JA SOM ESPANYOLS 29.9.24

“No és pot ser marxista. Fixa't, què diuen: 'El pes específic del populisme de l'Esquerra al terreny polític republicà era, per tant, considerable: la Catalunya autònoma era el baluard de la República, en frase molt repetida; la Catalunya actual és merament una zona dubtosa de la monarquia. L’excepcionalitat econòmica catalana dels anys trenta no existeix avui; ni és Catalunya l'única part de l'Estat que està socialment industrialitzada, és a dir, que viu en una societat industrial, ni és Barcelona avui la gran capital europea d'Espanya, única ciutat de més d'un milió d'habitants . Per molt que continuï sent un imant que atregui immigrants de les parts més pobres d’Espanya, ja no és la insòlita davantera que serà, una imatge d’una vida millor, més moderna, capaç de progressar’. Ja no som res perquè no som diferents de l'economia, ja som espanyols”. A finals de juliol del 1982, Ramon Barnils escriu a Quim Monzó, que és a Nova York amb una beca. L'escriptor, a la trentena, li envia postals: “Què passa Ramonet? Hom espera la teva resposta per reprendre la correspondència! No siguis manta i escriu! Sigues seriós i escriu!”. La carta del periodista, obertament independentista, és la tercera. N'hi haurà poques més, encara que molt sucoses. La Vanguardia les ha localitzat al fons Barnils de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Ramon Barnils, Jordi Vendrell i Quim Monzó als 80, quan feien un programa de ràdio a Catalunya Ràdio - El lloro, el mico i un senyor de Puerto Rico. Continua el professor de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador de Ràdio 4. “Això que t’he copiat és el paràgraf final d’un llibre per altra banda interessant, que es diu La Catalunya populista i que dona al populisme el paper que tots sabem que ha tingut en els nostres darrers cent anys, però que ningú no gosava reconèixer: o érem cristians o res, o anarquistes o res, o marxistes o res, o pactistes o res”.  L'assaig, en català, de 400 pàgines, editat per La Magrana, s'havia publicat en començar el mes d'abril. “L'autor del llibre, força aclaridor, i de la decebedora coda final és un ianqui com tu –deia Barnils–, un tal Enric Ucelay da Cal, que si no m'equivoco coincidim en un programa de ràdio, fa uns anyets, que portava l'Alfons Quintà d'El País. Llavors em va semblar molt, molt, molt nord-americà, molt 'scholar', un pur intel·lectual, químicament pur”.

Quintà havia entrevistat l'historiador a Ràdio Barcelona. “Només t'he de dir que de la guerra en diu la guerra civil, i amb això ja està tot dit –continua Barnils–. Aquesta és la puresa habitual. No necessito que digui 'la revolució i la guerra', o bé 'la guerra i la revolució', però com a mínim, la guerra a secs, o la guerra del 36, o la guerra del 36-39. Ara: el llibre me l’he llegit seguit, seguit, i tot enter”.

Quan es va publicar a principis dels 80 era mal moment per a un llibre dels anys 30 sense bons ni dolents.

El llibre havia tingut un mal inici. Havia de ser un volum breu per a una col·lecció divulgativa, que inclogués la Guerra Civil. El cervell hipertextual d'Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948), no obstant això, va expandir la idea inicial i, com solia, va desbordar els marges del que li havien demanat. La col·lecció ho va declinar i es va convertir en una altra cosa. Per buscar sortida el va presentar al premi Joan Estelrich de l'editorial Dopesa, una de les destacades en assaig. El maig de 1980, tot i quedar finalista, el guanyador va ser Pau Claris de l'historiador valencià Ricardo García Cárcel.

Finalment, La Magrana ho va acceptar, però l'inici de la dècada dels vuitanta era mal moment per a un llibre dels anys trenta sense bons ni dolents. Jordi Pujol, recolzat per l'ERC d'Heribert Barrera, iniciava la primera legislatura, la construcció de la Generalitat i de l'obra nacionalitzadora. Convenia poc parlar d'una Catalunya populista, de la complexitat social i política dels anys trenta.

