MORI LA INTEL·LIGENCIA....., ARTIFICIAL

L'Ajuntament instal·la aquests dies trenta i tantes papereres intel·ligents en alguns dels punts amb més afluència de públic de Barcelona, per fer front als al·luvions estiuencs. Es trobaran principalment als accessos i el passeig de les platges de Nova Icaria i Bogatell i en uns quants carrers i places del barri de la Barceloneta. Parlem de 15 papereres amb sistema d'autocompactació alimentat amb energia solar i també de 19 unitats més especialment dissenyades perquè les gavines no puguin introduir el cap a la recerca d'aliments i després deixar-ho tot perdut. Perquè les gavines són tremendament voraces. D'aquesta manera, aquests dies la ciutat doblarà i una mica més la dotació d'aquesta classe de nous elements.

Perquè l'estiu és l'època de més ús de les papereres. La gent no passa tant de temps a l'espai públic en cap altra època de l'any com durant aquestes setmanes. A més, milions de visitants de l'àrea metropolitana i de mig planeta s'acosten aquests dies a l'urbs. I els uns i els altres s'abasteixen pels carrers d'un munt de llaunes de cervesa i de refrescos, d'ampolles d'aigua mineral, de trossos de pizzes, de plats de paella per emportar i de gelats de tots els sabors... De manera que les papereres dels enclavaments més transitats es desborden d'envasos cada dos per tres, i molts escombradors han de dedicar la major part de la seva jornada laboral a buidar-les una vegada i una altra. Òbviament, no podia ser altrament, tot això forma part del pla Endreça.

Ara només faltaran els ciutadans intel·ligents que posin els papers dins d'aquestes papereres, perquè en solen deambular molts al voltant de papereres normalment buides i els envasos els dipositen als contenidors adequats a l'ús, encara que si a Barcelona els eleven la quota del servei de recollida d'escombraries com a Sabadell, al final els ciutadans ho posaran tot al primer lloc que se'ls li acudeixi, ja que si els hi cobren la taxa de residus dues vegades, almenys que tinguin feina. És clar que les famílies de Sabadell tenen una manera d'estalviar-se part de la pujada a la taxa de residus municipal, que ha pujat un 15% aquest 2024. Utilitzar les deixalleries et pot permetre obtenir rebaixes a la taxa de residus: un 10% de descompte si has fet ús dels punts blaus, minideixalleries netes o Mobiblau entre 4 i 8 vegades en dies diferents, i un 20% de descompte si els has utilitzat 9 o més vegades en dies diferents. Els descomptes s'apliquen sobre la tarifa municipal, no pas la quota comarcal. Diguem que la ciutadania sabadellenca hi està treballant. Com deia un general: Mori la intel·ligència...., artificial.

EXCREMENTS VOLADORS


Un servidor no havia vist mai fer bosses d'excrements des d'una finestra fins que, un dia dels anys noranta, vaig anar a La Mina per escriure la crònica d'una visita electoral de Vidal-Quadras. Allà, a l'edifici Venus, vaig comprovar que, efectivament, la llei de la gravetat no és una llit i que, si deixes anar bosses plenes des d'un pis elevat, arriben a terra amb un impacte notable. Explica Quim Monzó a la vanguardia. Tan notable que, des del 28 de maig, Corea del Nord ha enviat a Corea del Sud més de set-cents globus amb porqueria: burilles, excrements, paper higiènic usat... L'Estat Major sud-coreà recomana a la població que no els toqui i que, quan en detecti un, informi a les autoritats. El Ministeri de Defensa ha emès una ordre perquè les tropes estiguin a l'aguait: "És crucial que l'exèrcit mantingui un estat de disciplina operatiu per respondre immediatament". L'estratègia escatofílica del gran líder Kim Jong Un ha tingut impacte immediat a la política espanyola. El Debat explica que, a la població almerienca de Garrucha (famosa per la prestigiosa gamba vermella), la mare d'un regidor del PSOE ha anat a l'Ajuntament i ha demanat parlar amb l'alcalde, del PP. No l'ha rebut aquest, sinó el segon de bord. Així doncs, el tinent d'alcalde ha rebut la bona senyora i aquesta ha escampat una galleda de pixades i excrements pel despatx –l'escriptori, la butaca, el terra, les cortines–, mentre li deia: “Com ets un merda, aquí tens merda”.

