KOLDO I ELS SEUS GERMANS 2.3.24

 José Antonio Marina va publicar un llibre que va titular Biografia de la inhumanitat, on advertia que l'agressivitat incontrolada de la política, el menyspreu de l'adversari i l'afany del poder a qualsevol preu ens estan conduint irremissiblement a un malestar civil, que encarna seriosos perills per a la societat.

En els darrers dies, estem assistint a una escalada de declaracions, sovint sense cap prova, que resulten un acte d'irresponsabilitat molt preocupant. L'escàndol de les comissions per la compra d'una partida de màscares, que ha posat a la picota l'exministre José Luis Ábalos, s'ha convertit en un xafarranxo descomunal, quan la Fiscalia no ha trobat fins ara cap indici per incorporar-lo a la querella . Però el PP ha sortit en tromba i Feijóo ha dit públicament al Senat que “hi ha un setge a Sánchez cada vegada més estret”, cosa que és lleig, doncs, si ho creu, hauria de ser més explícit, i sobretot hauria d'aportar proves davant dels tribunals.

José Antonio Marina va escriure que la política intel·ligent és saber transformar els conflictes en problemes. La diferència és que al conflicte dues forces xoquen i una s'imposa, mentre que en el problema es busca una solució pactada. Alguns sentim nostàlgia dels moderats i recordem decebuts quan Feijóo va arribar a Madrid per calmar els ànims i rebaixar tensions. Però hem tornat a l'Espanya que va pintar Goya al Duel a garrotades, que no és la que va prometre aquell gallec raonable.

El 1961 Visconti va estrenar la pel·lícula Rocco i els seus germans, i el 2024 Santiago Segura (Torrente) ha estrenat Koldo i els seus germans. La diferència és notable. Berlanga trauria suc del vodevil. Qui ha encertat en el diagnòstic d'aquest maleït embolic, és Lluis Bosch. Llegiu el seu escrit: Koldo y la realidad.

EL SEMEN DELS CATALANS 25.2.24

Què passaria si el president de la Generalitat prohibís el pa amb tomàquet? Hi hauria protestes al carrer? Què farien, els pagesos? Què en dirien, els mitjans de comunicació? Qui hi sortiria perdent més, els barcelonins o els catalans de comarques? Aquesta premissa, volgudament absurda, és el punt de partida de Pa amb tomàquet, el demà, una comèdia distòpica que situa l'acció en una "hipotètica i improbable Catalunya independent" per retratar satíricament "una societat desorientada, en què les prioritats es perden i les decisions polítiques es basen en el populisme i la demagògia". Escrit a sis mans per Jana Serra, Malena Palomero i Charlie Mills, es tracta d'un projecte de la companyia Application Rejected que va ser seleccionat a la 3a Convocatòria de textos d'On el teatre batega i que es podrà veure del 23 de febrer al 19 de març al Maldà. No en feu cas dels de l'obra de teatre, ni del que diuen els medis i els investigadors en aquests últims temps de la baixa qualitat del semen dels catalans, en aquest relat futurista trobareu la veritat, l'autèntica resposta al problema de reproducció dels nostres barons.

Palau de la Generalitat - 10.09.2030-09:00 PM. - "Com cada any, el dia abans de la Diada nacional de Catalunya, el President de la Generalitat, el molt Honorable Mohamed Pujol i Vidal-Quadras, es dirigeix als seus conciutadans, només que enguany, el discurs no és el clàssic, que tothom se sap ja de memòria. Per això, al principi del missatge institucional gairebé ningú no hi presta gaire atenció, però a poc a poc, totes les cares del país es van girant cap els aparells d'intern-visió, sorpresos del seu contingut. Escoltem-ho, que val la pena fer-ho."

"Ciutadans de Catalunya!

