PINTURES DE GUERRA 12.6.12

Parlen de la unitat d'Europa, se n'omplen la boca sovint, i ara resulta que durant quinze dies es barallaràn entre ells donant potades a una pilota, emmig d'una desaforada exaltació patriótica individual, amb els seguidors de cada país ben uniformadets i amb tribals pintures de guerra al rostre. Segueixen sense entendre res a la vella i decadent Europa.

LA VIRTUT ORIGINAL 12.6.12

La desobediència, per tot aquell que hagi llegit la història, és la virtut original de l'home. A travès de la desobediència s'ha obert camí el progrés i les societats i els pobles han anat avançant; gràcies a la desobediència i la rebel·lia. El problema és que després sempre s'acaba tornant a l'injusta situació original, i ara, és una de les vegades en que sense desobediència anem enrere a marxes forçades. Hauriem de reflexionar-hi, o passar directament a l'acció.

EN CAP CAP CAP EL QUE CAP 11.6.12

Diuen que l'enveja mai és sana, que només és enveja. A vegades crec és possible sentir enveja sana o un enorme respecte i admiració per algú com és el cas d'en Víctor Pàmies que ha estat capaç de fer una feina titànica com és el seu 'En cap cap cap , diccionari de dites i refranys sobre el cap, i hi ha que veure els caps que li han sortit a Víctor en aquest recull de en cap cap cap: 1415 frases en les que hi cap un cap, totes disseccionades i meticulosament documentades, Ho diu al pròleg en Joan Vilaseca: "I és que en cap cap cap el que cap en el cap d'en Víctor.

ACCEPTEM 'AJUDA' COM ANIMAL DE COMPANYIA 11.6.12

A partir d'ara quan aneu al Banc o Caixa a demanar un prèstec, no heu de demanar-lo com a tal, heu de demanar una 'ajuda' i a lo millor us el donen i a més a més us en vanteu. Tot i que pugui semblar el mateix no ho és, es qüestió de entrar en el meravellos món dels eufemismes que tant li agrada a la nostrada classe política, la d'aquí i la d'allí. Possiblement ús ho deneguin, però penseu que no és igual que us deneguin un prèstec que una ajuda. És el que tenen els eufemismes 'cazurros'. Dit queda.

ELS CONFINS DE L'UNIVERS - CONTE 11.6.12

El doctor Bastos tenia motius sobrats per estar nerviós, més que nerviós, excitat exactament, i no era per a menys, en unes poques hores la Nau Galaxy XII tornaria del seu periple de trenta anys de viatge, i no tornava la nau d’un viatge qualsevol, no! La nau Galaxy venia dels confins de l’Univers, del final o el principi.

Gràcies al professor Store que havia descobert el koltryp que permetia viatjar a deu vegades la velocitat de la llum i el fet d’aprofitar els atalls dels forats negres, en uns poques hores el doctor Bastos tindria moltes preguntes a fer al Comandant Hartley.

Els nervis de Bastos venien donats perquè l’última comunicació que havia rebut de amb Hartley abans d’hivernar per la tornada, l’havia deixat preocupat, sobre tot de la manera en que li havia parlat aquest, fins al punt de saber de memòria el missatge gravat pel cosmonauta:

“Hola Jack, Ja estic de tornada, voldria explicar-te moltes coses, però no se per on començar, ara no t’ho penso pas dir, és massa delicat, inaudit diría jo, gairebé sobrepassa la meva capacitat de comprensió humana. Quan arribi espero em tinguis preparat un bon i enyorat got de Bourbon, o millor encara l’ampolla sencera, després t’ho explicaré tot, i si no arribés, millor faràs en desconèixer el que he descobert, nomes ho sé jo, ni a cap dels companys li he dit.

Adéu! Fins d’ací a vuit mesos.”

vuit mesos després.

------------------------

Pels voltants de les tres de la matinada el Centre de Control de Houston confirmà l’entrada a l’atmosfera terrestre del Galaxy XII i en menys de quinze minuts aquesta aterrava a la pista central. Fetes totes les operacions de rutina, es procedí a entrar a la nau, primer el doctor Bastos seguit d’un equip mèdic de reconeixement. Hartley i els seus ajudants estaven acabant de recollir les seves pertinences quan ells entraren a l’estança principal de la nau. Hartley mirà fixament a Bastos, ambdós s’abraçaren, no varen intercanviar més que les clàssiques paraules de benvinguda, no era aquí el lloc on li havia d’aclarir Hartley el misteri al Doctor Bastos.

.

Feta la revisió als cosmonautes Hartley i Bastos se n’anaren al despatx d’aquest últim. Una botella de Bourbon i dos gots eren damunt la tauleta. Ambdós es varen asseure i Bastos neguitós li digué:

- Amic meu, aquí tens el Bourbon, ara explica’t que em tens dels nervis des que em vares deixar l’últim i críptic missatge fa vuit mesos.