Amb aquest nivell dialèctic, que ningú no se sorprengui de l'entrada en escena parlamentària d'Alvise Pérez, l'home que diu que el sistema està massa corrupte per reformar-lo i que el que cal fer és destruir-lo a cops de maça, tirar la merda i construir l'estructura. L'estructura de què? D'un sistema nou? No queda clar.

MANIFEST DELS AMICS DE LA COMUNA DE PARIS DE 1871, DAVANT EL FRONT POPULAR

La comissió executiva del partit conservador Els Republicans (LR) va decidir aquest dimecres expulsar el seu president, Éric Ciotti, per defensar una aliança amb la ultradreta de Marine Le Pen per a les legislatives anticipades del 30 de juny i 7 de juliol. La decisió ha estat adoptada per "unanimitat" dels membres de l'executiva dels Republicans, segons una declaració que denuncia l'acord "anti natura" que Ciotti volia impulsar amb la ultradreta.
S'ha revoltat la política francesa després de les eleccions europees del passat dia 9. La dreta es mobilitza, però l'esquerra també, els amics de la comuna de PARIS de 1871, han publicat aquest comunicat: "Si bé coneixem des de fa dècades el retorn dels moviments nacionalistes al continent europeu, els darrers temps han estat marcats per una acceleració de l'avenç de l'extrema dreta, avui a les portes del poder al nostre país. El 9 de juny del 2024, la Presidència de la República va obrir el camí a una novetat d'allò més perillosa: per primera vegada a la història del nostre país, l'extrema dreta es pot apoderar de l'aparell estatal, de la seva policia i de la seva administració, mitjançant eleccions. Des de la tarda del 9 de juny, en el marc d'un aixecament popular, les forces socials del país han convocat un Front Popular contra l'Agrupació Nacional. Quan coneixem la història, no podem minimitzar què significa jugar amb partits reaccionaris. En l'esperit de la Comuna del 1871, sent conscients que la democràcia no es limita a les simples eleccions, hem de comprendre la gravetat del moment i comprendre el que està en joc en aquestes eleccions legislatives. El 25 de maig, durant l'homenatge ritual a l'experiència comunera, recordàvem el Front Popular del 1936 i les 600.000 persones que van marxar al Mur des Fédérés. Com no donar suport avui a la iniciativa de formar un nou Front el més ampli possible?. Del 1936 al 2024, i com en tots els moments de crisi de la nostra història, no oblidem una cosa: no hi ha hagut mai una víctima mortal!

En la història del moviment social i progressista, mai una organització va aconseguir imposar-se sola, el moviment sempre ha estat el de la unió de diverses banderes, la Comuna en va ser prova. Perquè es tracta de defensar el projecte emancipador de la llibertat social, els Amics de la Comuna de París del 1871, l'associació obrera més antiga de França, convoquen a unir-se al Front Popular. Aquest Front ha de ser ampli, anar més enllà de l'única aliança electoral i convertir-se en el símbol d'una lluita de totes les organitzacions progressistes del país avui i demà.

A la urgència del moment, en les properes setmanes tots tenim un paper per exercir". 

Visca la República democràtica i social!