Bona nit! Un any més estic a casa vostra, per donar-vos el missatge el dia abans de la Diada nacional de Catalunya, que enguany serà un xic diferent dels anteriors - somriu murri - Escolteu-lo amb molta atenció, atès que aquest cop no us el sabeu de memòria. Bé, a mida de resum, en primer lloc, voldria dir-vos que l'any a anat força bé.
La coalició amb l'Agrupació Aranesa, a la que en principi tothom s'hi oposava, ens ha permès governar amb la tranquil·litat necessària de no haver de dependre d'aliances estranyes amb partits d'àmbit no català, que no comparteixen com nosaltres el sentit de la identitat del Nostre País.
Fa la primera pausa, tot bevent un glop d'aigua.
Però no és d'això que us vull parlar avui. Tot aquest assumpte és de diari, a premsa, radio i ITV i ja ho sabeu prou. Veureu, causes de força major, m'obliguen a comunicar-vos un fet que ha esdevingut transcendental per al futur del nostre País. Un fet que no hem generat nosaltres, però que un cop descobert, tenim l'obligació de comunicar-ho a la ciutadania i procurar de solucionar-lo quant més aviat millor, pel bé de tots.
Beu un altre glop d'aigua, i continua amb el seu discurs.
Veureu: Fa uns anys, es va descobrir un fet molt greu, es va mirar i remirar, consultant als millors experts en Bioquímica, que van confirmar que les investigacions inicials anaven per un camí erroni, i per fi, fa uns dies, s'ha pogut determinar la causa del problema que afecta la majoria del País.
Fa una tercera pausa, i aprofita per beure una mica més d'aigua. És conscient que en aquest moment tothom està ja pendent de les seves paraules i pot donar el seu missatge amb la garantia d'absoluta audiència.
Continua: I aquest problema és que els barons de Catalunya estan minvant en el seu poder reproductiu. La producció d'espermatozoides baixa cada vegada més, en qualitat i en quantitat, el procés s'accelera molt ràpidament, i, sobretot en els últims cinc anys, el descens de la natalitat ha estat alarmant.
Si bé és cert que hem intentat donar-hi explicacions divagadores a les veus que començaven a adonar-se'n compte del problema, ara que en sabem la causa, ja no volem tardar ni un minut més a divulgar-ho. Afortunadament, i com ja us he dit, els nostres científics n'han descobert l'origen, que no la solució, encara que hi estan dedicant tots els seus esforços, i la Generalitat ha dotat una partida pressupostaria extraordinària de 25 milions d'Euro-Pujols, per tal que quan més aviat millor puguin trobar l'antídot.
Ara si que està convençut que tothom l'escolta amb la màxima atenció.
Continua amb el seu discurs:
El causant d'aquesta disminució alarmant del número i qualitat dels espermatozoides, és.... - aquí fa una pausa escènica estudiada -

                            ..."el pa amb tomàquet".

Torna a fer una breu pausa, a fi i efecte que, un cop passada la sorpresa inicial, es mantingui l'atenció per part de l'audiència.
Continua:
Sí, no ho heu sentit malament, he dit que el causant del problema és el pa amb tomàquet, i no us ho prengueu de broma, que això es molt seriós. Sembla que, la barreja de l'àcid del tomàquet modificat genèticament, amb l'oli i el pa, n'és el causant de la disminució de la capacitat reproductiva dels nostres barons.
De moment, no hem trobat encara la manera d'evitar-ne les conseqüències d'aquest efecte, per tant i, com a primera mesura per combatre'l, a partir d'avui es prohibeix el consum de pa amb tomàquet a tota la població, autòctona i aliena, i a part, es prega als barons - si és que n'hi ha algun - que no n'hagin menjat mai, o molt poques vegades, és posin urgentment en contacte amb el Departament de Sanitat de la Generalitat, a fi i efecte de fer les comprovacions pertinents, per tal d'analitzar el seu índex de fertilitat.
Fa una altra pausa. I en treure's les ulleres i deixar-les sobre la taula, aprofita per fer un enèsim glop d'aigua:
Lamento profundament haver de donar aquesta notícia, però la realitat s'imposa, i penseu que hi dedicarem tots els esforços possibles com fins ara ja hem estat fent per trobar la solució a aquest greu problema.
Ens queden encara ben bé, quinze o vint anys de marge per tal de solucionar-ho, per tant, és qüestió de no posar-nos nerviosos i confiar en Déu i en els nostres científics. Però mentrestant, insisteixo, que cap baró mengi pa amb tomàquet.
En tornar a posar-se les ulleres, amb cara de pompa i circumstància, es disposa a acomiadar-se dels seus súbdits, - perdó - dels seus conciutadans.
- Bé, ja està tot dit, que tingueu una bona diada, res més i, bona nit a tothom."

tret de "el gegant del Pi"

REACCIÓ EN CADENA 23.2.24

A Telecinco triomfa el concurs 'Reacción en cadena', on dos equips rivals competeixen per resoldre cadenes de paraules. Als participants els donen dos vocables i han de descobrir un tercer relacionat amb els altres dos, a tall de baula, amb la pista de la primera lletra. Per exemple, els situen en pantalla els termes estruç i abric i han de respondre amb un concepte que els relacioni, en aquest cas que comenci amb la lletra P. Solució: plomes. L’estruç té plomes i hi ha abrics de plomes­. Imaginin-se que en un dels programes aparegués el terme tsunami relacionat amb independentisme. La baula que a Espanya podria lligar-les, que comença amb la lletra T, seria terrorisme. Però, si el programa s’emetés a Suïssa, el terme guanyador seria terratrèmol, perquè els tsunamis són generats per terratrèmols de gran magnitud sota la superfície del mar i l’independentisme va constituir un terratrèmol en la política espanyola el 2017.