Hartley s’ompli el got i prengué una llarga glopada, fiblà la llengua i encengué una cigarreta, aspirà profundament i deixà anar poc a poc el fum…

- Jack, el que t’explicaré nomes ho sabrem tu i jo, ja et vaig dir en l’últim missatge que els meus ajudants Scott i Radowski, no han estat informats de la veritat que vaig descobrir.

Veuràs:

Tal com havíem programat varem arribar al final de l’Univers, allí on suposàvem hi hauria el no res, tot era correcte i havíem arribat al lloc adequat, però hi havia una cosa en la que no hi havíem comptat…

- Qué! El va interrompre neguitós el Doctor.

- Espera’t, deixa’m acabar…

Bé, en realitat fou l’ordinador qui ho va detectar, atès que donades les mides de tot el conjunt era impossible que nosaltres ens en donéssim compte. Recordo perfectament que quan va enviar la informació jo estava sol., Scout estava descansat i Radowski havia anat a reparar uns sensors de la part posterior de la nau. Vaig llegir l’informe tres o quatre vegades perquè em semblava una bogeria, vaig demanar confirmació a l’ordinador i va insistir en la mateixa resposta.

- Però! Que cony deia el missatge? – l’interromp Bastos nerviós.

- Una cosa molt simple amic meu, el nostre sistema solar, tot l’univers que ens envolta, es nomes una petitíssima i ínfima molècula ubicada en l’interior d’un cos viu d'unes dimensions i estructura inimaginables per a nosaltres.,

- Déus! N’estàs segur?

- Seguríssim totes les coordenades, totes les dades son correctes.

- Aleshores vol dir que dins de cada un de nosaltres podria haver-hi tot un Univers?

- Exactament, i en el nostre cas som una petitíssima part d’un tot que pot ser una altra part d’un altre tot, i així fins l’infinit.

- I que hem de fer, no es pot donar aquesta noticia així com així.

- No donarem la noticia Jack, perquè no existirà, he destruït tota la informació. Hi ha coses que és millor no se sàpiguen, es muntaria massa enrenou i no serviria per a res, llevat de deixar sota mínima el nostres ego com a espècie.

- Tens raó Jack, posa’m un Bourbon a veure si li posem una mica de marxa a les nostres Galàxies interiors…..

"L'univers m'embarasse, et je ne peux songer que cette horloge existe et n'ait point d'horloger." Voltaire

LA GRAN CORRUPCIÓ 10.6.12

Diria que ja vaig néixer instal·lat en l'escepticisme o tant se me'n fotis-me. No hi ha res que aconsegueixi - malgrat ser molt tafaner - cridar la meva atenció. La sensació de 'deja vu' és una constant en la meva vida. De fet, si no crec en els homes, menys encara puc creure en el déu que s'han inventat, i en que cony puc creure?. És per això que fins a cert detestable punt, em fascina la gent que viu per un objectiu, o contra ell, per una obsessió. Aquest seria el cas de Rafael del Barco Carreras, el pare de la Gran Corrupció, la real, la que ell ha patit i denuncia cada dia, i malgrat això ningú li fa cas. Lluitar?, només per sobreviure, i gràcies. El trànsit entre nèixer i morir cada vegada és mes feixuc. La lluita de Rafael del Barco ve de lluny, i és encomiable.

Escrit dedicat al Sr. Narcís Serra, ex ministre i ensorrador oficial de Catalunya Caixa.

