EL CAMINANT FOSC I ELS BUSCAPERSONES 18.9.24

Almenys vuit persones van morir i unes 2.800 van resultar ferides -entre ells membres del grup armat libanès Hizbulah-, quan els dispositius que utilitzen per comunicar-se van explotar de forma espontània a tot el Líban. Això és el que se sap fins ara sobre aquests fets: Quan i on van passar les explosions? - Les detonacions van començar al voltant de les 15.30 hores (hora local) al Líban, al sud del país, els suburbis del sud de Beirut coneguts com Dahiyeh i la vall oriental de Bekaa -bastions de Hezbol·lah-. Van durar al voltant d'una hora, amb testimonis de Reuters i residents de Dahiyeh dient que encara podien escoltar explosions a les 4.30 hores (hora local). Segons fonts de seguretat i enregistraments revisats per Reuters, algunes de les detonacions van tenir lloc després que els buscapersones sonessin, fent que el combatent posés les mans sobre ells o els apropés a les cares per revisar la pantalla. Les explosions van ser relativament contingudes, segons enregistraments revisats per Reuters. En dos clips separats dels enregistraments de CCTV de supermercats, les explosions semblaven ferir només la persona que portava el cercapersones o la més propera a ell.

Enregistraments presos en hospitals i compartits en xarxes socials semblaven mostrar individus amb lesions de diversos graus, incloent a la cara, dits i ferides obertes al maluc on probablement portava el buscapersones. Les explosions no van semblar causar danys més grans ni iniciar incendis.

Quin tipus de cerques van explotar? - Imatges de cercapersones destruïts analitzades per Reuters van mostrar un format i adhesius a la part posterior que eren consistents amb cercapersones fabricats per Gold Apollo, un fabricant de buscapersones amb seu a Taiwan.  L'empresa no va respondre immediatament les preguntes de Reuters, encara que posteriorment varen negar haver estat ells els fabricants. Hizbulah no va respondre les preguntes de Reuters sobre la marca dels buscapersones.

Els combatents de Hezbol.là havien començat a fer servir buscapersones com un mitjà de baixa tecnologia per intentar evitar el rastreig israelià de les seves ubicacions, segons van dir a Reuters a principis d'aquest any dues fonts familiaritzades amb les operacions del grup. Tres fonts de seguretat van dir a Reuters que els buscapersones que van detonar eren l'últim model portat per Hezbol·lah els últims mesos.

Què va causar l'explosió de les cerques? - Hezbol·lah va dir que estava duent a terme una “investigació de seguretat i científica” sobre les causes de les explosions. Per la seva banda, 'el Mundo' assegura que Israel va col·locar entre 28 i 56 grams d'explosiu en 3.000 'busques' importats per Hezbol·là de Taiwan, encara que la informació que puguin tenir els experts en titadine del tabloide cal agafar-la amb pinces. Mentrestant, fonts diplomàtiques i de seguretat van especular que les explosions podrien haver estat causades per la detonació de les bateries dels dispositius, possiblement per sobreescalfament. Els experts estaven desconcertats per les explosions, però uns quants que van parlar amb Reuters van dir que dubtaven que la bateria per si sola hagués estat suficient per causar les explosions.

Paul Christensen, un expert en seguretat de bateries d'ions de liti de la Universitat de Newcastle, va dir que el nivell de dany causat per les explosions dels buscapersones semblava inconsistent amb casos coneguts de falles d'aquestes bateries en el passat. “Del que estem parlant és una bateria relativament petita que esclata en flames. No parlem d'una explosió fatal aquí. Necessitaria saber més sobre la densitat d'energia de les bateries, però la meva intuïció em diu que és molt improbable”, va dir. SMEX, una organització libanesa de drets digitals, va dir a Reuters que Israel podria haver explotat una debilitat al dispositiu per fer que explotés. Va dir que els buscapersones també podrien haver estat interceptats abans d'arribar a Hezbol·lah i manipulats electrònicament o implantats amb un dispositiu explosiu.

Les forces d'intel·ligència israelianes haurien col·locat prèviament explosius en telèfons personals per atacar enemics, segons informes anteriors al llibre Rise and Kill First. Els hackers també han demostrat la capacitat d'injectar codi maliciós en dispositius personals, causant que se sobreescalfin i explotin en alguns casos.