‘Tsunami’ i ‘independentisme’ no formen baula amb ‘terrorisme’ (a Suïssa)

Això seria així, a partir del fet que la justícia suïssa es nega a col·laborar amb el jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón perquè dubta de les acusacions que pesen sobre la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que està expatriada en aquest país. L’Oficina Federal de Justícia de Suïssa considera que el cas no té a veure amb una causa terrorista, sinó política. La resposta és semblant a la que va donar fa quatre anys, quan el jutge va demanar una comissió rogatòria i li van respondre que “les manifestacions de desobediència civil contra el poder no encaixaven amb la definició d’organització criminal, ni de terrorisme”.

La reacció en cadena l’han tingut en aquest cas els fiscals del Tribunal Suprem, que sostenen que Tsunami Democràtic era un grup terrorista per haver col·lapsat l’aeroport del Prat i Carles Puigdemont, el seu líder absolut, encara que els manifestants no trenquessin un sol vidre. Se m’acut una pregunta en cadena per al concurs de Telecinco: amnistia i fiscals. Amb la P. La solució seria pols, que és el que està fent García-Castellón al Govern central i el pols accelerat dels fiscals en l’afany per salvar-li la cara al jutge de l’Audiència Nacional.. - Màrius Carol a la vanguardia.

Com s'han de fiar a Suïssa de García Castellón, si l'ínclit va explicar públicament en una conferència que els jutges francesos tenien molts dubtes sobre l'aplicació de l'intercanvi immediat d'informació entre els dos països sobre ETA perquè suposava compartir dades sumarials que podien estar sota secret. Davant d'aquesta negativa dels jutges francesos, García Castellón es va reunir amb ells i va recórrer a una mentida per forçar el seu canvi d'opinió: els va dir que la Justícia espanyola tenia localitzat un dels criminals més buscats de França, cosa que no era cert, però va servir perquè els jutges francesos van canviar d'opinió. O sigui, que l'ínclit, a banda de prevaricador, és mentider, i el segon no és presumptament, sinó confessat públicament per ell mateix.

A PROPÓSIT DE L'AIGUA DEL CARME 22.2.24

Aigua del Carme, el remei amb alcohol que avui seria impensable donar als nens. Aquest fàrmac/aliment que van introduir els Carmelites Descalços a la França del segle XVII s'administrava fins i tot a les escoles. La distinció entre fàrmac i aliment ha estat molt difusa fins fa poc. N'és una bona prova el gust passat per prendre Aigua del Carme com a panacea per a tots els mals: des de les cefalees als refredats, passant pels dolors menstruals i els estats nerviosos, tant d'adults com de nens, als quals els eren subministrades unes gotes a l'escola en cas d'estar molt inquiets. L'Aigua del Carme es va introduir per primera vegada a Espanya el 1911. No obstant això, va ser inventat pels Carmelites Descalços a la França del segle XVII, encara que van ser els carmelites venecians del monestir de Santa Maria de Natzaret, al barri de Cannaregio, els que en 1710 van popularitzar aquesta preparació que és usada com a beguda, aromatitzant i fins i tot com a essència per a massatges. Composta amb un 55% d'alcohol i una barreja de plantes relaxants i digestives, com la melissa (no en va, la fórmula veneciana es coneix com Acqua di Melissa), el cedre, el clau i la canyella, l'Aigua del Carme es podria considerar com un potent licor, semblant en graduació al mescal o l'aiguardent. La seva elaboració partia de les plantes, de les quals se n'extreien els olis essencials mitjançant vapor. Ja els carmelites venecians ho feien així amb les plantes que cultivaven al seu jardí amb molta cura, tal com recull Acqua di Melissa (Edizioni del Baldo, 2017). Amb orgull expliquen que la melissa que empren no és la comuna, sinó la moldàvica, encara que a efectes pràctics s'obtenen els mateixos principis actius de totes dues. Per la seva fidel defensa del producte van obtenir el permís per inscriure el segell de Venècia i l'edicte que reconeixia les virtuts de la seva aigua, per evitar que altres elaboressin un producte espuri. La melissa, protagonista a l'Aigua del Carme, va ser reconeguda des d'antic com a remei per a tot: Dioscórides, Avicena, Galeno, Paracels i altres autors de textos mèdics li atribueixen tota mena de propietats, des d'antidepressiu a calmant tòpic, curatiu d'úlceres i còlics i fins i tot de la miopia. La mística Hildegarda de Bingen va afirmar que era molt útil per alleugerir l'esperit i el cor, i si ho prenia barrejat amb un alcohol potent potser no anava desencaminada. L'Aigua del Carme va ser un substitut de l'alcohol per a moltes dones. En una època en què el gènere determinava encara més que avui què podies fer o consumir, que una dona begués alcohol no era ben vist, i un producte que no tenia ni nom ni referència a cap licor, sinó més aviat religiosa, era de bona acceptació. A més, mai no es va guardar al costat de l'aiguardent o la crema de pinyolada, sinó al bany, al costat de les gases, la povidona iodada i altres ítems de farmaciola.  Per la mateixa raó que es deia que el conyac o el brandi 'donaven força' o guarien el malestar general, aquests i l'aigua del Carme es prenien quan els nervis estrenyien, si es patia algun desmai o si es patia congestió nasal (a la seva forta olor d'alcohol i cítrics, semblant a les antigues colònies per a nens, se li suposa la virtut de tornar el sentit i d'expectorant), per ajudar a la digestió o per millorar la digestió o per alleujar els dolors menstruals. Per exemple, el monogràfic anteriorment esmentat suggereix diferents receptes que contenen Aigua del Carme, com aquesta 'Beguda d'estiu' que conté tres albercocs, una poma, un préssec, 100 ml de suc de poma i cinc gotes d'Aigua del Carme, o una 'Infusió de nit', amb una cullerada de passiflora, una cullerada de revetlla, una cullera de mèlia, 10 gotes d'aigua de melissa i una cullerada de mel de til·ler. Aplicada de forma tòpica, l'Aigua del Carme es recomana com a 'Massatge contra els mals de cap', per a la qual cosa s'hauran de barrejar 15 gotes d'Aigua del Carme amb 7 gotes d'oli essencial de menta piperita, 200 ml d'aigua freda, que seran aplicats amb un drap per fregar el front i les temples. I en cas de dolors menstruals, recomana fer massatges a l'abdomen almenys 4 dies abans de l'inici del període amb una combinació de 5 gotes del remei i una cullerada d'oli d'ametlles dolces.