'LA ROJA, LA LEYENDA, o LA FATXENDA' 10.6.12

La Selecció espanyola de fútbol es va crear el 1920 amb l'objectiu de presentar un equip que representés Espanya en els Jocs Olímpics d'Anvers (Bèlgica). La Selecció va disputar el seu primer partit oficial el 28 d'agost de 1920, a l'estadi de La Butte de Brussel·les (Bèlgica), en els esmentats Jocs Olímpics. El partit la va enfrontar a Dinamarca. Va guanyar el partit Espanya per 1-0, amb gol de Patricio.
En aquesta Olimpíada, Espanya va aconseguir la seva primera medalla olímpica a futbol, al guanyar la plata. Varen guanyar una Eurocopa (la del gol de Marcelino), la medalla d'or a les olimpíades del 92 i l'any passat després de quadriennis i quadriennis no passant de quarts varen proclamar-se campions d'Europa.
La selecció Espanyola, nacional i d’ Espanya, sempre s'havia dit així, tot i que de vell també els hi deien el malnom de la "Furia Espanyola" i en aquesta última Eurocopa els de Cuatro es varen inventar i amb molt d’èxit alló de “La Roja”.
La Selecció Espanyola de fúbtol de sempre ha estat un fracàs rere un altre fracàs juguessin els jugadors que hi juguessin, cal recordar que hi havien participat Kubala i Di Stéfano, fins que últimament han començat a xutar (mai millor dit) i clar, ja s'ha desfermat l'euforia i l'exigeració tan hispànica.
Després dels de Cuatro i la roja, els de Tele 5 no paraven de nomenar-los "Leyenda" que rima amb fatxenda. És l'etern sentit de la desproporció espanyol vers la realitat de les coses, que els fa parlar de reconquesta a la lluita contra els moros, reconquesta que va durar vuit-cents anys, que ja es tenir moral, o nassos. I és que aquí passen de "la risa al llanto" que ja semblen els de can Barça, de ser un desastre l'equip nacional Espanyol a ser una llegenda, tot plegat perqué va guanyar una Eurocopa.
Se'n van a Sudàfrica i aconsegueixen ser campions del món, amb set jugadors del Barça i el seu sistema de joc, el d'en Pep, no el de Luis Aragonés o Vicente del Bosque, i ja sembla que la Roja sigui la hostia en patinet, i és el sistema Barça que tan critiquen a Madrid començant per Mou. 
Avui debuten a l'Eurocopa contra Itàlia, no se quin serà el resultat ni és que m'importi massa. Bé, si que m'importa: que eliminin a la selecció Espanyola quan més aviat millor, i no per res patriotero ni anti-espanyol, que no sóc molt patriotero jo i Espanya no deixa de ser una entelequia. Simplement, els jugadors del Barça necessiten descansar després d'una temporada molt atepeïda i quan més aviat eliminin Espanya més aviat ho podràn fer.


I és que aquí la única seleccio de llegenda que hi ha és la selecció dels sense pàtria, i aquesta no és fatxenda.
*

QUE ELS RESCATIN D'UNA PUNYETERA VEGADA....! 9.6.12

"Els ministres d'Economia i Finances de la zona de l'euro celebraran en la tarda d'avui una teleconferència urgent sobre el possible rescat europeu al sistema bancari espanyol, ha confirmat a Efe el portaveu del president de l'Eurogrup, Jean-Claude Juncker. La reunió començarà a les 16 hores (14 hores GMT) i implicarà als ministres d'Economia i Finances i no als secretaris d'Estat com havien anticipat alguns mitjans de comunicació.

Espanya no ha formalitzat de moment la seva petició d'ajuda a Europa, que podria produir-se en qualsevol moment després que de matinada s'avancés la publicació d'informe del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre la situació del sistema financer espanyol. La xifra del rescat bancari, segons l'organisme, és de 40.000 milions d'euros. La Comissió Europea havia aconsellat a Madrid que esperés a conèixer les necessitats exactes dels seus bancs abans de formular cap petició d'ajuda a Europa, si bé ha reiterat en tot moment que la decisió sobre quan fer-ho depèn en exclusiva de l'executiu de Mariano Rajoy."

Quina tropa, és el que pasa quan els que manen aqui, allí i més enllà, son uns enzes incompetents, cuanta comèdia amb un rescat que tothom sap que es farà i que pujarà més de 40 mil milions d'euros. Tota Europa depèn en el fons d'una exfuncionaria de l'Alemanya de l'Est que va estudiar economia per les tardes a Sevilla amb en Sapateru. Que s'ensorri el balneari europeu d'una punyetera vegada i amb ells aquesta 'patoleia' d'indigents mentals que ens porten pel mal borràs. I tot per mirar en el cas d'Espanya cap el lloc equivocat, i mira que Saramago els havia indicat el camí, però ells, no han estat capaços d'entendre res, i així els hi va. I com en el pecat hi ha la penitència, QUE ELS RESCATIN D'UN PUNYETERA VEGADA, que els ciutadans ja ho pagarem pels segles dels segles, amèn

EL SÍMBOL CONTINÙA DESPULLAT 9.6.12

EL ROURE A FEBRER DE 2012 -

Parlava el 25 de febrer del roure que hi ha a l'entrada del Parc Tauli i que es va plantar o trasplantar amb motiu de la inauguraciò de l'ampliació del complex hospitalari per l'aleshores President de la Generalitat, el relativament Honorable Jordi Pujol i Soley. En un dels comentaris Júlia Costa va deixar dit: "Esperem al mes de maig, que no li passi com a l'om de Machado, 'con las lluvias de abril y el mes de mayo algunas hojas verdes le han salido'...

Vaig fer cas a Júlia i a finals de Maig vaig tornar a retratar el roure, i, que voleu que us digui, ha millorat una mica, encara que no tant com l'om de Machado. Potser té a veure amb la crisi i les retallades, però el roure símbol d'arrelament, té mala pinta, mala peça al teler. Teler? ja no n'hi ha a Sabadell de telers.

EL MATEIX ROURE EL 25 DE MAIG PASSAT

L'HORROR 8.6.12

Els que ens fa diferents dels animals, la capacitat de matar per matar.

