren.


El conductor del tràiler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.
- Que collons està passant aquí? Preguntà amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol
La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les més adeqüades per conduïr una bestia com aquesta i també que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.
- I els mossos?.
- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres


- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del tràiler decidit.
- Vagi, però perdrà el temps.


El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotació el vingué a recollir. Aixó si el tràiler continuava travessat sense que ningú s’hi acostés i els mossos menys encara. 


La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentà a la dona:
- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquí?
- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?
- Es veritat,cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.
- I si parlàvem amb els mossos, potser ens diran que fer.


Però els mossos no els podien ajudar, quan acabés el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. 


La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit. L’home intentà fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allí i que estaven atrapats, que com a mínim es fessin càrrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allí, al ras. Res a fer, una paret, és més receptiva que un agent de la llei i l’ordre,- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia:

A les vuit del matí la situació continuava exactament igual. El més preocupant era que ningú havia vingut a retirar el camió que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedà a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres.
L’home li va dir a la dona:- No has avisat ningú?
No hi ha ningú a avisar. I tu?
- Tampoc, soc vidu i visc sol.
Vaja! Així que som dues ànimes solitàries.
- Es veu que si. 
Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.Ja,ja,ja .
Ella esclatà a riure. La veritat és que m’és igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.
-Alguna cita- potser? – pregunta l’home. 
- Més o menys, que importa?
- Es evident que a tu no, però i a ell?
Ell? Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.
- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allà on anessis?
- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningú que m’esperés.
Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.
- I si passa el tren o aixequen les barreres? 
Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.


UN ANY MÉS TARD

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva unió sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat més coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allí hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoqués segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraven també. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estés sol i així vivien tots en pau i harmonia.

Avui era un dia molt especial a banda del naixement del nen. Un periodista els havia avisat que possiblement d’ací a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, que sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allí, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien més remei que anar-se’n cadascú a casa seva..

Un any i una setmana més tard.

Sobre les onze del matí, un brunzit que s’acostava els cridà l’atenció, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren tots poc a poc i, aleshores succeí: majestuós, impecable i puntual amb setze anys de retard, passà l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants després que ho fes el tren més ràpid i alhora més lent en tota la historia del món mundial.


*

LLÀGRIMES PER CATALÒNIA


"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el pacte entre fiscalia i els acusats per evitar el judici de la trama de finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya coneguda com a 'cas Pallerols' i tambè del tancament de llibreries arreu del principat, l'ùltima la Catalònia....., però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. 
Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. 
Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, que importava, si la fiscalia acabava pactant. 
Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. No importava que tanqués la Llibreria Catalònia, si el gran germà consideraba que era millor un McDonald's al seu lloc, així hava de ser.


Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. 

Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera el bigoti fosc. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. 
Estimava el Gran Germà, a Pallerols i els d'Unió Democràtica, i també al germà McDonald's"

CATALÒNIA ABAIXA LA PERSIANA



El director de la llibreria Catalònia, Miquel Colomer, va anunciar ahir a través de la web el tancament de l'establiment, situat a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, després de 88 anys d'activitat. "L'actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una davallada de vendes els darrers quatre anys que, en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria", explica Colomer, que afegeix que "perllongar l'activitat només aboca a finals pitjors". La decisió és "irrevocable" i "difícil, trista i dolorosa de prendre". Ara, sosté el director, l'empresa "es tancarà de manera ordenada i fent front, en la mesura del possible, a totes les obligacions contretes". La llibreria Catalònia ha fet una important contribució a la cultura de Barcelona i Catalunya i ha superat una guerra civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari. I ves per on i després d'haver superat tot això, no ha pogut amb els signes dels temps, un cop hagi tancat definitivament i buidat el local, diuen hi anirà una franquicia de Mc Donald's.
Malament quan en una ciutat tanquen una llibreria. L'ombra d'Abacus, FNAC i dels grans magatzems dels qui no es pot dir el nom és allargada. Continuem perdent llençols en la bugada de la cultura.

VIVIM EN UN UNIVERS SIMULAT?



Fa una dècada, un filòsof britànic de la Universitat d'Oxford va publicar un treball en el qual va exposar la teoria que l'univers en què vivim podria no ser més que una simulació informàtica creada per llunyans descendents. Encara que sembli ciència ficció, un grup de físics de la Universitat de Washington ha aconseguit ara dissenyar un test per provar la veracitat d'aquesta afirmació.

Nick Bostrom

La idea que la humanitat podria estar vivint a l'interior d'un univers artificial va sorgir en un article de Nick Bostrom, professor de Filosofia de la Universitat d'Oxford. El treball es va publicar el 2003 a la revista Philosophical Quarterly i des de llavors no ha deixat ningú indiferent.

Un grup de físics de la Universitat de Washington està desenvolupant un test que podria dur-se a terme en un futur proper i que podria servir per resoldre la pregunta de si efectivament vivim o no dins d'una simulació computada. L'estudi apareix publicat en ArXiv.org.

Per això el professor Martin Savage considera que només cal modelar una petita part del nostre món, és a dir, crear també una simulació prou gran. Partint de les lleis fonamentals de la física que regeixen l'Univers han estat capaços de simular amb relatiu èxit diminutes porcions d'aquest en una escala d'una bilionèsima de metro, una mica més gran que un nucli atòmic.

"Si aconsegueixes fer una simulació prou gran d'ella emergiria una cosa molt semblant al nostre Univers", explica Savage. Per la qual cosa, segons el científic, només és qüestió de buscar en l'univers en què vivim una "signatura" anàloga a la que estan utilitzant en les nostres simulacions a petita escala.

Una cosa que a més, per Savage i els seus companys, és perfectament factible. De fet, suggereixen que la "signatura" que provaria que el nostre és un Univers artificial podria mostrar-se com una limitació en l'energia dels raigs còsmics (la radiació que ens arriba d'estrelles i galàxies llunyanes).

Segons la idea Savage, els raigs còsmics de més energia no podrien viatjar per les vores del reticle artificial que simula l'espai-temps en un hipotètic model informàtic, sinó que hauria de viatjar en diagonal, de manera que les seves interaccions no serien iguals en totes les direccions, com seria d'esperar. Si s'aconsegueix demostrar que aquesta limitació "antinatural" existeix, ja no hi hauria dubte que vivim en l'interior d'una simulació.