Manifest de  la comuna de Paris, gràcies a l'enllaç de La Antorcha de Kraus



LA LLUM QUE S'APAGA, D'UNA EUROPA QUE VA EN TOTES LES DIRECCIONS


Ivan Krastev és la persona amb qui Josep Borrell, el cap de la Política Exterior de la UE, s'asseu després d'un sopar per demanar consell sobre què fer a Ucraïna i més enllà. Això va passar fa uns dies al menjador del college St Antony's, a la Universitat d'Oxford, on Krastev ha estat treballant el darrer semestre. El politòleg búlgar és coautor de l'assaig influent 'La llum que s'apaga' sobre l'auge de l'autoritarisme a Europa central i oriental que semblen imitar ara països d'Europa occidental i els Estats Units, i de Ja és demà?, sobre els efectes de la pandèmia. Maria Ramírez l'ha entrevistat per al diario.es. Aquesta és part de la seva conversa, en què parla sobre els populismes i el seu efecte sobre la democràcia.

"El populisme no té les seves arrels a la por, sinó a l'ansietat, quan tems moltes coses, però no saps exactament quines. I quan estàs molt ansiós, també fas molt de soroll i tractes de trobar algun tipus de solució màgica. 

És possible abordar-ho des de la política?

És molt més fàcil confiar en les persones que en els partits. És per això que la ideologia es reemplaça per individus carismàtics. A més, el preu de ser en política és molt alt aquests dies. I l'altra cosa que, per descomptat, canvia radicalment és el poder dels principals mitjans de comunicació, perquè la gent s'està tornant desconfiada de qualsevol cosa que tingui alguna idea d'autoritat i la frontera entre qualsevol pensament analític i qualsevol fantasia conspirativa ha estat destruïda, la gent està disposada a creure qualsevol cosa. Això està canviant dramàticament la política, perquè el que està desapareixent és gairebé qualsevol consens. Ja no hi ha sentit comú perquè res no és comú, hi ha una història fragmentada en què diferents grups de persones se subscriuen a una idea molt diferent del que és la realitat. I és molt difícil governar perquè és molt difícil crear cohesió social. És fàcil culpar els polítics de tot, però tracti d'imaginar com és governar societats tan fragmentades o tan polaritzades o totes dues coses alhora.

Veu una mica de llum? Es pot trobar alguna esperança en l'experiència de Polònia o d'altres països del centre i d'Europa on no ha pujat tant l'extrema dreta en aquestes eleccions?

No és que Europa se'n vagi al carall. Això no és veritat. Europa va en totes direccions alhora. No hi ha cap sola tendència. Sí, hi ha un cert gir cap a la dreta, però passen moltes coses alhora. Polònia és un exemple interessant. Era una societat força conservadora en general a causa de l'Església catòlica, l'anti-comunisme i un nacionalisme força fort. Hi havia un cert consens entre partits conservadors, fins i tot a la dècada de 1990. I després Kaczynski va arribar al poder i va decidir convertir aquest consens en una arma. Per exemple, eren força conservadors sobre el dret a l'avortament, i tenien límits, però van començar a tractar de criminalitzar qualsevol avortament. El Partit Llei i Justícia tenia polítiques socials força bones quan va arribar al poder: part de la seva popularitat no es va deure només als seus punts de vista nacionalistes, sinó que també va reduir la desigualtat social. Però quan es va posar a dir a la gent com viure, quants fills tenir, què fer, què no fer, hi va haver una gran reacció. Així va aconseguir liberalitzar la societat polonesa en la mesura que cap partit liberal no ho havia fet mai: de la mateixa manera que hi ha hagut una reacció contra les polítiques progressistes i liberals, també hi ha hagut una reacció contra les polítiques populistes de dreta. Però la veritat és que tot no és blanc o negre. També depèn dels resultats d'algunes polítiques i del tipus de reaccions que desencadenaran. El resultat no serà necessàriament ombrívol, però aquest és un període d'una transformació important. Podria acabar malament, però també molt millor. I aquesta és la gràcia de la democràcia. La democràcia no és fàcil de predir, perquè es basa en un futur obert.

No hi ha tant de perill per a la democràcia?

La frontera entre democràcia i autoritarisme s'ha tornat una frontera tan mal vigilada que anomenem el mateix règim “democràtic” dilluns i autoritari" divendres. La manera de governar està canviant. Part d'això té molt a veure amb la tecnologia. Part és perquè no som les mateixes persones. Tenim unes expectatives diferents. Però, per altra banda, a Europa continuen estant els millors llocs per viure, molt millor que els Estats Units, molt millor que la Xina. No crec que ningú estigui disposat a emigrar a la Rússia de Putin, fins i tot si li agrada a la televisió. Europa continua sent el lloc que més s'asssembla una llar.