Parlava l'altre día de vergonya davant la no intervenció occidental a Siria. Vergonya, i pena per els botxins i per nosaltres. Tenien dubtes a el Periódico sobre si publicar o no la foto dels dos nens assassinats. Han fet bé, es l'imatge de l'horror de la degradació moral no ja de Al-Assad, sinó de tots nosaltres, complices passius d'aquest crim execrable. 

DE VIATJAR O ANAR DE VACANCES 8.6.12

Sincerament, a mi el que m'agradaria es viatjar, més no em deixen i per tant vaig de vacances que és molt diferent, enguany anirem de vacances 10 dies i 9 nits a Lanzarote a l'Hotel Beatriz Playa. Tot inclòs, sabem a l'hora que marxarem, ens esperaran a l'aeroport, i ens recolliran per dur-nos-hi a l'hora de tornar. No hi ha lloc per la sorpresa, tot està programat llevat dels clàssic retards en els vols. I clar, amb això ja combrego, però a contracor. Em salvo de les excursions programades en pla borreguero, prefereixo llogar un cotxe i anar a la nostra bola, és el màxim a que puc aspirar. La veritat és que hi vaig per quedar bé amb la part contractant de la primera part femenina de casa, però si de mi depengués, viatjaria. A més a més, on posats a anar de vacances m'agradaria viatjar, com Sant Petesburg, Croacia, Hungria, o la Patagonia, però la part contractant de la primera part femenina no en vol sentir ni a parlar, cap a Lanzarote falta gent i les úniques alternatives, són Marrakech o Cuba, i d'aquí no ens movem. És el viatjar amb xancletes low cost que tan es porta i que a mi, sincerament no em fa gens el pes. Compte! un cop i sóc m'adapto i m'ho passo relativament bé, és abans que em fa mandra, quan sóc plenament conscient que un altre any em quedaré sense poder viatjar.

PER UN GRAPAT D'EUROS 7.6.12

El secretari general del Partit Popular Europeu (PPE), Antonio López-Istúriz, ha calculat que la banca espanyola necessitarà entre 80.000 i 100.000 milions d'euros del fons de rescat comunitari per recapitalitzar-se. 'Són xifres que entren dins del que el fons pot assumir. Aquest fons té 240.000 milions i les xifres que tenen entre mans són d'entre 80.000 o 100.000 milions, depenent dels informes, però sempre entren dins de les possibilitats d'aquest fons, ha dit en una entrevista a TVE. Aquesta xifra contrasta amb els 40.000 milions d'euros que va calcular el president del Banc Santander, Emilio Botín, per sanejar el sistema financer. Per cert, un Banc el Santander que està venent o intentant vendre tot el que té a Sud-america - sobretot a Mèxic - per generar liquidesa.
Els Islandesos varen decidir que no aJudarien als bancs i si havien de caure que caiguessin, que és el que hauria de ser. Deia avui - lamento no recordar qui - a Catalunya Radio, que a España no hi havia crisi, que la mateixa era només dels bancs.... lamento no recordar qui ho ha dit, perquè no puc esmentar la seva santa mare.
La xifra de 100.000 d'euros que és la que ja havia aventurat tot i no entendre un borrall d'economia, encara és curta, tranquil·lament ni podrien afegir 40 mil milions més, i és llençar els diners. Si han de caure bancs, que caiguin, perquè aquests 100 mil o 140 mil milions d'euros, a terminis, però els haurem de tornar els ciutadans i això no només no és just, sinó que és una obscenitat. A sobre, aquí ningú rendeix comptes de res i a més a més, a banda d'anar-se'n de rositas després de perpetrar l'hecatombe, encara es retiren amb indemnitzacions o jubilacions milionàries, o es recol·loquen en altres ens del mateix estil.
No se a que esperem per fer com els islandesos i dir que no volem pagar el rescat tou - quina conya - de la senyora Merkel vers la Banca espanyola. Potser la insubmissió fiscal massiva seria un camí a seguir, Peró com als assalariats o jubilats ja ens ho descompten abans de cobrar, poc podem fer.


POTSER LA REVOLTA!
:

S'HAN BEGUT L'ENTENIMENT 7.6.12

""Portar els nens sense cadireta al cotxe pot costar la tutela als pares. La fiscalia anuncia que demanarà mesures per protegir els menors si els progenitors són sancionats tres vegades per aquesta infracció. Un 51% de les criatures mortes en accidents s'hauria salvat amb un element de retenció. El fiscal de Seguretat Viària, Bartolomé Vargas, ha anunciat aquest dimecres que la Fiscalia de Menors podrà suspendre la tutela o adoptar mesures protectores per a un menor en cas que els pares conductors siguin sancionats almenys tres vegades per no haver fet servir la cadireta infantil al cotxe o el sistema de retenció adequat per a l'edat del nen.

En una roda de premsa en què ha explicat les conclusions d'un estudi científic sobre les circumstàncies de la mort en accident de tràfic de menors de 14 anys, Vargas ha assenyalat que "s'han de donar instruccions" a les autoritats de trànsit perquè a la tercera sanció imposada per no portar els elements de protecció facin arribar un informe sobre el cas al fiscal de seguretat viària."