El 1982 l'assaig va aparèixer al mateix temps que els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol de Joan Crexell. La Magrana ho va publicitar com “una lúcida revisió de l'etapa republicana en què el somni burgès de construir una cultura cívica i l'esperança obrera d'aconseguir la revolució es van neutralitzar mútuament. Somni i esperança seran reemplaçats per una aparent síntesi superadora, un populisme que semblava poder complir la promesa dels uns i dels altres”. A finals del 1982, Quim Monzó va constatar que la correspondència creuada amb Ramon Barnils era un “fracàs”. I que potser seria millor trobar-se un parell de dies quan tornés i “escriure les 500 cartes que no hem escrit en tot aquest temps”. Aquell mateix any, estant a Nova York, va publicar el primer article a La Vanguardia. Poc es podia imaginar que es passaria mitja vida escrivint, ni que l'any que Ucelay-Da Cal reeditaria el llibre de què li parlava el seu amic, ell deixaria de fer-ho. Tampoc que Barnils moriria massa aviat.

Entre els estudiosos del catalanisme polític, el llibre va passar a ser gairebé una obra de culte, difícil de trobar-hi.

Quaranta anys després, l'historiador diu que el procés ha estat un intent de superació d'aquesta constatació, però per fer-ho s'han seguit els esquemes de fa un segle. Els temps han canviat. Fa quaranta anys de l'assaig es va parlar a la intimitat i a algunes cartes. Ara els mitjans reconeixeran la influència que ha tingut.

L'historiador Enric Ucelay-Da Cal  - 

 Mané Espinosa -  Joan Esculies a lavanguardia.com

ARTISTA CATALÀ EXPULSAT D'UN TAXI A BCN 28.9.24

Un famós artista català, ha estat expulsat d'un taxi a Barcelona després d'exigir que li parlessin en castellà. Quan el conductor es va dirigir al conegut artista, aquest li va dir: “Parli'm en castellà”. No es podia saber, ni podia ser un altre que... Loquillo.

Els taxis són un dels vehicles més utilitzats per tota mena de persones, des de complets desconeguts, fins als famosos més populars. A causa d'això, molts taxistes compten amb històries d'ocasions en què han topat amb passatgers coneguts, portant-los a tenir experiències memorables. En aquest cas, un taxista de Barcelona hauria topat amb Loquillo, un famós artista. Tot i això, en dirigir-s'hi en català i de forma educada, va topar amb una resposta completament inesperada i sorprenent. I és que el famós li va contestar de males maneres, exigint que canviés d'idioma i continués la conversa parlant en castellà. La història s'ha difós perquè un altre passatger del taxista, el periodista Roger de Gràcia, va poder escoltar la història de primera mà. Pel que sembla, en pujar al mateix taxi el tema va sortir a la llum, portant que el curiós periodista descobrís els detalls del que havia passat. A posteriori, el periodista va anar al seu perfil de Twitter per explicar la història, llançant aquest missatge: "El taxista m'explica que fa poc va fer fora del taxi un personatge català conegut que li exigia que sé li dirigís en castellà. Apostes". Dit això, l'aldarull entre el famós i el taxista va acabar amb una decisió contundent per part del conductor. I és que, davant les males maneres i l'actitud feridora del seu passatger, li va exigir que baixés del vehicle, deixant-lo al carrer, cosa que va ser aplaudida per aquells que van descobrir la història en xarxes socials. Ja és mala sort per part de Loquillo, topar-se amb possiblement l'únic taxista en tot Barcelona que parla en català. El que no entenc és això de Loquillo, famós i artista, em sona a oxímoron, encara que és clar, el pobre noi pateix la síndrome de Xènius, se l'ha de disculpar, és una síndrome incurable.

UN DELINQÜENT AL SERVEI DE SÁNCHEZ 28.9.24

"L'empenta final li va donar un Sánchez que, per la via de desqualificar-lo en prime time a la recta final de campanya, el va convertir en heroi del món antisanchista. Que ningú digui que un servidor no va avisar del perill públic que representa aquest subjecte anomenat Luis Pérez, més conegut per la seva àlies, Alvise. Per cert, com vaig fer amb Podem, mentre totes les forces vives pàtries els feien jiji-jaja als bolivarians finançats per dues dictadures que assassinen o empresonen els que no combreguen amb ells, faker a sou sevillà –està més precisar que es dedica a calumniar per encàrrec– li ha rigut les gràcies una infinitat de mitjans seriosos que van convertir en categoria una delictiva alhora que, en principi, ridícula anècdota Provoca vergonya aliena recordar com diaris, ràdios i televisions es referien a aquest indesitjable com a «analista», quan resulta perògrullesc col·legir, abans i ara, que és un quinqui a seques. Els membres de les Panteres Negres, els celebèrrims terroristes afroamericans, que paradoxalment després van assassinar molts dels seus amfitrions. Calia seguir la moda encara que la moda fos infame”. Eduardo Inda - La Razón.

