Keith Hayward és professor de Criminologia a la Universitat de Copenhaguen. Va néixer als anys setanta, a Anglaterra. La seva infantesa, explica, va ser com la de la major part dels seus companys: “Era un nen normal, que caminava només de casa a l’escola, jugava i feia esport. Els meus pares m’estimaven, sens dubte, però no provaven de catapultar-me cap a res en concret; confiaven en mi. D’adolescent, ja era bastant autònom”. Una autonomia, sosté, que avui és un bé cada vegada més escàs.
Per Hayward , vivim en una societat infantilitzada en què la maduresa, en altre temps una virtut, és més aviat un hàndicap. Aquesta tesi la reflecteix en un llibre: Infantilised: how our culture killed adulthood ( Infantilitzats, com la nostra cultura va posar fi a la maduresa , no traduït al català ni castellà). L’assaig argumenta que la cultura occidental, arrossegada pels Estats Units, fomenta la infantilització. Ho fa a través de mecanismes econòmics i culturals que estan en les famílies, el mercat, les universitats i la política.
Hayward, explica a La Vanguardia , es refereix a alumnes que s’ofenen o es traumatitzen davant segons quins temes acadèmics, que reclamen “espais segurs” i consumeixen cada vegada més medicaments o que van amb els pares a la revisió d’un examen. “No tots els estudiants estan infantilitzats”, matisa. “N’hi ha de madurs, sí, però hi ha un canvi generacional palpable: hi ha molta més sobreprotecció, tant dels pares com de les mateixes universitats, les polítiques de les quals cap als estudiants són desconcertants. I no crec que les requereixin gaires. Són els adults els que infantilitzen les noves generacions!”, denuncia.
Aquesta infantilització no només es dona a les aules. També s’aprecia en empleats joves que s’ensorren davant la més mínima crítica dels seus caps. O a les xarxes socials, en què molts homes i dones madurs ballen per aconseguir seguidors o insulten de valent. “Internet t’infantilitza, quan fas servir les xarxes socials et converteixes en un adolescent”. En paral·lel, hi ha el mercat: “S’adreça al client no a través de les dades, sinó de les emocions. Els arquetips d’adults que veus en la publicitat no són madurs ni responsables”.
Per ell, la infantilització del món adult és un gran negoci, que inclou els concerts de Taylor Swift (amb mares i filles vestides igual i cantant a l’uníson) i celebracions com Halloween: “Era la festa dels nens i s’ha convertit en una activitat d’adults, que genera molts diners”. Sense oblidar les joguines, en altre temps patrimoni dels menors i ara monopolitzades pels majors d’edat, que són els que van en patinet o fan skateboard per les ciutats. “Per mi, un adult és algú que és capaç de cuidar-se i de pensar per si mateix: algú responsable dels seus actes i de les seves decisions, amb plans de futur”. El problema, diu, és que això costa que arribi si t’han educat en la sobreprotecció: “Molts pares tracten els fills com si fossin petits déus”.
Petits déus que s’independitzen cada vegada més tard, sí. Però no és a causa de condicions més complicades, com ara l’encariment de l’habitatge? “No es pot negar que avui ser adult és més costós econòmicament”, respon. “Però tampoc no es pot negar que en generacions prèvies hi ha hagut moments molt durs i la gent ha tirat endavant. Als anys trenta, amb la gran crisi econòmica als Estats Units, ningú no va dir: ‘Faig una regressió, em quedo a casa i continuo sent un nen’. I això és perquè no existia un món infantilitzat, amb valors antiadults”.
Perquè, per Hayward, avui l’adultesa està gairebé mal vista. Un tema que també toca el psicòleg clínic Javier Urra, que publica Inmadurez colectiva . Un llibre “que es basa en la idea que cada vegada hi ha més gent que no és ciutadana, sinó client, i, com a tal, sempre té raó. Donem per fet que tot s’ha de fer i que tot és exigible”.
Urra aborda un diagnòstic semblant al de Hayward i alerta de la sobreprotecció parental d’uns fills cada vegada més rondinaires i incapaços. “Els nens i nenes que ho exigien tot als pares ara ho exigeixen a la societat”. Una societat que prioritza l’emoció i no la raó, i en què els adults, observa Urra, esclaten a plorar amb una sorprenent facilitat: “Veig gent a qui donen un premi i, en lloc de dir alguna cosa, es posen a plorar com nens. Per què ploren si els estan donant un premi?”.
“Però també –apunta Urra– caldria preguntar-se per què avui s’arriba a tot més tard. No et dic que tornem a l’època dels meus besavis, en què als dotze anys ja et feien fer d’aprenent, però estem sobreprotegint. Espanya és un dels països amb menys natalitat i més longevitat del món i això resulta del fet que molts pares exerceixen d’advocats dels fills, no els deixen créixer ni responsabilitzar-se dels seus actes”.
Tots dos coincideixen que el nen necessita protecció i consell, però també eines per ser independent. I és aquí on la societat falla. Per Hayward, a més, vivim en una contradicció enorme: les adolescències s’allarguen, però les infanteses s’escurcen: els nens "s’ adultifiquen". "Es veu en fenòmens com la hipersexualització, sobretot de les nenes, i en la medicalització de tants menors per trastorns com el TDAH. Però, d’altra banda, els deixem sense control a internet".