Comencem malament: parlen d'un estudi científic, que vol dir que ni han fet l'estudi i menys encara l'han fet científics, atès que hom sàpiga no hi ha arreu científics de la bestiesa o el desori cagabandurriero. No penalitzen als pares per dur a un nen a dinar a Mac Donald's o per deixar-els-hi escoltar Justin Biebber, o el que es pitjor: veure Bob Esponja, veure els telenotícies de Tele 5 o fer esport. Els volen prendre als fills per no dur al nen en un seient legalitzat, lligat i si pot ser emmordassat. Que vinguin a casa i s'emportin les meves tres filles, de quan anàvem amb el 850 especial, a més de 140 quilòmetres per hora, la calefacció engegada perquè no s'escalfés el motor, amb la baca 'off course' fumant i sense cinturó, elles i nosaltres estàvem ionfringit la llei, no la de l'època però si l'actual que podrien aplicar amb efectes retroactius.
L'habitacle d'un automòbil es personal i no sé fins a quin punt fins tenim l'obligació de dur posat el cinturó de seguretat, que és cert que protegeix, però en determinats accidents encara pot ser pitjor.
El numero de tecnòcrates de despatx que ens vol controlar, augmenta exponencial-ment de manera alarmant. Que hom sàpiga no s'ha tret la tutela a cap pare per deixar que el seu fill es dediqués a la política per parir normes discutibles com aquesta, quan si aquests suposats o teòrics científics estudiessin perquè als punts blancs (bones carreteres) no hi ha accidents, i en canvi als punts negres es repeteixen incansablement sense que aquesta administració de fireta prengui cap mesura per solucionar-ho, o perquè estan asfaltades com estan moltes carreteres, etc. Això no els preocupa, l'important per a ells és sancionar, sense ànim de lucre, això si. No dic que no tinguin raó, però la sanció em sembla exagerada.

DRAC - UN CONTE DE RAY BRADBURY 6.6.12

Ray Bradbury ha mort als 93 anys, conegut sobretot per les seves Crónicas Marcianas o Farenheit 451º que va portar Truffaut al cinema, va escriure també molts contes, aquest n'és un ells.

"La nit bufava a l'escassa pastura de l'erm. No hi havia cap altre moviment. Des de feia anys, al casc del cel, immens i tenebrós, no volava cap ocell. Temps enrere, s'havien ensorrat alguns pedrots convertint-se en pols. Ara, només la nit tremolava en l'ànima dels dos homes, encorbats al desert, al costat de la foguera solitària, la foscor els bategava calladament a les venes, els colpejava silenciosament als canells i les temples. Els llums del foc pujaven i baixaven pels rostres espantats i es bolcaven en els ulls com esquinçalls ataronjats. Cada un dels homes espiava la respiració feble i freda i els parpelleigs de llangardaix de l'altre. Per fi, un d'ells va atiar el foc amb l'espasa.

- No, idiota, ens delatarás!

- ¡Què importa! -Va dir l'altre home-. El drac pot olorarnos a quilòmetres de distància. Déu, fa fred. Voldria estar al castell.

- És la mort, no el son, el que busquem ..

- Per què? 

Per què? ¡El drac mai entra al poble!

- Calla, ximple! Devora els homes que viatgen sols des del nostre poble al poble veí.

- Que se'ls mengi i que ens deixi arribar a casa!

- Espera, escolta!

Els dos homes es van quedar quiets. Van esperar molt de temps, però només van sentir el tremolor nerviós de la pell dels cavalls, com tamborins de vellut negre que repicaven en les argolles de plata dels estreps, suaument, suaument.

- Ah ... -El segon home va sospirar

-  Quina terra de malsons. Tot passa aquí. Algú apaga el Sol, és de nit. I llavors, i llavors, oh, Déu, escolta! Diuen que aquest drac té ulls de foc i un alè de gas blanquinós, se li veu cremar a través dels erms foscos. Corre traient foc pels queixals i sofre, cremant la pastura. Les ovelles aterrides, embogeixen i moren. Les dones donen a llum criatures monstruoses. La fúria del drac és tan immensa que els murs de les torres es commouen i tornen a la pols. Les víctimes, a la sortida del Sol, apareixen disperses aquí i allà, sobre els turons. Quants cavallers, pregunto jo, hauran perseguit a aquest monstre i hauran fracassat, com fracassarem també nosaltres?

- Suficient, et dic!

- Més que suficient! Aquí, en aquesta desolació, ni tan sols sé en quin any estem.

- Nou-cents anys després de Nadal.

