CAFÉ SINGULAR PER A TOTHOM 19.6.24

Els mesos de debat, redacció i aprovació de la Constitució el 1978 per part del Congrés i el Senat van ser intensos per al Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que va organitzar en cinc mesos –amb l'estiu pel mig– onze estudis d'opinió sobre el coneixement, suport i temes de debat polític i social intens que recollia la Carta Magna, començant pel model d'educació, la legalització del divorci –no recollida finalment al text– i l'abolició de la pena de mort i acabant pel dret a la sindicació lliure i descentralització de l'Estat.

Mes a mes, els sondejos van demostrar que la importància que els espanyols donaven a aquestes noves bases de convivència que havien d'establir la democràcia no era gens proporcional al seu interès i coneixement, de la mateixa manera que en el seu posicionament i suport al text primava la desconfiança fins poc abans de la seva aprovació parlamentària i la convocatòria del referèndum del 6 de desembre d'aquell any.

De la mateixa manera, molts dels acords polítics no es van correspondre amb el sentir ciutadà. En particular, els referents a l'estructura política de l'Estat i a la diferenciació de les autonomies històriques, ja que la majoria ciutadana es decantava per un model més unificat des del govern central i un desenvolupament igualitari de les competències autonòmiques. Tot i els recels que van revelar les enquestes, la Constitució va acabar sent aprovada per una àmplia majoria tant a les Corts com per part de la ciutadania.

És important fixar-se a la foto dels ponents de la Constitució: Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez Llorca, Gregorio Peces Barba, Miguel Herrero, Miquel Roca i, asseguts d'esquena, Jordi Solé Tura i Manuel Fraga. Tots junts per una Constitució, un comunista al costat d'un franquista. El Cafè per a tothom segurament va ser un error, però un error necessari per aprovar la Constitució del 78. Lamentablement, a Catalunya seguim ancorats en el mateix problema, ara s'anomena finançament singular per a Catalunya, un finançament que al seu dia defensava el PP quan Feijóo encara era a Galícia. També Alícia Sánchez Camarga defensava el 2012 un finançament just per a Catalunya. Mentrestant, ERC està perduda en el seu laberint caïnita reclamant els mateixos drets que bascos i navarresos, tot i saber que això és impossible. En el millor dels supòsits, tornarem a un nou cafè singular per a tothom. De nou un altre error, esperem que sigui un error necessari per aconseguir la pau, la calma i enviar al carall la polarització.

«GREENWASHING» O COM AGREUJAR LA CRISI CLIMÁTICA 18.6.24

A mitjans dels 1980, la petroliera Chevron va promoure anuncis per convèncer el públic de la seva bona fe ambiental. En les imatges els empleats defensaven ossos, papallones, tortugues marines i acariciaven simpàtics peluixos. La campanya va guanyar un premi de publicitat Effie i va esdevenir un cas d'estudi a Harvard. Però el comportament ambiental era una altra cosa: infringia les lleis d'aire i d'aigua nets, i vessava petroli a zones protegides. Tanmateix, no era una maniobra nova. L'elèctrica Westinghouse, amenaçada pel moviment antinuclear dels anys 60, que en qüestionava la seguretat i l'impacte ambiental, va fer circular anuncis amb la fotografia d'una central nuclear a la riba d'un llac idíl·lic amb el text: "Construïm centrals nuclears inodores netes i segures per donar-vos més electricitat". Sí, la producció era més barata i molt menys contaminant que la de centrals de carbó; però la paraula "segura" s'ha demostrat discutible; hi havia hagut accidents nuclears i s'ignorava l'impacte dels residus.

A principis dels 1990, la consciència sobre l'escalfament global s'estenia. Segons les enquestes, milions de consumidors van canviar hàbits: valoraven el comportament de les empreses i una bona part estaven disposats a pagar més per productes sostenibles. Les marques van reaccionar i es va estendre la difusió d'acreditacions ambientals fal·laces. L'escriptor, botànic i naturalista anglès David Bellamy va encunyar el terme greenwashing -que al final de la dècada va ser inclòs en l'Oxford English Dictionary-. Al nostre Termcat, per cert, ens recomanen ecoblanqueig.