Es podria resumir com en el cas de l'espia nord-americà a Cuba, que tenim totes les dades i cap conclusió definitiva, i si, bastant desconcert. A Cell, una pel·lícula de 2016, Clayton "Clay" Riddell (John Cusack) és un artista desil·lusionat, que un any abans va abandonar la seva dona, Sharon (Clark Sarullo) i el seu fill, Johnny (Ethan Andrew Casto), amb l'esperança de viure el seu somni de publicar una novel·la gràfica "El Caminant Fosc". A l'Aeroport Internacional de Boston, Riddell està intentant abordar un vol amb l'esperança de reconciliar-se amb la família. La bateria del telèfon mòbil s'esgota i es veu obligat a utilitzar un telèfon públic per reconnectar-se amb Sharon. De sobte, un misteriós senyal electrònic anomenat "El Pols" es transmet a través dels telèfons mòbils a tot el món, els usuaris són reprogramats de forma instantània i perillosa convertint-los en zombis rabiosos anomenats "telefònics". Les distopies d'ahir són realitats avui, i no precisament realitats positives.  Encara queda molt per saber, el desconcert dels experts és palès, vol dir que aniran sortint noves explicacions al llarg dels dies vinents, però potser caldria preguntar-se si això que ha passat als buscapersones pot passar amb els nostres mòbils. En cas de ser així, tenim un greu problema. Haurem de tornar al tam-tam o a l'arbre per comunicar-nos.

UNA REGULARITZACIÓ EXTRAORDINÀRIA 17.9.24

Un dels dubtes més dolorosos que travessen les persones, que inicien un procés migratori, és no saber si tornaran a veure els seus pares amb vida. Més enllà de qüestions econòmiques, per a moltes, no tenir papers és un mur infranquejable que aviva aquesta possibilitat, davant el temor de no poder tornar al país d'acollida. “Afortunadament, els vaig poder anar a agafar de la mà quan van morir”, relata Vicky. Ho va fer gràcies a la regularització extraordinària que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar el 2005. No va ser un procés senzill, tampoc la panacea, però a aquesta argentina que va arribar a Espanya el 2001, en ple corralito, li va permetre caminar pel carrer sense por de ser deportada. “El que no va passar per una situació de por que et parin no sap de què estem parlant”, assegura.

La de Vicky és només una de les més de 600.000 històries marcades per aquella mesura, que sindicats, col·lectius de persones migrants, Sumar i Podemos i una iniciativa legislativa popular volen emular gairebé 20 anys després. La suma d'elles ja va contribuir llavors a un augment de les afiliacions a la Seguretat Social i va engrossir les arques públiques amb les cotitzacions corresponents. Segons un estudi publicat per un grup d'investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), cada immigrant regularitzat va contribuir llavors amb una aportació d'entre 4.000 i 5.000 euros a l'any només amb els impostos sobre el salari. 