- No, no -va murmurar el segon home amb els ulls tancats

- En aquest erm no hi ha Temps, hi ha només Eternitat. Penso de vegades que si tornéssim enrere, el poble hauria desaparegut, la gent no hauria nascut encara, les coses estarien canviades, els castells no tallats encara en les roques, les fustes no tallades encara en els boscos, no preguntis com ho sé; l'erm ho sap i m'ho diu. I aquí estem tots dos, sols, a la comarca del drac de foc. Que Déu ens empari!

- Si tens por, posa't la teva armadura!

- Per a què? El drac surt del no-res, no sabem on viu. S'esvaeix en la boira; qui sap on va. Ai, vestim la nostra armadura, morirem abillats. Enfundat a mitges en el corselete de plata, el segon home es va aturar i va girar el cap. A l'extrem de la fosca camp, ple de nit i de res, al cor mateix de l'erm, va bufar una ràfega arrossegant aquesta pols dels rellotges que usaven pols per comptar el temps. Al cor del vent nou hi havia sols negres i un milió de fulles carbonitzades, caigudes d'un arbre tardor, més enllà de l'horitzó. Era un vent que fonia paisatges, modelava els ossos com cera tova, enterbolia i espessia la sang, dipositant-la com fang al cervell. El vent era mil ànimes moribundes, sempre confuses i en trànsit, una boira en una boira de la foscor, i el lloc no era lloc per a l'home i no hi havia any ni hora, sinó només dos homes en un buit sense rostre de gelades sobtades, tempestes i trons blancs que es movien per darrere d'un vidre verd; l'immens finestral descendent, el llampec. Una ràfega de pluja va inundar l'herba, tot es va esvair i no hi va haver més que un murmuri sense alè i els dos homes que esperaven a viure amb el seu ardor, en un temps fred 

- Mira ... -Va murmurar el primer home

- Oh, mira, allà. A quilòmetres de distància, precedint-lo, un càntic i un rugit: el drac. Els homes van vestir les armadures i van muntar els cavalls en silenci. Un monstruós ronc va trencar la mitjanit deserta i el drac, rugint, es va acostar i es va acostar encara més. L'enlluernador espiell grog va aparèixer de sobte a la part alta d'un turó i, de seguida, desplegant un cos fosc, llunyà, imprecís, va passar per sobre del turó i es va enfonsar en una vall. 

- Avia! Esperonem les cavalcadures fins a un clar. Passarà per aquí!

Els homes empunyaren les llances i les viseres van caure sobre els ulls dels cavalls. 

- Senyor!

- Sí, invoquem el seu nom. En aquest instant, el drac va envoltar un turó. El monstruós ull ambarí es va clavar en els homes, il·luminant les armadures amb centelleigs i resplendors rogencs. Hi va haver un terrible crit planyívol i, amb ímpetu demolidor, la bèstia va prosseguir la seva carrera.

- Déu misericordiós!

La llança va colpejar sota l'ull groc sense parpella i l'home va volar per l'aire. El drac se li va abalançar, el va esbucar, el va aixafar i el monstre negre va llançar a l'altre genet a uns trenta metres de distància, contra la paret d'una roca. Gemegant, gemegant sempre, el drac va passar, vociferant, tot foc al voltant i a sota: un sol rosat, groc, taronja, amb plomes suaus de fum encegador.

- Has vist? - Va cridar una veu -. 

No t'ho havia dit?- 

Sí! Sí! Un cavaller amb armadura! L'hem atropellat!

- No t'atures?

-Em vaig aturar un cop, no vaig trobar res. No m'agrada aturar-me en aquest erm. Em posa la pell de gallina. No sé que sento.

- Però hem atropellat alguna cosa.

El tren va xiular una bona estona, l'home no es va moure. Una ràfega de fum va dividir la boira. 

- Arribarem a Stokel a l'horai. Més carbó, eh, Fred?

Un nou xiulet, va desprendre la rosada del cel desert. El tren nocturn, de foc i fúria, va entrar en un barranc, va enfilar per un vessant i es va perdre a la llunyania sobre la terra gelada, cap al nord, desapareixent per sempre i deixant un fum negre i un vapor que pocs minuts després es van dissoldre en l'aire quiet.

FI

DE L'EGOISME 5.6.12

A risc d'escandalitzar les orelles innocents, dono per fet que l'egoisme pertany a l'essència de les ànimes nobles; vull afirmar aquesta creença immutable que un ésser tal com "som nosaltres" ha de tenir sotmesos a altres éssers, altres éssers que han de sacrificar-se per ell. Federico Nietzsche. 
De fet, si fóssim honestos reconeixeríem que a qui més estimem és a nosaltres mateixos.

DE CASSETS I LP'S 4.6.12

L'equip de música que tinc a casa entre la tele i l'ordinador té una edat (es poden escoltar CD's) però no té pletina per escoltar LP'S, i disposa també de reproductor de casset. Curiosament sempre escolto la mateixa cinta de casset on hi tinc gravats Shadows, Santana i Pat Metheny, i no me'n canso d'escoltar-la, diguessim que forma part del meu fons musical quan estic a l'ordinador. Quan al CD com està encallat i no puc treure el que hi ha dins, escolto de tan en tant Tubular Bells de Mike Olfield. Digueu-me nostàlgic reduccionista, però ja m'està bé. 

