A banda i banda de la volatilitzada frontera, fa un any que dos pobles van sentir el mateix alhora. El 7 d'octubre passat, quan milers de milicians de Hamàs van irrompre a les comunitats del sud d'Israel i en van matar 1.139 persones i en van segrestar 250 més, les societats gazatí i israeliana van experimentar, immediatament ia l'uníson, una mateixa sensació. Israel venia de mesos de protestes massives en contra de la reforma judicial del Govern ultradretà del primer ministre, Benjamin Netanyahu. A la Franja de Gaza, més de tres lustres de bloqueig egipci-israelià, sumats a la mà de ferro del Govern de Hamàs, sumien la població al paupèrrim abisme. Però aquell 7 d'octubre el poble gazatí, d'una banda, i l'israelià, de l'altra, es van lliurar a la necessitat de la unitat.
Però no és el poble qui decideix, sinó els seus governants, i un any després, més de quaranta mil morts i la destrucció del 70% de Gaza és el resultat de la barbàrie, que encara no s'ha acabat, més 100 ostatges israelians encara en captivitat. I no ens preocupem per trobar els culpables, prou identificats. El que ens ha de preocupar són les víctimes, víctimes innocents la majoria, i en tots dos bàndols. Em pregunto què cony estan fent els déus en què s'emparen els dirigents dels dos bàndols, per evitar aquesta massacre. Si algú volia una prova de la inexistència de Déu, d'algun déu, a Palestina en té la prova fefaent.