El iogurt Activia va afegir el prefix "bio", denominació que va haver de modificar quan el 2004 la Unió Europea va prohibir la utilització d'aquest terme en aliments que no fossin originaris d'agricultura ecològica. Durant el 2010, en alguns països europeus McDonald's va modificar de vermell a verd del bosc el color del seu logo; mentre la producció de les seves mercaderies continua vinculada a la desforestació de l'Amazònia. En la competició amb els consumidors cada cop més informats la manipulació es fa més complexa: algunes empreses ofereixen reciclar llums fluorescents, mentre alliberen fums nocius i continuen venent milions d'euros anuals de pintures amb ingredients tòxics.

Una altra estratègia vincula la sostenibilitat amb la salut personal, que moltes vegades no van lligades. L'aigua embotellada, per exemple, és millor per a la salut que un refresc; però, malgrat les imatges líriques de les etiquetes, les ampolles de plàstic provoquen un enorme impacte ecològic. Genera milions de tones d'escombraries l'any: només un terç de les ampolles de plàstic s'acaben reciclant, la major part acaben als abocadors o al mar.

Identificar el greenwashing, no és una tasca senzilla ni ràpida, però és possible. Per evitar caure en el parany és crucial llegir les etiquetes. Cal analitzar paraules ("sostenible", "ecològic", "natural", "verd" o "bio"); logos, eslògans i imatges (un Sol, gespa o fulles verdes). Cal recelar de medalles de cura ambiental que emeten organitzacions diverses. Greenpeace ha elaborat un informe per identificar estratègies, discernir pràctiques i evitar enganys; i reduir l'escepticisme. Amb més informació és més senzill identificar la veritable responsabilitat verda. Perquè, és cert que molts equips de màrqueting treballen per generar estratègies subtils cada cop més difícils d'identificar d'empreses enganyoses; però també que altres companyies s'esforcen a millorar els processos de producció i transitar cap a la sostenibilitat, i es volen deslliurar de la mala reputació derivada dels escàndols de rentar la cara dels clients que en realitat acceleren la crisi climàtica i de biodiversitat. Amb aquest objectiu l'associació de publicistes Creatives for The Future ha enviat una carta oberta a Autocontrol, l'organisme d'autoregulació de la indústria, i a l'Associació Espanyola d'Anunciants (AEA) demanant una política de tolerància zero i establir filtres més rigorosos per evitar que el rentat verd retardi més l'acció climàtica i el cost financer i humà que comporta. No obstant les mesures actuals i la voluntat de millorar-les, segons els publicistes no són insuficients. Creatives for The Future ofereix col·laboració per millorar estàndards.

Els diferents estaments polítics prenen mesures. El Parlament Europeu regula què es pot publicitar; s'hi va votar a favor de prohibir la publicitat sobre la neutralitat de carboni basada en la compensació -però, per contra, no va donar suport a una prohibició que podria ajudar a finançar la mitigació de la crisi climàtica-. Les agències de publicitat que havien rebutjat les relacions amb els principals contaminadors, com també les marques amb bones pràctiques i missatges responsables notaran pocs canvis. Però les que simplifiquen i exageren la informació de sostenibilitat s'enfronten a normes més estrictes: hauran de consultar el departament jurídic a l'hora d'assessorar.

El govern espanyol, per la seva banda, prepara una norma contra la falsa publicitat verda amb sancions fins a 100.000 euros, just quan Iberdrola ha denunciat Repsol per publicitat verda enganyosa, comporta una competència deslleial. Entre les empreses que han d'abandonar les males pràctiques menciona TotalEnergies, Nestlé i Repsol, i demana que la indústria s'anticipi a futures normatives. La Comissió de Borsa i Valors dels Estats Units ha iniciat una anàlisi contra l'ecoblanqueig de fons d'inversió que publiciten bones notes en mètriques ambientals, socials i de govern. I cal prestar atenció a les oportunitats i riscos que genera la IA, les polítiques governamentals sobre plataformes de mitjans com TikTok arreu i, per descomptat, les mateixes lleis de rentat verd. - Amb informació de nació digital.

