La revolució industrial va provocar les mateixes pors a la tecnologia que avui. L'historiador Robert Peckham explora a 'Por' la cara B del progrés i els temors del segle XIX a la transformació del treball, a la vida accelerada i a les màquines. El ferrocarril, gran símbol del progrés industrial del segle XIX, tenia una cara B, la de la por dels accidents i dels trastorns mentals que, s'assegurava, implicava viatjar en aquest mitjà de transport. La introducció de la moderna maquinària industrial va disparar la productivitat i va redefinir la feina, però també va impulsar la por als accidents, a la pèrdua de l'ocupació i a l'alienació dels treballadors. El telègraf va revolucionar les comunicacions, però va ser criticat perquè, segons diaris de l'època, “era massa ràpid per a la veritat”. La revolució industrial va ser un gran salt endavant per a la humanitat, però aquest canvi no va ser precisament amable, sinó que va estendre la por com una taca d'oli entre amplis grups de població.
Uns temors que s'assemblen cridanerament als que estan provocant els canvis tecnològics actualment en terrenys com la intel·ligència artificial, el mercat laboral o les xarxes socials. L'historiador britànic Robert Peckham ha publicat Miedo. Una història alternativa del món (Paidós) on estudia mil·lennis de pànics i temors i analitza com aquests han condicionat l'evolució històrica. La revolució industrial, normalment descrita com un període puixant i de brillant progrés, és objecte de diversos capítols del llibre, perquè, encara que és cert que va suscitar una onada de tecnooptimisme, també ho és que de la mateixa manera va desencadenar un tecnopessimisme gens moderat.
Al ferrocarril, emblema de la Revolució Industrial, se'l responsabilitzava de tota mena de malalties mentals i físiques.
“És difícil fer-se a la idea de l'escala i la velocitat del canvi tecnològic durant el segle XIX i inicis del XX: des de la mecanització i l'automatització del lloc de treball fins a les comunicacions gairebé instantànies passant per l'arribada de sistemes massius de transport. Gairebé cada aspecte de la vida es va transformar”, explica Peckham a La Vanguardia. Amb una transformació d'aquesta envergadura sembla lògic que es disparessin els temors. Primer, per una cosa evident, la sinistralitat, amb freqüents accidents a les fàbriques, mines que s'ensorraven o xocs de trens. En segon lloc, “la tecnologia era vista com a disruptiva, es creia que amenaçava les feines tradicionals i que erosionava la cohesió social”, assenyala l'autor. I, finalment, a mesura que avançava el segle XIX molts comentaristes van començar a veure les innovacions com a alienants. Sociòlegs i investigadors en medicina “van atribuir nous tipus de malalties mentals, físiques i fins i tot sexuals a la velocitat del canvi tecnològic”. Aquestes pors constitueixen la cara ombrívola del progrés, cosa que potser ens resulta familiar. Per exemple, al ferrocarril, emblema de la Revolució Industrial, se l'associava a aquesta antinatural acceleració de la vida, amb els seus efectes nocius des del punt de vista mental –neurosi histèrica i neurosi traumàtica, s'assenyalava– i físic –amb l'anomenada columna vertebral del ferrocarril-. El tren va ser acusat també d'afavorir la transmissió de malalties a gran velocitat, com de fet va passar amb la grip del 1918, o com fa poc va passar amb la Covid i els moderns mitjans de transport.
Les coincidències entre aquest clima creat al segle XIX i principis del XX, i els recels que en els nostres temps ha propiciat el desenvolupament de la tecnologia són sorprenents i nombroses, fins al punt que “avui els advertiments d'alguns comentaristes del segle XIX sonarien totalment contemporànies”. Peckham es refereix al temor, ja expressat en aquells temps, que les màquines acabessin per tenir consciència o que prenguessin el control, una connexió directa amb les pors desencadenades avui dia per la intel·ligència artificial. De la mateixa manera, també preocupaven els problemes de privadesa o l'erosió de la individualitat. Els temors s'estenien als possibles efectes secundaris de l'electricitat o del telèfon, una por, aquesta última, que no és extraordinària si es té present el recel causat en època contemporània per les conseqüències per a la salut de la telefonia mòbil.
La por no era unidireccional; les elits temien constantment l'esclat social entre les classes baixes per les males condicions de vida. Peckham crida l'atenció sobre el paper dels primers mitjans de comunicació de masses que van funcionar com una forma per expandir les pors a, per exemple, els accidents causats per la nova tecnologia industrial, un efecte difusor que, salvant totes les distàncies, recorda de les xarxes socials avui. També respecte al que anomena “negoci de la por” poden establir-se paral·lelismes: a inicis del segle XX, coincidint amb els avenços en l'estudi dels microorganismes i en la transmissió de malalties, va florir un mercat tant de medicaments com de nous equipaments domèstics més higiènics alimentats per una publicitat que jugava amb el temor com a instrument promocional. Peckham ho equipara a l'actual “mercat de la felicitat, és a dir, el negoci de vendre productes i serveis per mitigar les nostres pors a la infelicitat, malaltia o envelliment”.
El temor, però, no era només propi de les classes baixes. De la mateixa manera que aquestes temien perdre la feina o no poder adaptar-se als nous temps, les elits sentien pànic davant la perspectiva que les males condicions i la superpoblació en què vivien les capes més humils de la població que havien arribat a la ciutat per treballar a les noves fàbriques desfermessin la revolució i el caos, enmig de les epidèmies més o menys freqüents.
En aquest context van proliferar els postulats higienistes i les capitals occidentals van desenvolupar grans plans urbanístics destinats a millorar les condicions de vida i assegurar així l'estabilitat social. Segons aquesta interpretació, l'Eixample a la sempre explosiva Barcelona hauria tingut com a meta efectivament millorar les condicions de vida d'una part de la població, però també garantir la pau social, un objectiu que sovint no es va aconseguir. És revelador en aquest sentit que la demolició de les antigues muralles de la ciutat s'autoritzés el 1848, a la dècada següent a la gran epidèmia de còlera que va escombrar la ciutat.
Per a les elits de les societats industrials, els pobres, doncs, eren vists com un perill. La pobresa de llavors era la immigració d'avui? “Sens dubte hi ha punts en comú entre les respostes a la pobresa ia la immigració”, replica Peckham. “En tots dos casos –continua-, un grup social tendeix a ser vist com una amenaça, particularment en moments de crisi, en què les pors són canalitzades cap a minories”.
Segons l'historiador, la por és inherent als grans processos de canvi. El segle XIX, “malgrat tot l'entusiasme i les estridents lloes al progrés, va ser també una època de pessimisme tecnològic, que en molts sentits reflecteix la nostra. A mesura que els avenços en intel·ligència artificial (IA), robòtica i biotecnologia transformen les nostres vides, comporten tant promeses com perills. I el mateix va passar quan l'energia de vapor, l'electricitat i la mecanització de la producció van posar en marxa transformacions econòmiques, socials i polítiques de gran abast”. - Felix Badia a la vanguardia.com.