DIARI ÍNTIM D'EUROPA

La festa de la ultradreta consisteix que no es pugui celebrar més festa que la seva. Des del seu punt de vista, Espanya és tot el que va de la festa de Blas (Pinyar) a la festa d'Alvise, un agitador ultra (barreja de Duo Sacapuntas i Donald Trump, però el primer el fa versemblant aquí), que deu la seva fama a la difusió de boles polítiques per les xarxes socials. Javier Pérez Andújar que ara escriu des del diario.es, ha començat un diari d'Europa on repassa els resultats i les conseqüències de les últimes eleccions des del seu peculiar punt de vista.

"Lunes, 10 de junio de 2024. Por fin empiezo este proyecto, tantas veces expresado, de llevar un diario. Un nuevo gesto de grandilocuencia, que se suma a todo mi historial. Incluso a mi nombre. A pesar de que mis pobladores proceden de África, y aunque mi cultura se originó en el Medio Oriente, tengo la soberbia de llamarme el Viejo Continente. Pero pongámonos manos a la obra.

Como ayer estuve de elecciones, he pegado en esta primera página la lámina del famoso cuadro de Delacroix titulado La libertad guiando al pueblo. Además de pintar, Delacroix también llevaba un diario, y ha sido esto lo que me ha animado a imitarle, ahora, que dicen que ya no pinto nada. Al principio, La libertad guiando al pueblo tenía el nombre de La barricada; pero, luego, el pintor se lo cambió. Prefirió la épica a lo genuino. Barricade es una palabra muy francesa, como promenade, o mascarade, o charade. De todas las cosas que, desde siglos atrás, los revolucionarios acostumbraban a poner en medio de la calle para parapetarse ante las tropas, por ejemplo, carretas vueltas del revés, adoquines arrancados o los muebles de sus casas, fueron las barricas, los toneles, los que dieron su nombre al todo. Esto es porque dentro de cada francés hay un tonelero. Basta con fijarse en Obélix, no sólo en su aspecto, sino en su biografía. Ya, muy de pequeño, se cayó en una marmita.

En La libertad guiando al pueblo, la pintura se convierte en fotoperiodismo, pues en el lienzo está representada la revolución de aquel mismo año, 1830, que acabó para siempre con la monarquía de los Borbones, en Francia. Burgueses con fusiles y levita, y obreros con sables, se levantan mano a mano en esta pintura, en esta crónica de París. El niño que vemos llevando dos pistolas inspiraría a Victor Hugo, treinta años después, el personaje de Gavroche, en su novela Los Miserables, donde también se recoge este mundo y este momento. La literatura es un elefante al lado de la pintura, y por eso avanza más despacio. Las cosas primero se ven, y luego se cuentan. Pero esto no es porque el novelista tarde más en comprender. O quizá sí. Esto es porque el escritor solo comprende recordando. La novela es una forma de memoria.

Lo mismo que después de una juerga tremenda, intento comprender mediante este diario lo que me sucedió ayer, domingo de elecciones en mi nombre. Delacroix la llamó libertad, pero lo que pintó fue una barricada. Antes, también lo había hecho Goya en su serie Los desastres de la guerra. Me refiero a ser cronista, me refiero a mostrar el pueblo. Pero, aunque uno y otro se rebelan, son dos pueblos diferentes. En el pueblo de Goya, no hay una libertad para guiar a nadie. Sobre los montones de muertos, no se yergue la libertad, contrariamente a lo que sucede en el lienzo de Delacroix.