Per cert. Potser hauria d'haver descrit per als més joves que és una cinta de casset, o un LP, i qui eren the Shadows o fins i tot Santana. Deixo l'enllaç de la Wiqui per si de cas, que el temps passa molt de pressa. Massa, potser.

DE FESTES MAJORS 4.6.12

Del 20 al 27 de maig es va celebrar la Festa Major de la Creu Alta a Sabadell com cada any per aquestes dates. On vivim nosaltres al nord de la Creu Alta fregant Can Puigjaner, ni per la Festa Major de Sabadell ni per l'esmentada de la Creu Alta ens toca cap tipus d'activitat lúdica, com a molt les cavalcades de reis o de Carnaval pasen properes de casa pel carrer Francesc Layret. I encara la Festa Major de la Creu Alta és menor i molesta poc, aspecte que empitjora quan és la Festa Major de la vila.

Dit això que tampoc es que m'importi massa, però en vull deixar constrància, sincerament no entenc a l’any 2012 i successius més alguns d’anteriors, quin sentit té celebrar la festa major, no hem collit ni sembrat res que hom sàpiga, ja tenim Tibidabo i Port Aventura per pujar a les atraccions i més segures que les de la fira que son una mica de nygo nygo.
No cal tallar omplir la plaça de la Creu Alta d'atracciones, paradetes i atraccions musicals que prou xivarri fan, o tallar pel mig l’eix Macià per eixordir als veïns durant quatre dies i quatre nits que dura la Festa Major en aquest cas de Sabadell, tot plegat per posar aquestes quatre atraccions i col·lapsar la ciutat o veure't obligat a fer gairebé una odissea per arribar amb el cotxe a casa teva; al cap i a la fi la gent se’n va de pont i els que es queden a preu exorbitant gaudeixen d’unes insegures i oneroses atraccions de fireta, fixeu-vos sinó en el preu dels “caballitos” sense anar més lluny, que fins i tot en Millet ho consideraria un robatori

I no si val a dir que a la mainada els hi fa il·lusió i que s’ha de mantenir la tradició, si és que els nanos tenen ja de tot, i si no hi ha fira els hi és ben bé igual, és a nosaltres si de cas (no en el meu cas) que ens pot la evocació de la fira de quan érem menuts. Però aleshores era diferent, no hi havia el que hi ha ara, només per la fira es podia pujar a les atraccions (un cop a l'any), no com actualment que en tenen sempre a l’abast les que vulguin.

A Sabadell, abans de l'arribada de la democracia, la fira la feien al Carrer de Vilarrùbies i a la plaça del Taulí, i tenia la seva raó de ser, eren temps de penúries i grisor i la fira significava un alè d'aire fresc, amb les atraccions, les paradetes, els xarlatans, la parada de xurros de la Floresta al començar a l'esquerra del carrer. Ara no en té cap, com tantes coses que encara mantenim del passat sense voler adaptar-nos al present que és el futur, no hem entès que el concepte de Festa major ha caducat, quan de fet ja en venia “per-se”, atès era un residu de les festes paganes de canvi de solstici, com els correfocs un espectacle atàvic, ideal per socarrimar-se mentre és fa el beneit pel bell mig del carrer malbaratant pólvora.


Hauríem de començar a entendre que som al segle XXI i moltes coses i no tan sols la Festa Major, a segle d'avui no tenen cap raó de ser ni celebrar.se, car de seguir aixì continuem ancorats en una espècie de dia de la marmota del passat del que no ens en sortim.

A banda, la Generalitat, tan l'actual, com l'anterior o la que vindrà, tan donades a demanar estudis inùtils o com a mínim en molts casos de dubtosa o peculiar utilidad, en podrien encarregar un del cost anual de les Festes Majors comptant les hores laborals perdudes i les despeses extraordinàries dels Ajuntaments en organitzar-les. La xifra seria de prou zeros com per rumiar la possibilitat de deixar de celebrar-les d'una vegada. -
Ç

CARME CHACON, DEMAGOGIA I POC MÉS 3.6.12

Chacón: "CDC omplirà el Palau Sant Jordi però l'altre Palau el van buidar"

L'exministra de Defensa i cap de llista del PSC a les generals tornarà aquest diumenge a l'escena política catalana a la Trobada Socialista de Primavera que se celebra a Sabadell. L'exministra de Defensa, Carme Chacón, ha afirmat aquest dissabte que CDC "omplirà el Palau Sant Jordi, però l'altre Palau el van buidar", en al·lusió al Palau de la Música. 