D'entrada, aquest article de la Razón té una sèrie d'irregularitats, en primer lloc el signa un delinqüent  habitual, no presumpte, sinó delinqüent, un tal Eduardo Inda, condemnat en diverses ocasions per difondre informacions falses, entre elles la del compte a Suïssa de Xavier Trias. En segon més que un delinqüent al servei de Sánchez, Alvise, a qui encara no se li ha acabat del tot la festa ha estat utilitzat per Sánchez, cert, de la mateixa manera que Sánchez ha utilitzat Vox en el seu moment contra el PP, però aquí Inda, carronyer major del regne, no gosa dir que VOX són uns delinqüents al servei de Sánchez, perquè en aquest cas ell és un delinqüent al servei de VOX, però això se l'oblida a l'Eduardo Inda actual, no crec a l'Eduardo Inda anterior de quan era un periodista seriós, però d'això fa tant de temps, que també ho deu haver oblidat. 

Com diuen els de 'el Plural.com', hi ha una guerra a la fachosfera. Així és la lluita entre Alvise, Inda, Losantos i Vox.

UNA 'PÀGINA VISCUDA' 28.9.24

Prenc aquest títol de les Pàgines viscudes que Josep Maria Folch i Torres va publicar a la revista infantil En Patufet des del 1915 fins al 1938, sempre amb la col·laboració del dibuixant Junceda. Van ser la secció més llegida de la revista, per recollir escenes de la vida quotidiana amb càrrega sentimental, en què la virtut triomfava sempre sobre el mal. Van tenir un èxit esclatant, malgrat que van sorgir crítiques pel seu sentimentalisme i pels desenllaços forçats. El que explico ara és una pàgina viscuda per mi, que no és sentimental. Tampoc no narra un desastre. És un episodi reiterat i irrellevant de la vida quotidiana. L’escenari, la notaria barcelonina en què vaig exercir el meu ofici del 1977 al 2015. Comença durant l’atorgament d’una escriptura de compravenda d’un pis o d’una casa. Venedor i comprador estan d’acord en tot, però el venedor prega al comprador que, malgrat signar la compra, el lliurament de les claus de la finca es demori deu dies perquè pugui treure els mobles. El comprador hi accedeix, però exigeix que, si el venedor es retarda del termini pactat, aboni una penalització de cent euros per cada dia de mes. El venedor accepta agraït i se signa l’escriptura de venda amb aquest pacte. Passats deu dies més dels deu pactats, venedor i comprador van de nou a la notaria. I el comprador demana al venedor, abans de res, que li aboni mil euros pels deu dies de retard en el lliurament de les claus. A la qual cosa el venedor respon amb expressió de gran sorpresa: “Però què em dius?, a què treu cap això ara? Aquí tens les claus i s’ha acabat”. “D’això res –respon el comprador–, perquè vam pactar que per cada dia del mes pagaries cent euros i han estat deu dies de retard, i, per tant, em deus mil euros. Així ho vam signar”. “Això no pot ser de cap manera –insisteix el venedor–, perquè una cosa és el que se signa i una altra cosa molt diferent és el que cal fer. Jo no vaig poder treure els mobles abans. Cal parlar, parlem-ne”. I el comprador s’hi oposa: “No hi ha res a parlar; cal pagar, que és el que s’ha pactat”. “Si us plau –s’encrespa el venedor–, som persones i estem per sobre dels papers, hem de parlar i fer el que toca”. “Que és pagar”, rebla el comprador. “De cap manera”, s’atrinxera el venedor, si bé que tot seguit afegeix: “Et faig una proposta: ni tu ni jo; per què no fem una meitat per a cadascú i així tots contents?”. I després d’un estira-i-arronsa, el comprador s’hi avé, cobra cinc-cents euros, rep les claus, les dues parts signen i, conte contat, ja tot està explicat. No pretenc extreure d’aquesta anècdota, diverses vegades repetida, un tret definitori d’un pretès caràcter col·lectiu, però sempre he tingut clar que aquesta manera denota una actitud davant la llei (un contracte és una lex privata) que relativitza la seva força d’obligar. A què es deu aquest descrèdit de la llei?. Pot ser que molts ciutadans d’aquest país associen la força obligatòria de la llei, així com la violència legítima que la imposa si s’escau, a un Estat que consideren, en el millor dels casos, només com a relativament propi, si no totalment aliè. -  Una ‘pàgina viscuda’. - Juan-José López Burniol.  La il·lustració és de Joan Junceda, dibuixant i il·lustrador català. A més va realitzar caricatures, considerat un dels caricaturistes més importants del segle XX. Va publicar les seves portades a revistes com Patufet, Cu-Cut i Picarol, Pàgines viscudes. La seva obra clau va ser "Bon Seny" Són una sèrie d'acudits i faules amb exemples basats en valors cristians tradicionals i catalans.