El nombre d'estrangers afiliats es va disparar el 2005 amb la regularització extraordinària de Zapatero. Un dels requisits llavors era comptar amb un contracte de treball durant els sis primers mesos. "Hi va haver un primer efecte estadístic sobre els registres de la Seguretat Social i va augmentar moltíssim el volum d'ocupats", comenta l'economista d'Economistes davant de la crisi, Antonio González, que va ocupar la secretaria general d'Ocupació entre el 2006 i el 2011.  Quin impacte va tenir llavors la regularització massiva al mercat laboral? "Al cap de dos anys, al sector formal seguien més de la meitat d'immigrants", indica el catedràtic d'Economia de la UPF i autor de l'article sobre els efectes de la mesura Joan Monrás. A més, en termes generals, a la seva feina sí que van apreciar canvis en la vida laboral de les persones afectades. “Es veu com es van moure empreses més grans, amb millors salaris i tenen una evolució positiva”, indica. "Encara que la regularitat administrativa t'ofereix la tranquil·litat que no t'expulsin ni et multin, de l'explotació laboral no t'allibera ningú", lamenta Vicky. “Jo mai vaig tenir la feina que tenen els locals, em demanaven els papers, però no m'asseguraven o ho feien per menys hores de les que treballava”, assenyala. Amb tot, ha pogut cotitzar 15 anys dels 23 que treballa a Espanya. El mes d'abril passat, el Congrés dels Diputats va donar suport a la iniciativa popular per regularitzar centenars de milers de migrants, s'estima que mig milió, que ja viuen i treballen a Espanya. Ho va fer amb l'únic vot en contra de Vox, llançat en el seu discurs contra les persones migrants, malgrat que diferents organismes i institucions, nacionals i internacionals, ja adverteixen de la necessitat de fluxos migratoris que compensin la baixa natalitat, la vall demogràfica i les vacants. Segons l'informe Essencials 2022, de la Fundació per Causa, cada immigrant regularitzat afavoriria l'Estat amb una aportació fiscal neta mitjana estimada de 3.500 euros a l'any. Segons els càlculs d'aquesta organització, en total serien entre 790 i 950 milions d'euros a l'any. Per posar un exemple, el Ministeri de Drets Socials aquest any repartirà 783 milions entre les comunitats autònomes per finançar el sistema d'atenció a la dependència. “Parlem de persones i, pel que fa a la vida, l'impacte és positiu. Si ens centrem en la part econòmica, el que sabem d'altres experiències és que, evidentment, els que ja són aquí solen treballar al sector informal o en treballs no declarats. En regularitzar-se la seva situació, almenys un 60% aconsegueix un treball regular que aporta uns recursos a la seguretat social que, altrament, no es donarien”, assenyala el director de conjuntura de Funcas, Raymond Torres. L'expert assenyala un altre possible efecte positiu de la mesura a la població autòctona. Els qui s'aprofiten de la situació d'irregularitat de les persones migrants tiren cap avall de les condicions laborals. “En regularitzar-se, millora les condicions de tots als sectors amb més presència”, raona. L'economista i estadístic Francisco Melis indicava en aquesta anàlisi que la regularització d'estrangers elevaria els ingressos públics en 2.000 milions d'euros l'any. Segons la simulació de l'equip de dades d'elDiario.es, amb 100.000 nous hipotètics cotitzants percebent el salari mínim interprofessional, les arques de l'Estat s'engruixarien amb 587 milions l'any. Sí que fossin 400.000, serien 2.346 milions. En el cas espanyol, una regularització massiva suposaria una pilota d'oxigen per trampejar les jubilacions de la generació del baby-boom. “Un nou procés que permet tenir un càlcul més realista del producte interior brut i eleva els ingressos per cotitzacions suposa una menor ràtio de la despesa en pensions durant els anys vinents”, explica Antonio González. "No (és positiu) només per l'impuls inicial de la recaptació, també respecte a la població en edat de treballar respecte a la jubilada, en edat de tenir fills", afegeix Torres, que demana no confiar-se perquè les persones migrants solen adaptar-se a dinàmiques demogràfiques dels països d'acollida. "Per parlar sobre les pensions hem d'analitzar si el país és capaç de donar-los oportunitats, possibilitats de desenvolupament, si es donen polítiques familiars o acords perquè puguin tornar als països d'origen", considera Monrás. De fet, un dels col·lectius més beneficiats amb la regularització del 2005 va ser el de les empleades de la llar, amb salaris baixos i amb menys drets que la resta de la classe treballadora. Com es pot veure al següent gràfic, llavors un 30% de les noves afiliacions els corresponien a elles. Que regularitzin, doncs, vistos els resultats de la regularització de Zapatero, no cal que esperin més temps. Una regularització extraordinària de migrants augmentaria la recaptació fiscal i donaria oxigen a les pensions. Els migrants sense papers que anhelen la regularització massiva que debatrà el Congrés, volen treballar sense por, i un afegiria que cobrant un salari no discriminatori, encara que no els agradi als de VOX.    

 David Noriega i Raúl Sánchez, a el diario.es      

HISTÒRIA D'UN LLAPIS 17.9.24

Aquest vídeo té el seu temps, però el trobo interessant. El Senyor Milton Friedman explica en poc més de dos minuts la "història d'un llapis" i amb ella tot el procés de fabricació globalitzat de la majorian de productes que consumin en el dia a dia. La interdependència dels uns i dels altres en el sentit que possiblement una sola persona no podria o no sabria fabricar un llapis, però entre moltes aportant-ne una part cadascuna, si. És com funciona el sistema capitalista actual. M'he quedat amb una frase "la mágia del sistema de precios juntó a miles de personas para la fabricación de este lápiz".  El problema d'aquesta bonica paràbola del Sr. Friedman és que correspon a una conferència que va donar l'any 2006 quan els ciutadans encara en sabíem poc de la globalització i creiem que els economistes hi entenien d'economia. Malauradament, tot era retòrica, a la pràctica, els economistes com els forenses només saben dir-nos que ha passat quines han estat les causes de la seva mort,  quan obren el cadàver, en molts dels casos, una mort uns mesos abans inesperada. I en el cas dels economistes, últimament ni així, car a hores d'ara encara no s'aclareixen a explicar-nos ben explicat el que va passar després i menys encara cap on aniríem.