Molta gent, sobretot dones als anys 50/60, es prenien la seva ració diària d'aigua del Carme. Cert que també en aquells temps, hi havia els litines, l'oli de ricí i la Kina san Clemente, que daba unes ganas de comerrrrr. La Kina San Clemente es donava als nens perquè tinguessin gana. Cap marca va anar tan lluny com Kina San Clemente. Els seus espots televisius incitaven sense cap embut a donar 'bebercio' als nens. I a qualsevol hora: un suggeria que uns got de vi era l'acompanyament més natural per als entrepans d'un berenar infantil. Potser els jocs van ser més animats després de ciscar-se unes copetes d'un líquid amb entre 13 i 15 graus d'alcohol, però l'escena resulta avui tan xocant com la d'unes criatures fumant o ficant-se farlopa. “Deixa-li que ho provi”. "Per una miqueta no passa res": “Dóna-li pa mullat en vi, que és molt nutritiu”. Fa relativament poc, aquestes frases es deien habitualment a les cases espanyoles, i no referides precisament als avis. En aquest país els nens també bevien, i berenaven pa amb vi i sucre. - Rosa Molinero Trias a la vanguardia.com

EL BOMBARDEIG DE GRANOLLERS 22.2.24

El periodista Albert Forns recopila al llibre 'I el cel ens va caure al damunt' els testimonis dels supervivents després de l'atac ocorregut el 31 de maig de 1938 per part de l'aviació italiana - Ritama Muñoz-Rojas 5/02/2024 a ctxt.es

Edifici destruït pel bombardeig de l'aviació legionària italiana durant la guerra civil espanyola. Un grup d'homes treballen traient runa. /Ajuntament de Granollers

