LA VERDADERA FESTA DE CADAQUÉS 15.9.16

Haig de confessar-vos que sento una especial devoció per Milena Busquets, des del primer article que va publicar al contraatac de el Periódico fa uns mesos, fins i tot llegeixo el seu article abans que el de l'Espinás. Milena és d'aquelles persones amb la que a un li agradaria anar a sopar, a Cadaques, o a qualsevol altre lloc, per xerrar i xerrar una mica de tot i una mica de res i això és important i no és fàcil, té un punt burleta a la mirada que em recorda a Montserrat Roig. El seu article al contraatac d'avui parla de Cadaqués i de festes, de diferents tipus de festes.

LA VERDADERA FESTA DE CADAQUÉS

Una nit d'estiu de fa molts anys, a Cadaqués, se'm va acostar un noi que coneixia de Barcelona i que pertanyia a una d'aquelles famílies que freqüentaven el Liceu Francès i el Reial Club de Tennis. Em va saludar molt amable i va començar a preguntar-me si coneixia els tal que tenien la casa no sé on, i els qual, que tenien el veler ancorat a la badia, i els no sé què que anaven a Cadaqués de tota la vida.

Cada vegada que el noi em deia un nom, jo negava amb el cap, i llavors ell, inassequible al desànim, deixava anar un altre cognom. Em va recitar una llista llarguíssima de coneguts cognoms de la burgesia barcelonina. Al final, tipa de bestieses, li vaig dir: «No conec cap de les persones que em dius, però mira, ¿veus aquell noi amb els cabells llargs dibuixant amb un pal a la sorra de la plaça? Es diu Rafi, va venir de tripulació amb un iot i es va quedar aquí, diu que és la reencarnació de Dalí. ¿I veus aquell que està al costat de l'arbre? És un tatuador alemany que ha estat un any a la presó. I aquell grassonet moreno és italià, viu al càmping i fa uns espaguetis boníssims. El ros que està al seu costat és anglès, es fa dir Sky, fa massatges. ¿I veus aquella dona gran que fa polseres amb una corona de plomes al cap? Doncs dorm en un forat que hi ha en una roca passat el Llané. Aquesta és la gent de Cadaqués que jo conec».

Cadaqués va ser durant molt de temps un poble de pirates i de nàufrags. A vegades, encara ho és. Dissabte vaig anar a sopar al restaurant de Cap de Creus. Hi havia bastanta gent, una barreja de joves i de vells. Belleses treballades a la intempèrie, cares colrades pel sol, ulleres d'haver-s'ho passat bé, cabells despentinats per la tramuntana, llavis ressecs per la sal del mar, samarretes gastades, nens endormiscats a la falda dels seus pares, sardines a la planxa, curry, pastís de pastanaga. Aquell dia al far es parlava català, castellà d'aquí i d'allà i anglès (el propietari del restaurant del far és anglès, té pinta de mariner i seu és el mèrit d'haver sabut preservar i protegir el lloc). A l'exterior, un nord-americà que semblava el doble de Jim Morrison tocava la guitarra i cantava sobre amors nefastos sota l'atenta mirada d'un parell de gats. Tothom podia parlar amb tothom, o amb ningú.

Sense vídeo a Youtube

Potser semblàvem una colla de perdedors d'una altra època (o d'aquesta), i per descomptat no crec que cap dels que eren presents allà hagués sigut convidat a la festassa de la Rahola, dubto que la majoria sabés ni tan sols qui era la Rahola, però durant una estona la felicitat no va ser només una promesa. I ni tan sols vam necessitar fer un vídeo i pujar-lo a Youtube per demostrar-ho.

MILENA BUSQUETS

al contraatac

elperiodico.cat

LA GRAN BELLESA 14.9.16

A Roma, durant l'estiu, nobles decadents, arribistes, polítics, periodistes, actors, prelats, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenvolupen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella (Toni Servillo), un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre fa molts anys i practica el periodisme. Dominat per la indolència i el tedi, assisteix a aquesta desfilada de personatges poderosos però insubstancials, buits i depriments en una Roma magnifícament filmada....

-Per què no ha tornat a escriure un altre llibre?- Perquè he sortit molt de nit. Roma et fa perdre un munt de temps. Et desconcentra, mentre escriure requereix calma i concentració. Buscava la Gran Bellesa. Però no l'he trobat.