LA CULTURA DE L'ESFORÇ, PROHIBIT REPETIR 16.9.24

El filòsof i pedagog Gregorio Luri, esperó de la transformació educativa i paladí de la cultura de l’esforç, afirma al seu últim llibre 'Prohibido repetir' (Rosamerón) la màxima que abaixar el rendiment, inflar les notes i passar de curs sense aprovar condemna “per tota la vida” precisament aquells que es vol beneficiar, els més vulnerables. Franc i directe, no estalvia epítets contra els que desvirtuen el sentit últim de l’escola, ensenyar, carregant-la d’altres objectius com l’equitat. Carina Farreras l'ha entrevistat a la vanguardia.

- El seu títol és una provocació. Repetir de curs? Repetir per memoritzar? A què es refereix amb això de prohibit repetir? - A tot. Repetir curs, repetir idees essencials per memoritzar-les, repetir metodologies que es consideren innovadores i són la repetició de pedagogies de principis del segle XX.

- Per què creu que hi ha la necessitat de ressuscitar-les periòdicament? - L’escola és una causa noble imperfecta. I això està bé. I cal tenir consciència de les dues coses. L’escola s’ha plantejat sempre reptes que estan per sobre de les seves possibilitats. I sempre fracassa.

- Espanya és un dels països amb més repetidors de la UE. Per a un nen, repetir és anímicament molt dur. - Segons l’OCDE els alumnes ­situats en els nivells mitjà baix i baix no disposaran de recursos per moure’s al món. A Catalunya hi havia un 19% de nens en aquest nivell fa cinc anys, avui són un 30%. Un 30% és un ­escàndol! Els excel·lents han caigut de l’11% al 5%. La meva ­obsessió són els pobres, perquè crec que la manera d’aprendre dels nens culturalment rics i ­pobres és diferent, però la d’aquests serveix per a tothom.

- Si serveix per a tothom, està d’acord que comparteixin aula? - Està mal enfocat el debat. Un ­pobre no necessita que un professor l’acompanyi, el que necessita és un magnífic professor i una acceleració del seu aprenentatge. Temps de qualitat, bons professors i ben pagats perquè vagin als centres més desfavorits. Fa uns anys vaig demanar a un polític de Singapur la clau del seu èxit educatiu. ‘Que tots els docents sàpiguen què estan fent i ho sàpiguen argumentar’, va respondre. Avui trobo que a l’escola els mestres no tenen raons per defensar el que estan fent.

- És una professió en crisi arreu del món. - Cert, però en altres països com Finlàndia es van publicar documents autocrítics després dels mals resultats de PISA. A Escòcia, el ministre que va impulsar el nou currículum va dir que havien intentat reduir la distància entre rics i pobres i el que havien provocat era el contrari. Aquí és impensable aquesta autocrítica.

- Millorar els resultats dels alumnes més vulnerables millora el sistema, segons l’OCDE. - Aquí ens avaluem per les nostres intencions. Per molt noble que sigui l’objectiu del ministeri o de la conselleria, aquest no és el dels resultats acadèmics. Deixi’m parlar-li de l’escriptura.

- De l’escriptura? - Tots parlem de la lectura –d’una manera acrítica, per cert, no tots els llibres alimenten igual–, jo crec que hem de defensar que escriguin per posar a prova la coherència. L’escriptura no és només un mitjà de transmetre idees, sinó també un mitjà de tenir-les. Ara se’ls demanarà, ‘com han anat les vacances?’ i la majoria respondrà, ‘m’ho he passat molt bé’. Si els demanes que ho raonin, no en sabran. Cal passar de la frase al text raonat. Per a això, un mestre ha de llegir molt i parlar molt. El professor no és un acompanyant, és el protagonista de l’aula. Els nens no han de llegir El Quixot , però el mestre sí.

- Com s’ha de millorar la comprensió lectora? - Tots els mestres han de ser professors de llengua. Llegir és situar un text en el seu context. Una crònica taurina o econòmica, si no saps alguna cosa de toros o d’economia, no t’assabentes de res. El que cal fer és ampliar contextos amb el vocabulari. Per això es requereix alfabetització en totes les disciplines.

- Com es pot aprendre en una era tecnològica? - La relació pedagògica fonamental és la relació cara a cara. El mestre sempre s’ha basat en complements, però el cara a cara no es pot substituir. D’altra banda, es diu que ‘tot és a internet’. Tot menys el criteri. De què et serveix saber una data d’història? De res. Saber-ne deu és rellevant; vint, t’orienta, i trenta, et proporciona un esquema mental que et permet connectar amb el nou. Per això defenso memoritzar. Però avui, tot el que sona a memòria o esforç queda relegat com a propi de l’escola antiga. 

- En què se centraria en la formació de mestres? - No s’hauria de contractar cap interí que no fos capaç d’escriure un text de 2.000 paraules sobre un tema d’actualitat.