És trist comprovar el baix nivell d'aquesta senyora que malgrat les seves poques prestacions, per trepa i fidel al regim va arribar a Ministra, lo que demostra que qualsevol indigent mental pot ser ministre, i no és pas per que sigui dona, simplement Carme Chacon és un ens incompetent, trepa i barroerament demagògic, carn de pas, buida de contigut, i un cadàver politic. Fara i es faria un bé quedant-se a casa seva, a la vida s'ha de saber perdre, i ella ha perdut, lo qual donat les seves demagògiques limitacions tampoc ens hauria de sorprendre. Fins i tot, és més burra del que sembla.

LLIURI'NS DÉU DELS ECONOMISTES 3.6.12

"Si el 1998 haguéssim sabut la camisa de força que seria la moneda única, no l'hauríem fet", arriba a afirmar, convençut. Per a Galí, un dels nostres economistes més citats al món a les publicacions especialitzades, a Espanya li convindria sortir de l'euro si es pogués fer "sense terrabastalls, de forma ordenada", però l'economista ho considera "impossible", i, per tant, una mera "reflexió teòrica". Jordi Galí

Això ho diu un economista que se suposa (se suposa) hi entén d'això de l'economia. Verge de la vera creu, Fillet meu, Galí, qualsevol ciutadà sabia abans i des del primer moment que l'Euro seria una camisa de força i la nostra ruïna, qualsevol ciutadà ho sabia Gali, potser perquè afortunadament no havia estudiat economia i hi entenia una mica. I sabia aquest ciutadà que tot s'apujaria un 66% o sia que el que costava cent pessetes valdria un euro. Si Galí, vostè potser no perquè és economista, però els ciutadans ja ho sabíem, no es que ho intuíssim, és que ho sabíem, possiblement perquè no hem estudiat economia. Lliuri'ns déu dels economistes, ells, ensorraran Europa, i com els forenses davant el cadàver, faran un precís i curós anàlisi de les causes de la seva defunció. Massa tard Sr, Galí, massa tard.

ESPANYA MAI HA ESTAT UN GRAN PAÍS, MARIANO 2.6.12

"No tinc cap dubte que sortirem d'aquesta situació". Així s'ha expressat avui el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en la clausura de la XXVIII Reunió del Cercle d'Economia a Sitges. Des del seu punt de vista, l'Estat espanyol "no es troba al llindar del precipici", i s'ha mostrat segur que el seu govern "farà que Espanya torni a sentir-se un gran país."

"Estem fent el que creiem que hem de fer", ha exposat, assegurant que crear alarmisme perjudica el país. "No s'han d'alimentar els temors i arrossegar-los cap a la irracionalitat", ha demanat als mitjans de comunicació, reconeixent que "no caminem per un camí de roses, però tampoc som a prop de l'apocalipsi".

Ja es pot afirmar oficialment el que molta gent sospitava, el Sr.Mariano Rajoy és un idiota i un incompetent que no està entenent res ni es capaç d'afrontar res. Ja som en l'apocalipsi Mariano, seguint fil per randa a Grecia ens queda poc per a ser intervinguts (de fet ja ho estem). Recordes quan 'la triempleada' Maria de los Dolores de Cospedal deia que amb al PP al Govern s'havia acabat la prima de risc alta, o quan Burns Montoro deia que en cap manera s'apujaria l'IVA. Es llegeix igual que s'escriu Mariano: IVA, ho especifico perquè es veu que el Sr. de Guindows 'l'orujeru' té problemes per dir una cosa tan simple o ximple com apujar l'IVA. Mariano, per la boca mor el peix, i a tu se t'està quedant cara de llubarro. No dic jo que no estiguis capacitat per ser president d'escala o del club de petanca del teu barri, però aixo i més en la situació actual et va molt gran, Fas bo l'acudit de l'Eugenio: aquell de inùtil.... presentarse sin referencias, i L'inútil es presenta a gerent d'una empresa, naturalment sense referències.

Espanya mai ha estat un gran país Mariano, ni tan sols un país gran, sempre ha estat una unitat de destí en lo irracional i un país parasitari de mena que vampiricament ha xupat d'un o l'altre sense contemplacions. I Éspanya, el millor que podria fer (bàsicament Espanya és Madrid i aquest és el problema) el millor que podria fer - dic - és desaparèixer, perquè el problema no són les autonomies (bé, alguna si) el problema és l'Estat parasitari espanyol, que a més a més és un problema endèmic que no té solució, la única, que desapareix-hi engolit en la seva pròpia incompetència, pel segles dels segles amen, i jo que ho vegi, amb orgull i satisfacció.

Estàs perdut Mariano, i com ets petit, t'has perdut en una habitació, l'habitació del pànic. Però ni aixó ets capaç de veure, el teu nivell d'incompetencia està superant dia a dia en Sapateru, que ja té - ho reconec - el seu merit. Adèu. Mariano, et queden tres telediaris..... i rere teu, un ermot.