ANARCOCAPITALISME POPULISTA 27.9.24

L'anarcocapitalisme és un corrent de pensament polític i econòmic que proposa l'abolició total de l'Estat i la defensa estricta de la propietat privada. Els anarcocapitalistes creuen que l'Estat és una institució coercitiva que viola els drets individuals, especialment el dret a la propietat. Característiques principals de l'anarco capitalisme: Abolició de l'Estat: rebutgen qualsevol forma de govern centralitzat, ja que ho consideren incompatible amb la llibertat individual.

Propietat privada absoluta: Defensen el dret de cada individu a posseir i controlar absolutament tot allò que ha creat o adquirit per mitjans legítims.

Llei i ordre sense Estat: Proposen que la llei i l'ordre s'estableixin mitjançant acords voluntaris entre individus i empreses, i que siguin protegits per agències de seguretat privades.

Mercat lliure absolut: Creuen que el mercat lliure, sense cap regulació governamental, és el mecanisme més eficient per assignar recursos i satisfer les necessitats humanes.

Els anarcocapitalistes imaginen una societat on:

No hi ha impostos: Els serveis públics serien finançats a través de donacions voluntàries o de la venda de serveis.

La policia i els tribunals són privats: Cada individu o comunitat contractaria els seus serveis de seguretat i resolució de conflictes.

La defensa nacional és privada: les empreses de seguretat privades s'encarregarien de protegir el territori.

Un anarcocapitalista és a tall d'inventari el president d'Argentina. Javier Milei. Javier Milei s'autodefineix com a "anarcocapitalista, perquè l'estat és l'enemic". Ell mateix diu que ha ponderat aquesta ideologia perquè "cal ser realistes i tocar de peus a terra", de manera que accepta que l'estat serveixi només "per a la seguretat i la justícia". Però per a l'anarcosindicalisme pur, una ideologia econòmica sorgida a mitjans del segle XX, el principi fonamental de “llei i ordre” s'assenta sobre el dogma de “la propietat privada i el lliure mercat”, sense cap intervenció de l'estat. Seria una societat semblant a la del Far West dels Estats Units, on fins i tot la justícia i les forces de l'ordre sorgien d'iniciatives privades. El lliure mercat portat a la màxima expressió.

En el camí cap a aquesta privatització i liberalització radical, Milei ha defensat sense vergonya fins i tot que vendre i traficar amb òrgans sigui considerat una transacció comercial: “És un mercat més”. "La meva primera propietat és el meu cos, ¿per què no he de disposar del meu cos?", va dir en una polèmica entrevista en què proposava "buscar mecanismes de mercat" per gestionar els trasplantaments d'òrgans. Fins i tot aplica el principi de la propietat privada per justificar la seva oposició a l'avortament, i més aviat l'únic supòsit que li permetria. "Estic d'acord amb l'avortament quan la vida de la mare corre perill. El nadó és una altra persona. Si algú ve a robar a casa teva i la teva vida corre perill recorres per força. La teva propietat està en perill. És el mateix quan una mare corre aquest perill: estic d'acord perquè hi ha un conflicte de propietat, que seria el cos de la mare”. La teoria econòmica de l'anarcocapitalisme defensa que hi ha tres grans principis: la propietat privada, la llei i l'ordre i el principi de no agressió. La violència, per tant, estaria prohibida en aquesta ideologia, que considera, això sí, que els impostos, el frau i el robatori són violència. Així doncs, dins aquesta teoria no hi tenen cabuda els drets humans: els drets individuals es basen totalment i completament en el dret a la propietat privada. No deixa de ser una incongruent incongruència que algú com Milei que no creu en l'estat, sigui el seu President, clar que potser des d'aquest càrrec és d'on podrà dur a terme la seva missió anarcocapitalista i populista.