- Al llibre es destaca la “falta de sentit” a l’escola. - L’equitat, la inclusió... Visites escoles i veus professors desbordats. Hi ha trastorns complexos i més que bona voluntat, calen professionals en centres espe­cials amb recursos. O potser crear escoles inclusives, no aules inclusives. Patis on es trobi tothom.

- Què diria a la nova consellera d’ Educació? - Que desconfiï de les grans intencions i sigui humil mirant les dades. I localitzi molt bé els punts de fractura, perquè allà hi ha la justícia social. Estic convençut que tot el que superi un 10% de fracàs escolar és fracàs pedagògic. No pot ser que més d’una quarta part de joves de 16 anys tinguin problemes de lectura. I ni parlem de les matemàtiques. Que miri com és la lectoescriptura als nou anys, això prediu l’èxit escolar.

- De veritat pensa que els nens d’avui són “fràgils, hipersen­sibles i maniqueus amb dret a ser compadits”, als quals se’ls cuida el benestar a costa de l’èxit acadèmic? - És clar que ho penso. És l’aire dels temps. Miri els seus genolls impol·luts. Els pares els intenten protegir i això és una forma de maltractament, perquè la supervisió anul·la la seva autonomia i resiliència.

NOMÉS QUEDA EL BUIT A GAZA 16.9.24

Foto - Mohammed Abbe - efe - Emma Riverola - ep.cat

Les paraules ja no serveixen. I és terrible la pèrdua. Van cremar o van quedar mutilades i inservibles. Jeuen enterrades, sota les runes dels habitatges derruïts, acompanyant desenes de milers de cossos sense vida, arraulits entre els braços inerts dels nens morts. Potser algun déu les pot ressuscitar. Cromos per intercanviar amb altres déus. Tot i que no, és impossible. També a ells els han robat les paraules. Tants precs a favor de la pau per acabar esclatant sota les bombes. Només tenen nou dies per vacunar 640.000 nens a Gaza, són les claus de les "pauses humanitàries" pactades per Israel i Hamàs, però no els podran vacunar contra l'horror. Només queda el buit a Gaza, un oasi d'horror al bell mig d'un desert d'indiferència. 

Però, i si omplíssim aquest buit?, imaginem a milers, a centenars de milers de persones en una llarga marxa sobre Gaza, qui podria aturar-la?, només falta un Moisès que l'organitzés i dirigís, o un Oscar Camps. Crec que de voluntaris no en faltarien.  Recordem la frase de Miquel Martí i Pol amb què acaba el poema 'Ara Mateix', "tot està per fer, i tot és possible", i potser és possible acabar amb aquesta Guerra que ja s'ha cobrat més de 41.000 víctimes civils. Potser és arribada l'hora d'aixecar-se del sofà, deixar la cervesa i posar-se en marxa...

REFLEXIONS DEL SENYOR 'Z' 15.9.24

Qui és aquest tipus amb barret fort i nom enigmàtic que, al llarg de gairebé un any sencer, es presenta totes les tardes al mateix racó del parc per embrancar als transeünts en animades discussions? Un savi? Un xerraire? ¿Un filòsof a la manera antiga? Un rondinaire i polemista impenitent? Un predicador? O simplement, com afirma un dels seus oients, un jubilat que s'avorreix?.  Tot això és el senyor Zeta, un Sòcrates modern o un transsumpte d'aquell senyor Keuner de Brecht, amb qui comparteix estoïcisme i excentricitat a parts iguals. Molts passejants s'aturen un instant, mouen el cap i passen de llarg. Altres l'escolten, li repliquen i tornen dia rere dia al punt de trobada.  El senyor Z. no escriu, però alguns dels seus oients prenen notes del que diu i, gràcies a ells, ens arriba aquesta mena de diari que recull les seves idees i provocacions. Res escapa a l'esperit crític i subversiu del senyor Z., evident àlter ego del mateix Enzensberger: l'arrogància, les institucions, la religió -però també el ateisme-, els totalitarismes -però també la democràcia-, l'art, la poesia, l'economia neoliberal, l'educació, internet i un llarg etcètera.  Els seus dards són implacables, però també capriciosos i contradictoris com la vida mateixa. Com sempre en Enzensberger, tota afirmació està imbuïda de sornegueria i del més pur escepticisme, entès en el millor sentit.  Dit en paraules de Z .: «Un només ha de mantenir-se fidel a allò que no diu.».  Una autèntica delícia plena d'aforismes lúcids i intel·ligents, que podeu llegir aquí en pdf.