En estos aguafuertes de Goya solo se ve desesperación, y la desesperación es siempre ciega. Avanza a tientas, y lo que roza todo el rato con sus dedos es el dolor que la rodea, es decir, el propio dolor. No hay esa oscuridad en Delacroix, con él todo pasa por el color. Por ejemplo, en este cuadro, es indispensable que se distinga claramente la bandera azul, blanca y roja, la insignia de la revolución, con que la Libertad guía a obreros y burgueses. Además, alguien ha puesto otra bandera tricolor en una de las torres de la catedral de Notre Dame, y así aparece, minúscula, en el fondo de esta pintura. El novelista inglés Julian Barnes señala la utilización moral del color en Delacroix (Con los ojos bien abiertos. Ensayos sobre arte, Anagrama, 2018).

Resulta típicamente europeo que un inglés, secuestrado por el Brexit, adore la pintura francesa. Al igual que la novela El poder cambia de manos (también llena de barricadas, también un canto a libertad), obra del polaco Czesław Miłosz, asimismo la cultura cambia de manos sin parar.

Por ejemplo, la máscara que fue emblema de los hackers de Anonymous se exhibía en las elecciones de ayer dentro del logotipo de la candidatura española de extrema derecha Se Acabó La Fiesta. Esa máscara hace alusión a algo que sucedió hace más de cuatrocientos años en Inglaterra, la conspiración de la pólvora, en la que el integrista católico Guy Fawkes intentó volar el palacio de Westminster, sede del parlamento en Londres. No lo consiguió, fue apresado y se suicidó momentos antes de su ejecución. Los protestantes conmemorarían el fracaso del católico con una fiesta anual, y así se instauró la celebración de la noche de Guy Fawkes, con petardos y fuegos artificiales. La cultura cambia mucho de manos.

En 1982, Alan Moore, el guionista más innovador en muchas generaciones, inició la serie de cómic V de Vendetta, donde contaba la historia de Fawkes, y fue el dibujante, David Lloyd, quien diseñó la máscara tal como la conocemos. La versión cinematográfica, en 2005, la haría más famosa todavía. De ahí la tomaron los activistas informáticos y, en España, la máscara acabó frecuentando las plazas del 15 M. Volvería a cambiar de manos, para fundirse con el rostro de Dalí (un pintor tan surrealista que nunca se enfrentó, ni criticó, la dictadura franquista, cuyos secuaces habían fusilado a su mejor amigo, el poeta García Lorca), y, así, una parodia de esta máscara protagonizó la serie de Netflix La casa de papel.

En esa serie, la máscara aparecía acompañada del himno de la resistencia antifascista italiana, Bella Ciao. Como la canción era pegadiza, acabó sonando en los bares musicales de toda España, y una vez quisieron pincharla en un fin de acto del partido de ultraderecha Vox, pero los militantes protestaron. Demasiado pronto para apropiársela. Por su parte, la máscara no tuvo fuerzas para salvarse del apropiacionismo ultra. Venía de otra guerra. Había nacido representando a un fundamentalista católico de York, del siglo XVII, ya lo he escrito antes; por eso no me sorprendí cuando ayer la vi incrustada en el logotipo de un partido de la extrema derecha española. No por la ilación entre católicos y ultraderecha, sino porque el nombre de ese partido, Se Acabó La Fiesta, casaba con el carácter de fiesta, de baile, de celebración, que había impregnado a la máscara en la serie La casa de papel.

Porque la frase “se acabó la fiesta” no significa que se acabe la fiesta de nadie, sino que empieza la propia. La fiesta de la ultraderecha consiste en que no pueda celebrarse más fiesta que la suya. Desde su punto de vista, España es todo lo que va de la fiesta de Blas (Piñar) a la fiesta de Alvise, un agitador ultra (mezcla de Dúo Sacapuntas y Donald Trump, pero lo primero le hace verosímil aquí), que debe su fama a la difusión bulos políticos por las redes sociales.