CICLISTES DE PEGA 27.9.24

En un context d'augment de controls policials als carrils bici i on els accidents amb ciclistes implicats baixen encara que generen més ferits greus, els usuaris d'aquests vehicles de dues rodes de Barcelona i els accessos reclamen més flexibilitat. Aquesta és una de les conclusions principals del sisè baròmetre de la mobilitat ciclista, elaborat pel RACC i presentat aquest dijous. Concretament, el 57% dels usuaris d'aquest mètode de transport reclama que se'ls tracti amb la mateixa tolerància que els vianants. El 43% accepta el mateix nivell d‟exigència que tenen els conductors de cotxes i motocicletes. És la primera vegada que el club de mobilitat pregunta per aquesta qüestió al seu estudi sobre el món de les bicicletes.

"Els ciclistes circulen amb una mirada de vianant", va reflexionar el director de l'àrea de mobilitat del RACC, Cristian Bardají. Segons ell, el gran repte és la “convivència” entre els diferents mètodes de transport. La nova dada tindrà més valor quan es consolidi en propers baròmetres i se'n pugui estudiar el progrés. "Estarem atents a l'evolució d'aquesta pregunta", va afegir.  Aquesta és la clau, els ciclistes circulen amb la mirada de vianant, i això és molt difícil de corregir. 

Fa 70 anys que vaig amb bicicleta, regularment per la ciutat i sempre he respectat tots els senyals de trànsit, potser perquè anava en bicicleta (ja de gran) amb mentalitat de conductor d'automòbil, no de vianant. El problema és que el vianant és el més incívic de tots els semovents que campen a la ciutat, el més insolidari, el més imprudent, i dins del món del vianant, el pitjor de tots, és el jubilat. Els jubilats són autèntic kamikaze que se salten un semàfor de vianants en vermell i davant el soroll de les botzines dels cotxes encara alcen el bastó en actitud d'amenaça, o passegen tan panxos pel carril bici, tot i tenir una àmplia vorera al seu costat. L'estudi del RACC, no contempla els dels patinets elèctrics, perquè m'imagino els considera un cas que encara que recent ja és un cas perdut, com el dels vianants, i és una llàstima, perquè l'invent del patinet que havia d'haver arribat molt abans a les nostres ciutats, és el més útil de tots els mitjans per desplaçar-se, útil i econòmic, suposo que és per això ha trigat tant de temps a imposar-se a la nostra quotidianitat. Però això el RACC no ho pot reconèixer ni ho reconeixerà, perquè sap que a la ciutat no sobren ni vianants, ni ciclistes, ni patinets, els que realment sobren a la ciutat, són els automòbils, que al contrari de vianants, bicis i patinets, són cars i contaminen. Molts dels ciclistes actuals són ciclistes de pega, com els de la cançoneta infantil: 

Una vegada un ciclista de pega

en una corba va caure al mig del fang, 

i en el rulé se li va fer, 

un gros forat que ell es tapava amb un paper.

Una vegada un ciclista de pega - Roser Massana i Feliu.

La meva primera bicicleta era més o menys com aquesta, una BH de 1954 amb palafangs, llum al davant, un plat i un pinyó, després de dinar, l'agafava i me n'anava a Castellar, Matadepera i Sabadell. Pel camí a penes em creuava amb camions i menys encara amb automòbils. Recordar només, que en aquells temps plegàvem de l'escola a les 12 i no hi tornàvem fins a les tres de la tarda, vol dir que tenia temps de sobra. Recordo que estan a l'Estany de vacances, passava només un cop a la setmana una cuba Pegaso d'Harinera de Tardienda, i ocasionalment algun Citröen stromber o un Studebaker. amén d'un Fiat Balilla. Era tot el que hi havia en aquells temps.