Massacre, picar, infligir la crueltat més extrema en un conflicte bèl·lic sobre la població civil. Ho estem veient cada dia. A Gaza, Ucraïna, Síria, Sudan; va passar a l'ex Iugoslàvia; són dècades de bombes caient a escoles i hospitals, a places i mercats. Així es guanya una guerra, van pensar els estrategs moderns, ments sàdiques i inhumanes de debò, al primer terç del segle passat. No hi ha bomba més rendible que la que mata nens, dones, ànimes innocents. S'anomena operació destrossar el teixit social i generar pànic per derrotar l'enemic. Aquest descobriment el van assajar els feixistes italians i els nazis alemanys, i ho van fer a Espanya, com a part de la seva operació de suport a l'exèrcit revoltat. Gairebé un segle després, aquests mètodes continuen vigents ia ple rendiment. Un desastre com a éssers humans que Albert Forns (Granollers, 1982) denuncia i il·lustra. Pren com a exemple el bombardeig a Granollers al seu llibre I el cel ens va caure al damunt. El 31 de maig del 1938, i en tan sols un minut, avions italians carregats de bombes van canviar la vida de la majoria dels habitants d'aquest municipi català proper a Barcelona. Seixanta segons al voltant dels quals l'autor ha treballat, investigat i estudiat a fons, centrant-se en diversos aspectes, des de les matemàtiques bèl·liques, la sociologia sindical del moment, la tecnologia armamentística o l'arquitectura i l'urbanisme d'un municipi de principis del segle . I, sobretot, recolzant-se en els testimonis dels qui van viure aquella barbàrie. No es coneix gaire el bombardeig de Granollers, tot i haver estat un dels més tremends i els bàrbars de la guerra d'Espanya. Va ser una avantsala important de la barbàrie de tantes guerres actuals. Forns ho explica al seu llibre, caminant des d'allò local, a allò universal.

Estem davant d'un dels bombardejos més brutals de la Guerra d'Espanya.

Bombardejos bèsties n'hi va haver molts, perquè estava aquesta missió de castigar la rereguarda i, d'alguna manera, restar l'ànim a la població civil que no era al front. Eren diaris els bombardejos a les ciutats de la costa amb avions que sortien de la base de Mallorca [la base per als avions enviats per Itàlia per donar suport a lexèrcit sublevat]. Bombardejos sanguinaris n'hi va haver molts. A Barcelona, per exemple, el març del 38 es va estar bombardejant durant 72 hores seguides a la població; la gent no podia sortir dels refugis, van morir gairebé dues mil persones. És a dir, a Catalunya hi va haver bombardejos molt continus, amb molts morts; però el de Granollers va suposar una carnisseria especialment gran perquè va ser un atac amb moltes bombes en una ciutat molt petita i, a més, per la casuística del moment i del lloc on es van llençar les bombes. Va ser a les nou del matí, al centre de la ciutat, on hi havia el mercat on es formaven les cues del racionament i on cada dia arribaven les dones a la recerca de menjar. Les nou del matí, l'hora del bombardeig, era un moment de moltíssim bullici, l'hora en què els nens van a l'escola, anar a la fàbrica, era el moment en què els carrers d'aquesta ciutat estaven plens. Cauen llavors seixanta bombes que causaran una mortaldat molt gran. En un sol minut, moriran 226 persones. Tots els habitants de Granollers coneixen algú que mor, un familiar, un parent, un amic; a més de ferits, mutilats; i les bombes que van tocar casa teva, la teva fàbrica o la botiga on anaves a comprar. A les nou i cinc minuts del 31 de maig del 1938 va canviar el rostre de la ciutat, el físic, però també l'espiritual de la seva població. Aquells anys es van produir grans bombardejos, però a mi em sembla que aquest és representatiu de la salvatjada que van significar altres contra la població civil en llocs on no hi havia refugis.

Tot i això, hi ha alguna cosa que ha passat inadvertida, si ho comparem amb Gernika, Belchite o la Desbandà.

Gernika ho tenim molt clar i present, perquè va ser una veritable salvatjada ia més hi ha el quadre de Picasso. De vegades, s'ha arribat a dir que Granollers va ser el Gernika català, però el que va passar a Gernika és molt més bèstia que el que va passar a Granollers. A Gernika, els alemanys van fer unes proves d'armament amb bombes incendiàries; també van voler provar unes bombes que destruïen els refugis; allò va ser especialment greu, i va tenir una gran repercussió internacional. La qüestió és que hi va haver molts bombardejos molt heavys, però després va passar allò de sempre, que els vencedors són els que decideixen el que cal explicar o el que no cal explicar; la prova és que avui dia, sabem més coses del bombardeig de Dubrovnik, de Dresden o dels bombardejos a Londres que molts dels nostres propis bombardejos que patim durant la Guerra Civil.

Per què?

Aquests quaranta anys de desmemòria i de silenci forçat han aconseguit fer-nos més ignorants. Jo crec que això passa perquè aquests quaranta anys de desmemòria i de silenci forçat han aconseguit fer-nos més ignorants. I quan quaranta anys després es poden trucar a les coses pel seu nom, es pot començar a investigar, a visitar els arxius, ens adonem que la nostra Transició tampoc no va ser modèlica pel que fa a la nostra memòria històrica. La memòria històrica és una qüestió que ens arriba amb quasi cinquanta anys de retard; hem començat amb aquesta tasca històrica molt tard, quan ja és inofensiva, en el sentit que ja no hi ha les persones per a les quals pogués ser una cosa important a les seves vides; molta gent ha mort sense veure aquesta justícia; a partir d'aquí tot són simbolismes.