Luis “Alvise” Pérez obtuvo, ayer domingo, 800.000 votos y sacó 3 eurodiputados. En su comparecencia ante los medios tras conocerse esos resultados, proclamó estar con los “homosexuales, que sufren la homofobia por parte de manadas extranjeras”, y con las “mujeres que sufren las violaciones y agresiones sexuales de esas mismas manadas, y todos aquí lo sabéis”. Abunda la gente joven entre sus seguidores, pero lo que Alvise dice es muy viejo. Es lo que siempre se ha visto en la España de los aguafuertes. Ya nadie se acuerda, y ni falta que hace, del escritor Ángel Palomino. Un militar franquista metido en el negocio de los hoteles, y que publicaba en ABC, Ya, Arriba, El Alcázar..., y en La Codorniz. Ganó siete veces el premio Ejército, de Literatura y Periodismo. Con Torremolinos Gran Hotel, recibió en 1971 el premio Nacional de Literatura. Pero quizá su novela más conocida fue Madrid, Costa Fleming, ambientada, con toques de humor, en los bares de alterne y en las whiskerías que proliferaban entre el estadio Santiago Bernabéu y plaza Castilla. El franquismo putero de finales de la dictadura.

En el libro colectivo España, diez años después de Franco (1975-985) (ed. Planeta, col. Espejo de España, introducción de Manuel Fraga Iribarne, 1986), el capítulo titulado “La vida cotidiana” corre a cargo de Ángel Palomino. Esa misma es la España que se vota hoy con cada papeleta que va a la extrema derecha. Cito textual: “La vida cotidiana del marica ha experimentado en España un cambio espectacular. Los partidos políticos de izquierda los halagan, la televisión emite programas en los que, más que su defensa, hay un afán de promoción del homosexual […]. El español, que es machista por naturaleza, se ha encontrado, de pronto, con algo que es, quizá, la mayor sorpresa que le han deparado estos diez años: la enorme cantidad de afeminados en un país que, ante propios y extraños, siempre tuvo fama de muy varonil. Las prostitutas están que trinan […]. Mucho homosexual tiene que haber en España, a juzgar por la cantidad de fulanos que se dedican al negocio […]”. No es la posguerra, es 1986. Ese año, España entraba en la Comunidad Económica Europea y el PSOE iba a obtener su segunda mayoría absoluta. Entonces, Ángel Palomino ya se había convertido en un tipo ridículo y trasnochado. Hoy, se llama Alvise, y el cuerpo le vuelve a pedir fiesta.

La idea de libertad, el ideal de Libertad, que guía al pueblo parisino en el cuadro de Delacroix, se convirtió enseguida en un faro para el resto de los pueblos de Europa. Bajo ese ideal de Libertad, se invoca, si no se forja, al pueblo europeo entendido como una gran comunidad. Pero también, como el poder, y como la cultura, la idea de libertad cambia mucho de manos. La bandera que sostiene la figura de la Libertad en la pintura de Delacroix hay que reemplazarla ahora por un botellín de cerveza.  Hacia eso vamos, caro diario".                                      

ALVISE PÉREZ I ELS SOSPITOSOS HABITUALS

Macron se l'enganxa contra Le Pen a les eleccions europees i convoca eleccions (a França). El PP guanya a Espanya, el PSOE resisteix (els indepes no). La ultradreta avança, però els moderats aguanten. Condemnats tres aficionats del València que van insultar amb crits racistes Vinicius. Proliferen les manifestacions contra el turisme; una pancarta exhibida en una a Palma de Mallorca es llegeix: “Vivíem del turisme però el turisme no ens deixa viure”. Quina força té l'ajuntament de Palma contra el fenomen? La participació a Espanya a les eleccions europees no arriba al 50%. “Jo no votaré”: un conegut, l'altre dia; és el mateix –fa mil quilòmetres a la setmana– que maleïa “la Colau” quan va implantar la zona de baixes emissions (una normativa europea).

