Haig de confessar-vos que sento una especial devoció per Milena Busquets, des del primer article que va publicar al contraatac de el Periódico fa uns mesos, fins i tot llegeixo el seu article abans que el de l'Espinás. Milena és d'aquelles persones amb la que a un li agradaria anar a sopar, a Cadaques, o a qualsevol altre lloc, per xerrar i xerrar una mica de tot i una mica de res i això és important i no és fàcil, té un punt burleta a la mirada que em recorda a Montserrat Roig. El seu article al contraatac d'avui parla de Cadaqués i de festes, de diferents tipus de festes.

LA VERDADERA FESTA DE CADAQUÉS

Una nit d'estiu de fa molts anys, a Cadaqués, se'm va acostar un noi que coneixia de Barcelona i que pertanyia a una d'aquelles famílies que freqüentaven el Liceu Francès i el Reial Club de Tennis. Em va saludar molt amable i va començar a preguntar-me si coneixia els tal que tenien la casa no sé on, i els qual, que tenien el veler ancorat a la badia, i els no sé què que anaven a Cadaqués de tota la vida.

Cada vegada que el noi em deia un nom, jo negava amb el cap, i llavors ell, inassequible al desànim, deixava anar un altre cognom. Em va recitar una llista llarguíssima de coneguts cognoms de la burgesia barcelonina. Al final, tipa de bestieses, li vaig dir: «No conec cap de les persones que em dius, però mira, ¿veus aquell noi amb els cabells llargs dibuixant amb un pal a la sorra de la plaça? Es diu Rafi, va venir de tripulació amb un iot i es va quedar aquí, diu que és la reencarnació de Dalí. ¿I veus aquell que està al costat de l'arbre? És un tatuador alemany que ha estat un any a la presó. I aquell grassonet moreno és italià, viu al càmping i fa uns espaguetis boníssims. El ros que està al seu costat és anglès, es fa dir Sky, fa massatges. ¿I veus aquella dona gran que fa polseres amb una corona de plomes al cap? Doncs dorm en un forat que hi ha en una roca passat el Llané. Aquesta és la gent de Cadaqués que jo conec».

Cadaqués va ser durant molt de temps un poble de pirates i de nàufrags. A vegades, encara ho és. Dissabte vaig anar a sopar al restaurant de Cap de Creus. Hi havia bastanta gent, una barreja de joves i de vells. Belleses treballades a la intempèrie, cares colrades pel sol, ulleres d'haver-s'ho passat bé, cabells despentinats per la tramuntana, llavis ressecs per la sal del mar, samarretes gastades, nens endormiscats a la falda dels seus pares, sardines a la planxa, curry, pastís de pastanaga. Aquell dia al far es parlava català, castellà d'aquí i d'allà i anglès (el propietari del restaurant del far és anglès, té pinta de mariner i seu és el mèrit d'haver sabut preservar i protegir el lloc). A l'exterior, un nord-americà que semblava el doble de Jim Morrison tocava la guitarra i cantava sobre amors nefastos sota l'atenta mirada d'un parell de gats. Tothom podia parlar amb tothom, o amb ningú.


Sense vídeo a Youtube

Potser semblàvem una colla de perdedors d'una altra època (o d'aquesta), i per descomptat no crec que cap dels que eren presents allà hagués sigut convidat a la festassa de la Rahola, dubto que la majoria sabés ni tan sols qui era la Rahola, però durant una estona la felicitat no va ser només una promesa. I ni tan sols vam necessitar fer un vídeo i pujar-lo a Youtube per demostrar-ho.



MILENA BUSQUETS
al contraatac