Parlem del bombardeig de Granollers.

Pel que han descobert els historiadors que han investigat el tema ja en democràcia, se sap que van sortir cinc avions de la base de Sant Joan, a Mallorca; es dirigeixen a Barcelona amb el destí fixat a Granollers; l'objectiu era la central elèctrica perquè es creia que alimentava determinades línies de ferrocarrils. Aquests avions fan la seva hora de vol i quan arriben a Granollers tiren les bombes. La qüestió és que parlem dels primers bombardejos que es fan sobre població civil. Hi havia hagut algunes temptatives, però, a la Primera Guerra Mundial no es va arribar a bombardejar ciutats. La guerra civil espanyola és, en aquesta qüestió, el laboratori de com es tiren bombes des dels avions i com es terroritza la població civil. Per això Gernika, la matança dels nazis que estan provant l'armament; i els aviadors italians, que vénen aquí a guanyar hores de vol en combat real, que és una cosa que no tenen ocasió de fer a Itàlia; vénen per provar les seves millors unitats aèries en aquell moment; per descomptat, això va ser un camp de prova.

Aquest dia a Granollers, ells van deixar anar les seves bombes; obren les comportes a dos mil o tres mil metres i triguen com a trenta segons a arribar a terra. Tot es pot fer amb càlculs matemàtics, però el cas és que a Granollers les bombes ni s?acosten a la central elèctrica que ells tenien previst tocar. En canvi, cauen molt abans al centre de la ciutat; cauen seixanta bombes i destrueixen vuitanta edificis; cauen al mercat, que és la plaça més cèntrica i l'enfonsen; toquen carrers on la gent està fent cua, com la d'un sindicat de pagesos; cauen les bombes on hi ha cues per recollir la llet i també cauen les bombes a l'escola més cèntric de la ciutat, on a aquesta hora els nens estan entrant i maten molts nens. S'estava experimentant amb la població civil.

Va tenir repercussió aquesta massacre fora d'Espanya?

A la premsa republicana, té repercussió; però sobretot té repercussió perquè els corresponsals estrangers s'hi fixen. Cal pensar que aleshores la guerra es barallava amb els mitjans de comunicació, igual que passa ara. I una de les coses que feia llavors la Generalitat era encarregar els fotògrafs contractats que anessin als llocs on hi havia un bombardeig per fer el màxim de fotos possibles; després, des del Comissariat de Propaganda, se'n feien còpies i s'enviaven a la premsa estrangera, als corresponsals, perquè allò quedés il·lustrat; una imatge val més que mil paraules. Sobre el que va passar a Granollers, les poques fotos que hi ha són d'Agustí Centelles i de Pablo Luis Torres, dos fotògrafs que treballaven per al Comissariat de Propaganda i que arriben immediatament cada cop que es produeix un bombardeig per intentar treure imatges per a ús propagandístic . Això va ajudar que es parlés del bombardeig de Granollers a la premsa estrangera, però també a la premsa republicana.

Quin és el plantejament del llibre?

És el meu quart llibre i fins ara havia tocat altres temes. Jo sóc de Granollers i sempre havia volgut fer alguna cosa sobre la meva ciutat, un municipi a trenta quilòmetres de Barcelona. Sempre em venia al capdavant el bombardeig de Granollers, per l'abans i el després que va significar. El meu besavi, per exemple, va morir en aquest bombardeig; ell era al mercat intentant organitzar i pacificar les cues, perquè no arribaven els productes; cauen les bombes i queda sepultat i mort com tanta gent. Aquesta és la meva història familiar, però jo sabia que n'hi havia moltes més, de fet, cada família té la seva.

Restes d'una de les cases afectada pel bombardeig del 31 de maig del 1938. /Ajuntament de Granollers.