...Mare i dona. Tens 53 anys i una vida devastada. Com tots nosaltres. Així que en lloc de donar-nos classes d'ètica i mirar-nos amb antipatia hauries mirar-nos amb afecte. Estem tots sota el llindar de la desesperació. No tenim més remei que mirar-nos a la cara, fer-nos companyia, prendre'ns el pèl. O no? .....

La màxima ambició de Flaubert a escriure una novel·la sobre el no res. Si t'hagués conegut, hauria escrit un gran llibre. Em pregunten sovint perquè no he escrit un altre llibre, per què?, no veus tota aquesta fauna mundana, és la meva vida, jo no volia ser simplement un mundà. Volia convertir-me en el rei dels mundans. I ho vaig aconseguir. Jo no només volia participar en les festes. Volia tenir el poder de fer-les fracassar..

-Jep Gambardella, el rei dels mundans. el protagonista omnipresent d'una obra mestra del cinema: La Gran Bellesa.

LA RUTINA DE LES XIFRES 14.9.16

Un llegeix cada matí el diari, escolta la seva tertúlia i veu el telenotícies a la tele: Gairebé un any sense govern a Espanya, conspiracions telefòniques entre uns i altres, terratrèmols, incendis provocats desoladors i el gairebé diari atemptat a l'Afganistan, Síria, a Turquia, a l'Iraq ... no importa, mentre no sigui en una ciutat europea. A la Mediterrània s'han ofegat gairebé 4.000 persones només aquest any. Els morts es compten per milers, però és pura rutina dels atemptats o incidents de cada dia. Un mort aquí o una noia desapareguda a Galícia és més notícia que molts morts a Síria.

Però què està passant més enllà del nostre estat de consciència, de la percepció de l'horror; que una bomba hagi matat uns quants nens en un hospital de Síria no és notícia de portada, cal buscar-la més avall al diari, en el seu interior, no en el nostre. Ens afecta momentàniament, cert; però se'ns passa de seguida, no són els nostres morts i estan molt lluny, gairebé com si fos una pel·lícula, així ho contemplem i així com una mala pel·lícula ho oblidem. De fet són notícies que encara que ens envaeixin impunement les cenyim a una pura rutina informativa diària, i tot seguit passem pàgina.

A la foto no veureu a cap persona, el carrer està desert, de fet no existeixen aquestes persones des del moment en què res no ens importen. Això funciona així, explica Aberasturi a 20 minuts. Copio textualment: "Un total de 215.518 persones, entre civils, militars, milicians i rebels, han mort a Síria des de l'inici de la guerra civil a mitjans de març de 2011, segons dades recopilades per l'ONG Observatori Sirià de Drets Humans. La ONG explica que entre les víctimes mortals hi ha, almenys, 102.831 civils, entre ells 10.808 menors i 6.907 dones majors de 18 anys". 
Són xifres que haurien paralitzar immediatament totes institucions d'un món que diuen global, que haurien d'exigir una reunió urgent de l'ONU però Obama i Putin es miren de reüll a l'in útil cimera del G20 celebrada a la Xina. Copio una altra vegada textualment l'informe d'UNICEF: "Si continuen les tendències actuals, 69 milions de nens moriran a causa de causes evitables, 167 milions de nens viuran en la pobresa i 750 milions de dones s'hauran casat sent encara nenes en 2030, la data límit per als Objectius de Desenvolupament Sostenible ". Són xifres, però no és fàcil imaginar a 69 milions de cadàvers de criatures. Copio textualment d'aquest mateix informe: "Gairebé 50 milions de nens de tot el món, per fer un càlcul prudent, han travessat fronteres o han hagut de desplaçar-se a la força. Més de la meitat d'aquestes nenes i nens, 28 milions en total , s'han escapat de la violència i la inseguretat". 
Només són xifres. No són els nostres morts i la seva sang no taca l'asfalt que trepitgem. Això passa, però passa relativament lluny de la nostra zona de confort i bastant tenim nosaltres amb la nostra crisi i el desgovern. No són els nostres morts, no viuen al nostre carrer ni a la nostra ciutat i la seva sang no taca l'asfalt ni altera les nostres consciències.