ESQUERRA EN EL SEU LABERINT 18.6.24

En un món saturat d'informació, el principi de parsimònia, conegut popularment com a navalla d'Ockham, s'alça com una guia per al raonament. Proposta pel frare i filòsof Guillem d'Ockham (segle XIV), aquesta regla suggereix que, davant de diverses explicacions possibles, la més simple és, segurament, la més probable. Però aquest principi d'Ockham no és vàlid per Esquerra, perquè de totes les explicacions que hi ha i hi haurà de la seva crisi, internes i externes, cap és simple, cap és probable, ans al contrari. Esquerra està dins del laberint del Minotaure, sense cap possibilitat de sortir-ne indemne. Només cal contemplar l'expressió de les cares dels negociadors per deduir no tant el resultat final de les negociacions, com la inviabilitat d'aquestes si es fonamenten sobre una cosa innegociable ni ara ni mai, la integritat territorial de la nació i la sobirania dels espanyols, de tots els espanyols, sobre aquesta, com passa en què manté el PSOE amb ERC per aconseguir la seva positiva abstenció en la investidura de Sánchez.

Esquerra Republicana de Catalunya, que va defugir la seva condició d'esquerres, de republicana en sentit estricte i cabal, i fins i tot de Catalunya per atendre només l'interès de la meitat, per abraçar el nacionalisme més reaccionari, no sap ara on és, però sí el que li demana el cos, una cosa així com recuperar, apropiant-se'l, el paper que va interpretar CiU durant dècades, que li permetia estar simultàniament a missa ia la processó, és a dir, governar a Espanya gràcies al seu suport als governs nacionals del PSOE i del PP, i, alhora, governar en una Catalunya gairebé, gairebé, independent. Per desgràcia per a ERC, la insaciabilitat d'uns quants orats eixelebrats i la necessitat d'aquests de desempallegar-se de l'ombra de la corrupció "convergent" que portaven cosida a l'esquena, van fer malbé  aquell escenari tradicional, i ara Rufián i companyia no troben la sortida del laberint que tant i tan frívolament van contribuir a crear. En realitat, és Esquerra la que espera que el PSOE els socorri, i no al revés. Que li doni alguna idea, que li mostri alguna sortida que no sigui o no sembli la del botifler, que li ofereixi una taula on agafar-se al naufragi de la nau fantasma que pilota Puigdemont. Així crec que van les negociacions en què només això es pot negociar. Podran allargar la investidura d'illa, però l'acabaran duent-la a terme, no tenen cap altre possibilitat. 

El problema d'Esquerra rau en el fet que facin el que facin, tenen una mala peça al teler. 'Ceterum censeo Carthaginem esse delendam', pero potser no caldrà, ja es destrueixen tots sols.

ELS BÀRBARS MOREN ENTRE NOSALTRES 17.6.24

Sobre el destí de la civilització occidental, i etc. - No sé per què. Segurament per haver arribat a un bon grau de saturació, de saturació de ... de tot, no cal especificar-ho, però es dona el cas que m'entren unes ganes violentes d'escriure un poema que comenci així: 

Oh, Senyor, envieu-nos ja els bàrbars!/No ens els feu merèixer més!.

Sembla que el Senyor ha escoltat a Fuster,  els bàrbars ja estan entre nosaltres, i com diria un tòpic de tertulià, han vingut per quedar-se.

EL DIA QUE JO VAIG NÈIXER 17.6.24

El dia que jo vaig nèixer era dilluns, 12 de març de 1945, el pare i la mare alguna vegada ja de gran quan els hi havia preguntat no recordàven quin dia de la setmana havia nascut, nomès recordàven que m'havia costat molt sortir. Que era dilluns, ho he trobat a Google. El dia que jo vaig nèixer va morir Anna Frank, i un dotze de març va néixer gent tan dispar com Lizza Minelli, Jack Kerouac, Jesus Gil y Gil y tal y tal, Javier Clemente, Al Jarreau i el meu admirat Miguel Gila.