Apareix en escena Alvise Pérez, un suposat periodista que ha estat condemnat diverses vegades per explicar mentides a les xarxes socials. Condemnat, sí, per la justícia. Apareix després de les sigles SALF. S'ha acabat la Festa. Un nom que podria sonar a decepció, a after-hours oa ressaca, però que porta el to de la indignació. Dels drets patejats. Veureu. Se us acaba la ganga. Una d'aquelles condemnes va ser de 5.000 euros per dir el 2020 que la llavors alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, havia rebut a casa seva en plena pandèmia un respirador. “Sabeu quina exalcaldessa de 76 anys ha rebut a casa seva un respirador personal de l'empresa VitalAire per evitar anar a un Hospital Públic i fer cua com la resta d'espanyols? Us dono una pista: No n'informarà ni La Sexta ni cap mitjà d'esquerres”. Ell sí que va informar (sic). Carmena i l'empresa ho van desmentir i Alvise va tornar a la càrrega: “Si ho considera una “calúmnia” prec que em denunciï. Ignoro els seus motius per tergiversar-me. Prou victimisme. Prou mentides”. Carmena li va fer cas i ho va denunciar. La jutgessa va recriminar a Pérez que no fes cap comprovació i que un mes abans de dictar sentència es presumira que havia guanyat el plet. No va ser així. Alvise va ser condemnat. Importava la veritat? O el soroll?. Perquè Pérez no té partit i estructura (és un tipus coherent) però té les xarxes. Vet aquí el seu partit. Té una carrera (sic) política a l'esquena, com a voluntari a Unió, Progrés i Democràcia, de Rosa Díez, i com a assessor de Toni Cantó a Ciutadans.

Alvise és segona força a quatre municipis d'Espanya, tots de l'Espanya buida (i emprenyada). A Pozanco (Àvila) i Chequilla (Guadalajara) supera el 40% dels vots ia Sant Bartolomé de Corneja (Àvila) i a Castrillo Mota de Judios (Burgos) està al 23 i el 19% respectivament. Podria fer-se demagògia o xufla amb els topònims. Són pocs vots en termes absoluts, però s'hi han de sumar: 800.000 a tot Espanya, un 4'5 %. Sense partit ni seu. Celebra la festa de la democràcia en una discoteca (és un oncle coherent).

A l'extrem sud-oriental d'Europa, a l'illa de Xipre, apareix un altre Alvise: Fidias Panayiotou. Tampoc no té partit, ni estructura, però també té les xarxes. És un youtuber famós. A Xipre s'emporta el 20% dels vots un youtuber apolític i que mai no ha votat amb l'únic valor de les seves xarxes. No ha votat mai, diu, però es presenta a les eleccions. No és tan coherent com el tal Pérez, aleshores. Treu encara més vots: 2,65 milions, un 19,3% a tot el país.

Qui és aquest paio? És famós pels seus vídeos. És apolític. En un explica que Mongòlia (el país) és un lloc tremendament despoblat, amb vaques, cavalls, planes i rius. En un, el jeep en què viatja queda atrapat al fang. El nostre heroi es treu la roba i ajuda els seus guies, des de l'aigua. Per sort, és estiu. En calçotets, empeny el vehicle, que no s'immuta. Els calçotets són roses. Però el vídeo fa molta gràcia, i és transcendental si penses viatjar a Mongòlia (el país). No sé què pensaran els seus habitants (els mongols). En un altre vídeo, Panayiotou explica com viatjar pel Japó amb tren sense pagar. Quan apareix el revisor fingeix estar malalt fins que salta a l'andana i agafa un altre tren. Després simula estar allotjat en un hotel de cinc estrelles per esmorzar gratuït. Resulta que aquestes heroïcitats tan mediterrànies són un escàndol al Japó. Una estafa a l'Estat, a la gent. A les xarxes, desenes de japonesos van demanar la seva detenció i que pagués l'estafa. Va ser abans de saber que, com a eurodiputat, tindrà immunitat. Coses de la democràcia. - Ignacio Orovio - lavanguardia. Si voleu saber-ne més de Alvise Pérez (Luis Pérez Fernandez), aquesta és la seva història, plena, com veureu de sospitosos habituals com Toni Cantó o Rosa Díez.

más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7