L'ÀRBITRE QUE NO TÉ MOBLES 13.9.16

Els homínids necessitem etiquetar als altres homínids, perquè si no, ens sentim insegurs a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Explicava avui a Rac1 l'antropòleg Manuel Delgado que havia escrit un article en que deia que els gais no compraven mobles. "Són gais i compren mobles!", no pot ser, anava dient. Segons Delgado, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i a tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen, nomès són gais. Li ha costat una mica d'entendre-ho a Antón Losada, i és que parlàven d'un àrbitre andalús de futbol que es va declarar homosexual, i fins i tot havia deixat d'arbitar, cansat de rebre insults homòfobs, però es veu que hi va tornar en un partit d'infantils aquest cap de setmana i al minut 48 del partit, va haver de suspendre el partit pels insults homòfobs que rebia tota l'estona dels pares dels nens.

Ho expliquen a el Mundo:

El col·legiat Jesús Tomillero, de 21 anys, ha tornat a patir l'aversió dels homòfobs a la grada i a les xarxes socials. Aquest passat cap de setmana va ser víctima dels atacs verbals d'un aficionat durant la trobada que va dirigir a Cadis. I aquest dilluns es van repetir els missatges contra ell per reconèixer públicament la seva homosexualitat. En algun d'ells se l'amenaçava de mort i se li aconsellava retirar-se. A la tarda, Jesús va acudir a la comissaria de la Línia de la Concepció (Cadis) per denunciar l'onada d'amenaces. La Policia Nacional ha iniciat una investigació i ha decidit vigilar l'entorn de l'àrbitre a causa de la barbàrie dels missatges rebuts a la xarxa amb fotos de pistoles i metralletes: «T'aSsesinarem puto sida»; «El patró està enutjat, no li agraden els maricons en els seus camps. 't'aconsella que et retiris o moriras »;«Tens poc de vida ». "t'anem a trencar el cul marieta, ves-te'n dels camps" o "Prepara't per al que ve marica».

Això a ran d'un partit d'infantils. Quin bonic exemple per la mainada, encara que no ens hauria de sorprendre, qualsevol que hagi anat a algún partit de futbol d'infantils, o alevins haurà vist l'obscé i vergonyós comportament de bastants dels pares vers l'arbitre, dient-li de tot i més, a l'àrbitre i als jugadors (nens) de l'equip contrari.

Que un senyor que no té mobles no pugui arbitrar per les amenaces que rep, o una senyora a qui li diuen que s'en vagi a fregar plats, hagi de suspendre el partit, o el que els hi diuen cada cap de setmana als àrbitres de futbol i a les seves mares, que no són ni gais ni senyores, ni les seves mares senyores que fumen i et tracten de tu, hauria de preocupar a les autoritats pertinents en funcions o en disfuncions i haurien de posar-hi ma, i hauria de preocupar tambè a una societat que es creu moderna i està encara profundament asilvestrada.

A banda, i és cert, que en el cas de Jesús Tomillero, a mi, i a tothom en general ens hauria d'importar un rave la seva condició sexual, el que ens hauria d'importar és que arbitres bé...., Mateu Lahoz no és gai però dona molt pel cul amb la seva peculiar manera d'arbitrar.

Aquí, també parlen de gais i mobles.

SI POT, NO VAGI AL METGE 12.9.16

A  vegades abelleix constatar que un anava pel camí correcte, amb la seva no relació amb la medicina, llevat de si té alguna molestia concreta; com no és el cas, la decisió presa i que aconsella en aquest article el Doctor Sitges-Serra, és la correcte, tinc 71 anys i no prenc cap mena de medicament, xarop, pastilles ni res,  ni hiprobufens, paracetamol em sembla que es diuen, o gelocatil, és que a casa no tenim cap mena de medicament, atès la Nuri com jo tampoc prenc res de res, potser perqué ambdos no anem mai al metge, llevat per questions concretes que facin necessari anar-hi, però necessari de veritat, no per què si. Recordo que al pare li agradava molt anar al metge, de fet era ell qui li deia a la Doctora que li havia de receptar, i és que si no li receptava forces medicaments s'emprenyava....

SI POT, NO VAGI AL METGE

Una visita al doctor, per si de cas, ens portaria a fer-nos angoixants revisions i anàlisis cada dos per tres.

Amb aquest article compleixo 100 col·laboracions a EL PERIÓDICO. Mirant enrere observo que una de les preocupacions que més sovint han ocupat aquesta tribuna ha sigut advertir sobre la medicalització de la nostra hipocondríaca societat. Medicalització que no queda restringida a la sobreprescripció de medicaments, sinó que engloba àmbits tan diversos com la psiquiatrització dels estats d’ànim, l’així anomenada salut de la dona, la promoció de malalties o la cirurgia innecessària. De manera que en aquest article del centenari els resumeixo algunes de les meves reflexions sota un lema: si pot, no vagi al metge.