Estudiant com podia fer alguna cosa sobre això, que per descomptat no podia ser ficció perquè jo no em puc inventar què sent algú al bombardeig i per descomptat seria molt fals, vaig decidir fer un treball de memòria històrica amb les persones que el van viure. I aquí és quan em trobo que ja hi ha una feina feta que havia començat l'Ajuntament de Granollers i el Memorial Democràtic, que és una institució important per impulsar la memòria històrica. Aquest treball va consistir en una sèrie d'entrevistes a supervivents, a persones que havien viscut el bombardeig de Granollers i ho expliquen des del punt de vista. Parlen d'on eren, què va passar aquell dia, on van haver d'anar-hi. Aquestes entrevistes es van anar fent durant les darreres dues dècades; al final hi havia una seixantena de persones explicant les seves vivències. Evidentment, la majoria eren nens quan va passar el bombardeig, però la seva memòria està intacta perquè això va suposar per a ells una de les coses més traumàtiques que van viure a la seva vida. T'ho expliquen i ploren, i tu plores mentre t'ho expliques. Van explicant com un nen el va viure, com es va viure tot això des d'una farmàcia, des de l'hospital; o com ho va viure una nena que anava a l'escola, però li va caure la casa al damunt i un ferro que li travessa el cap i veure com surt allò, i encara que els seus pares han perdut la casa i tot, la prioritat és la nena. I la història de tanta gent que va buscant la seva família, i on és la meva mare, has vist la meva filla, has vist el meu fill. Moltes d'aquestes històries van tenir un tràgic final. Sí, la gent anava al cementiri buscant, i una de les escenes més bèsties d'aquell dia és al cementiri, on posaven els cadàvers en fila i cap per amunt perquè la gent els pogués identificar. I qui no trobava algú anava al cementiri a recórrer aquestes files amb el terror de trobar-se amb la persona buscada morta.

Hi ha un material fantàstic d'entrevistes llargues i en profunditat fetes amb un qüestionari de memòria oral molt ben fet. Les seves històries són tan interessants que jo m'he limitat a posar-les per escrit i construir així el meu llibre on es recull una trentena de testimonis del bombardeig, trenta històries que es troben en aquest minut fatídic. Tot el que jo explico és el que ells han explicat; jo no invento res, m'he limitat a ordenar-les i posar-les per escrit. Testimonis tremends que ens expliquen com es reaccionava davant d'un bombardeig. Finalment, a través del cas de Granollers estem veient coses que passen avui a Ucraïna, Síria o Gaza. Perquè hi ha fets distintius que tenen lloc després d'un bombardeig que es repeteixen sempre; el primer és pensar “els meus, on són els meus?”. I així que se sap que els teus estan bé, se surt a ajudar els veïns en tot. I en aquestes situacions també hi surt el millor de les persones. L?important d?aquest llibre no és com es deia algú que va morir o el nom d?un carrer bombardejat, sinó el caràcter universal del que va passar aquell dia.

Hi ha fets distintius que tenen lloc després d'un bombardeig que es repeteixen sempre; el primer és pensar “els meus, on són els meus?”

És clar, per parlar d'aquestes coses cal estudiar. Hi ha una part del llibre que són testimonis i una altra part important que és documentació sobre la Guerra Civil. Quan començo aquest projecte ja hi ha hagut dècades d'historiadors treballant aquest tema. A mi també m'interessava molt que el llibre no fos només la història del bombardeig, sinó també explicar com va ser la Guerra Civil a Granollers, com funcionaven les fàbriques, l'ambient revolucionari del qual gairebé no ens vam acordar perquè quaranta anys de franquisme ho ha tingut amagat; però en aquells anys Granollers era una ciutat col·lectivitzada, amb els homes al front, amb els treballadors sindicats a la CNT. Jo volia que sortís tot això i això requereix molta investigació. He utilitzat la memòria oral recolzant-me a la feina que ja han fet els historiadors amb la idea que el cas de Granollers serveixi per explicar com és un bombardeig en un poble i el que significa, a qualsevol lloc; en situacions així, arreu del món, les històries són les mateixes i amb la mateixa càrrega humana.

M'importava molt per a aquest llibre constatar que el 1938 algú va pensar que estava permès bombardejar una població, que era una cosa que es podia fer. Però 85 anys després, seguim fent el mateix, no ens hem fet càrrec de la salvatjada que vol dir. Jo estava escrivint sobre el bombardeig d'una escola el 1938, i alhora veient com es bombardejava ara una escola a Ucraïna el 2023; això és el desastre com a éssers humans. És un llibre molt dur de llegir. Prefereixo escriure sobre altres coses, però era una cosa que havia de fer; la meva missió era retratar tan bèstia com va ser allò i mostrar que seguim fent el mateix, sabent-ne les conseqüències. Perquè l'any 38, el que llença la bomba torna a la base de Mallorca i no veu els morts ni els mutilats. Però nosaltres fa vuitanta anys que veiem aquests morts i mutilats, sabent què està passant, veient el que suposa i, tanmateix, no hem aconseguit arribar a un acord perquè això no segueixi passant.