A la vista del variat mostrari de personal nascut el mateix dia, diria o gosaria afirmar que això dels horòscops és una camama, encara que per ser un geni, es veu que s'ha de nèixer un dilluns a la tarda, un dimarts o un dissabte al matí, segons ha estudiat un estudiós rus amb poca feina. De poc no compleixo un dels requisits per a ser un geni, jo vaig néixer la matinada del diumenge al dilluns. 

Segons l'horoscop. si has nascut el 12 de març, ets una persona valenta, decidida i forta. Encara que ets Peixos i tens el teu costat més sensible i emocional, tens prou fortalesa per fer front a situacions complicades i fins i tot algunes decepcions. Utilitzes i aprofites la teva experiència i el teu passat per aprendre i enfrontar-te al present. Després dels obstacles que la vida et posa al davant, tu evoluciones. No et quedes plorant o amargat per tot allò que ha passat. I això et converteix en una persona molt especial…
El dia que jo vaig néixer el món ja existia, i el futur fotut, només faltava escriure'l en un diari, com Ana Frank, mentre, Miguel Gila, que segons deia, el dia en què va néixer, la seva mare no hi era, persistirà eternament  en la memòria col·lectiva de molts de nosaltres.

L'ÙLTIMA PRIMAVERA 17.6.24

Aquest escrit és quasi obligatori publicar-lo en dilluns, és tan trist i alhora tan bucòlic, que li escau, per què el dilluns continua sent un dia trist, ja ho deia Gil de Biedma "O quizá, simplemente, estamos fatigados." Conté tanta tristor i tanta melangia, que fins i tot fa ràbia, per recordar-nos tot allò que hem perdut i ja no recuperarem mai més. 

"Ja està la buguenvíl·lea demanant amb urgència un pintor impressionista. La merla tintada en negre dibuixa l’aire, i la seva exageració, el vent, amb un xiulet pueril. L’orgull elitista de les maduixes envers els maduixots, més vulgars. La timidesa de les cireres sempre de dos en dos. Ja la mar primaveral es prepara, mediterràniament, per a l’abraçada acollidora. Per fi el verd s’autoafirma en la paleta aquarel·lada de la nostra vida quotidiana. El parrup suau i obsessiu dels tudons… I aquella part de temps, de somni i de calma que encoratja tota vida personal i la fa possible. La primavera: un diorama sense reserves, alegre, ple de coloracions i matisos brillants que s’ofereix implacable a la mirada. Un espectacle natural. Diuen que només existeix el que es mira. I es veu, és clar. Mirar per veure la primavera, que és l’estació més presumida i desinhibida de l’any. Fins aquí la natura ha fet els deures. Adreçant-nos els seus senyals. Però alguna cosa severa, tristíssima i profunda ens impedeix salvaguardar tanta bellesa. Estem en “l’era del crim” com va escriure Salvat-Papasseit. Sí, la crueltat incendiària de les guerres ens omple d’ombres l’horitzó, en què pinxos prehumans comercien amb la sang coagulada i l’horror en la consciència de ningú. Déu ha agafat la baixa laboral. A tot el mapamundi s’escolta morir. Tot el planisferi convertit en un arxiu d’amargor. I pena. Potser, hi ha qui ho anuncia, el món està ja en la tremolor suprema. Ara mateix, en algun lloc del món, el rellotge s’ha parat defi­nitivament per a moltes persones, dones, nens i homes que ja només seran records per als seus éssers supervivents, per als seus somnis en el buit. La seva última primavera. I és aquesta mala consciència, enca­britada i intermitent, que se’ns alça en l'indici de calma més impensat i no deixa de desassossegar-nos. Només tristor. Ja res no tornarà a ser igual. El món està en de­clivi; la humanitat, a la deriva. I un horitzó ple de cadàvers ens impedeix de respirar fondo, d’evadir-nos de 'lo que pasa y de lo que ocurre' (Miguel Hernández), de gaudir de la primavera que abans, anunciant revetlles, era una cosa semblant a la felicitat. El benestar de quan érem criatures se n’ha anat per sempre. - Joan-Pere Viladecans, a la vanguardia.