Vostè no ha d’anar al metge si es troba bé, perquè si es troba bé seria estrany que el metge li diagnostiqui algun desperfecte greu. Vull dir que no és imprescindible que vostè vagi al metge per si de cas, perquè si seguíssim aquesta lògica estaríem fent-nos revisions cada dos per tres, cosa que només ens reportaria angoixa i preocupacions (¿a veure com surten les anàlisis?). Si vostè es paga la revisió mèdica de la seva butxaca o la seva empresa l’hi ofereix gratuïtament, sàpiga que es tracta d’una despesa inútil. Pensi que, afortunadament, en el nostre entorn la gent gaudeix d’excel·lent salut i l’esperança de vida a Espanya, i a Catalunya en particular, està dins de les cinc millors del planeta. Per tant, tranquil, sobretot si vostè posa de la seva part i menja i beu raonablement, s’exercita amb moderació i no fuma.

¿Que què li pot passar si va al metge trobant-se bé? L’hi ho explico. El facultatiu li demanarà una sèrie de proves per si de cas vostè estigués malalt i no se n’hagués assabentat. Començarà amb unes anàlisis de sang que fins i tot vostè li sol·licitarà que siguin molt completes. També una radiografia de tòrax, un electrocardiograma i una ecografia abdominal per si de cas.

Però sàpiga que com més proves li facin més gran és la probabilitat que alguna no surti bé. Valguin com a exemple aquestes fletxetes que apunten cap amunt o cap avall impreses al costat d’algun dels 30 o 40 paràmetres analítics que li han determinat. Aquestes fletxetes cap amunt o cap avall donen molts maldecaps. En primer lloc a vostè mateix, que obrirà el sobre que li entreguin al laboratori i pensarà que alguna cosa greu està passant: «¿Què vol dir aquesta fletxeta cap amunt, doctor?» Si el seu metge és raonable i el que passa és que vostè pateix de 20 mil·ligrams més de colesterol del que marca el límit alt de la normalitat (per cert, cada vegada més baix), no passarà res. Potser li farà una recomanació dietètica.

Si el metge vol anar al fons de la qüestió, li repetirà una anàlisi més completa o, directament, li receptarà una pastilla diària. Vostè es troba bé però s’està acostant perillosament a la possibilitat d’estar malalt ¡Compte! Si el que ha succeït és que surt una mica més alt del normal un marcador tumoral que li han demanat sense que vostè ho sàpiga (i sense fonament científic), prepari’s. Amb compte si en lloc d’una fletxeta indiscreta li troben una ombra en una radiografia; el més probable és que li aconsellin un escàner o una ressonància magnètica, en les quals vostè té un 1%-3% de possibilitats que li detectin una anomalia anatòmica que desperti l’interès desmesurat del radiòleg i que potser el portarà a una exploració més cruenta com una biòpsia o una endoscòpia per si de cas… ¡Compte!

Ja sé que els rics es fan moltes revisions, però no hi guanyen res amb això. Més aviat al contrari: molts es tornen malalts imaginaris i víctimes de les revisions periòdiques amb les quals els centres privats fan negocis amb el per si de cas. Sé d’una jove de 42 anys que va perdre el seu tim innecessàriament –ja que li va ser obert l’estern de punta a punta– per si de cas tenia un tumor que no tenia (era un «tim gran», li van dir). A un altre no-pacient, un dermatòleg en precari li va biopsiar innecessàriament un hematoma en un dit que s’havia fet punxant-se amb un roser per si de cas fos un melanoma; 15 dies de baixa. Sé d’una altra no-pacient, de 72 anys perfectament portats, a qui després d’una revisió ginecològica, que no hauria d’haver-se fet, li van aconsellar una histerectomia i una cirurgia a la mama per un càncer mínim. La pobra va perdre innecessàriament la matriu després de dues intervencions per oblidar i va morir per culpa d’una quimioteràpia injustificable que li va clavar una oncòloga addicta als protocols.

Així que si vostè es troba bé, cuidi’s i no vagi al metge. Té un ínfima possibilitat de patir una malaltia greu, i en canvi corre el risc d’entrar en una espiral de violència d’anàlisis, radiografies i cirurgia innecessàries. L’hi diu un metge.

ANTONI SITGES-SERRA