L'ABISME DE L'OBLIT 22.2.24

14 de setembre de 1940. A la tàpia posterior del cementiri de Paterna, a València, va ser afusellat pel règim de Franco, juntament amb 11 homes més, Pepe Celda. La seva filla Pepica tenia 8 anys quan la van portar a acomiadar-se del pare empresonat. La seva tia li va dir que no plorés. I es va empassar les llàgrimes. El cadàver d'aquell pagès d'esquerres de 45 anys va ser sepultat a la fossa comuna número 126 de les de 135 que alberga el cementiri. El seu cos, igual que els de 2.000 assassinats més, va tenir la sort de passar per les mans de Leoncio Badía, un jove republicà condemnat i relegat a treballar de sepulturer entre el 1939 i el 1945, els anys que hi va haver més execucions de represaliats. "Vols feina, rojito?, doncs a enterrar els teus", li va dir l'alcalde. Les històries de Celda, de Badia, que es va arriscar ajudant les vídues i guardant proves, i de Pepica, que amb gairebé 80 anys es va proposar recuperar les restes del seu pare, alcen un monument a la memòria històrica dels vençuts de la Guerra Civil. Les rescaten a 'L'abisme de l'oblit' (Astiberri), que arriba a les llibreries el 5 de desembre, dos valencians, el dibuixant Paco Roca (1969) i el periodista Rodrigo Terrasa (1978).

 “80 anys després i veus que els familiars directes de les víctimes van desapareixent, mares, dones, fills... que van veure com arribava la democràcia i seguien oblidats o, com li va passar a Pepica, els posaven mil traves per recuperar les restes. Tot demostra que les exhumacions dels crims del franquisme segueixen sent un tema polític, igual que tot allò que envolta la Guerra Civil, és una anormalitat democràtica que no s'exhumin les fosses localitzades, és absurd que algú s'oposi a què una dona recuperi els restes del seu pare. Es donen i es treuen ajudes depenent de quin partit governa. Una victòria de la dictadura va ser silenciar i fer que oblidéssim una part de la nostra història. Va esborrar i va demonitzar tot el que va suposar la República i van sepultar la memòria dels republicans amb ells a les fosses", subratlla Roca, que ara també participa en el còmic sobre la revolució del vel a l'Iran, coordinat per Marjane Satrapi, 'Dona Vida Llibertat'.​ Al seu costat, en entrevista per videoconferència, li secunda Terrasa: "Es va canviar la por i els anys de terror pel silenci absolut. Encara avui, quan surt un llibre o una pel·lícula, sentim: 'ja són aquests una altra vegada amb la guerra". Incomoda treure el tema. Només quan als polítics els interessa agitar emocions entre els seus votants treuen la memòria de passeig". Terrasa va entrevistar fa uns anys Pepica i va perseguir incansable Roca perquè tornés a fer gala del seu mestratge per portar la memòria, individual i col·lectiva, al còmic.  Un do que ha brodat en obres com 'Arrugues' (Premi Nacional 2008), 'L'hivern del dibuixant', 'La casa', 'L'àngel de la retirada', 'Els solcs de l'atzar' i 'Retorn a l'Edèn'.

Com en elles, a 'L'abisme de l'oblit' utilitza pinzellades de ficció per cosir la realitat i la investigació periodística. "M'ajuda a comprendre un tema. Aquí em vaig preguntar per què hi ha gent que dedica la seva vida a una cosa tan absurda com treure els ossos d'un lloc per portar-los a un altre. Jo no li trobava sentit perquè no sóc creient i els meus familiars morts han estat incinerats -admet l'historietista-, però ho vaig entendre després de parlar amb Pepica, que sense cap ànim de revenja va jurar a la seva mare que un dia aconseguiria que els ossos del seu pare descansessin amb els d'ella. que el fet que els ossos del seu oncle Baptista no fossin on els seus assassins van voler ja era motiu suficient per treure'ls d'allà. És el desig humà de donar un enterrament digne a un familiar i acomiadar-se'n”. Anna Abella, a el periodico.com

EL SELFIE DE LA VERGONYA 21.2.24

El fotoperiodista Tsafrir Abaiov, de l'equip d'Associated Press a Israel, ha captat la imatge d'un grup de dones militars de l'Exèrcit israelià fent-se un selfie davant de ruïnes d'edificis destruïts a la frontera amb Gaza.  Poc caldria afegir-hi, la imatge parla per si sola, i no és perquè siguin dones, ni militars, ni israelianes, podrien ser altres persones humanes, però el que els uneix és la banalitat absoluta, o el que els arrabassa la condició d'humanes.  Però com es pot caure tan baix? N'hi ha prou amb un minut de lucidesa aguda enmig d'aquestes condemnades perquè totes les esperances s'esfondrin i deixem de creure definitivament en la salvació de l'ésser humà.

​