L'OMBRA DE CAÍN

Antonio Machado va veure l’ombra de Caín vagant errant per Espanya. Però també freqüenta altres paratges. L’any 1917, en vista de l’esfondrament del règim tsarista i la negativa dels Habsburg a signar una pau per separat, la Gran Bretanya i França van començar a encoratjar el nacionalisme i a convertir l’autodeterminació en una de les finalitats de la Primera Guerra Mundial. França va fixar la independència de Polònia com a objectiu principal, i França i la Gran Bretanya van impulsar la divisió d’Àustria-Hongria i la creació de nous estats ètnics. A l’Orient Mitjà, el coronel T.H. Lawrence va ser autoritzat a prometre regnes independents als emirs Faisal i Hussein. I la declaració Balfour va prometre als jueus una llar nacional a Palestina, per tal d’encoratjar-los a abandonar la causa de les potències centrals. Era un xec signat per guanyar la Gran Guerra.

Tony Judt explica que, el 1958, en el moment culminant de la crisi algeriana, mentre a París es consentia l’ús de la tortura per l’exèrcit francès d’ocupació i els coronels paracaigudistes demanaven carta blanca per acabar amb el terror, Raymond Aron va publicar un llibre – L’Algérie et la République –, en què va esquivar els debats sobre la colonització, la independència, la tortura i el terrorisme, alhora que va sostenir fredament que els francesos havien d’abandonar Algèria, ja que França no tenia voluntat i mitjans per retenir-la. Molts anys després, preguntat per què no havia tractat al seu llibre de la guerra bruta, va respondre que l’important no era analitzar els orígens del conflicte ni adjudicar-ne culpes, sinó fer el que s’havia de fer.

De la mateixa manera, en el caos d’acusa­cions mútues que s’entrecreuen al Pròxim Orient, es troba a faltar la fredor gla­cial d’un Aron. Perquè la sortida del conflicte entre Israel i Palestina no passa per embrancar-se en el debat sobre les causes i el repartiment de responsabilitats, sinó per l’acceptació dels fets com són. I aquests són tossuts. Israel existeix: amb el temps, els palestins i els altres àrabs ho acceptaran; i els palestins no poden ser expulsats de Palestina, ni integrats a Israel. Els palestins necessiten un veritable Estat propi i, tard o d’hora, el tindran. Potser, al final, les fronteres del 1967 seran modificades, però gairebé la totalitat dels territoris ocupats tornaran a domini palestí, i la majoria dels assentaments israelians als territoris ocupats seran desmantellats. No hi haurà un dret al retorn dels àrabs, i caldrà acceptar que Jerusalem ja està dividida de fet per fronteres ètniques.

Admès que els fets són tossuts i acabaran prevalent, la pregunta és inexorable: per què és impossible arribar a un acord? La resposta també és clara: per l’enfrontament visceral entre els àrabs i els jueus. Ara bé, res no és etern, i tampoc són eterns els enverinaments. Penseu que, quatre anys després del llibre d’Aron, De Gaulle va treure els francesos d’Algèria amb certa facilitat. I, després de cinquanta anys de repressió i explotació, els blancs de Sud-àfrica van cedir el poder a la majoria negra, que els va substituir sense violència ni venjança, és clar que tenien Mandela. Això­ posa en relleu la importància decisiva en la història del factor humà, que avui està fallant miserablement. “A la fuerza ahorcan”, es diu en castellà quan algú ha de fer una cosa en contra de la seva voluntat i no li queda més remei que acceptar-ho amb resignació. És aquesta una predisposició que, tard o d’hora, han de tenir tant àrabs com israe­lians, ja que afecta tothom. No poden mantenir una guerra sense fi. Sobretot quan, al tauler geopolític internacional, el declivi d’Occident, incloent-hi els Estats Units, és imparable i determinant, per la qual cosa àrabs i israelians quedaran cada cop més limitats a les seves pròpies forces, que, tot i ser molt superiors en gairebé tot les d’Israel, també són insuficients per a una guerra eterna. Estan condemnats a entendre’s. I per aquesta mateixa raó és infinitament dolorós el que avui està passant en aquella terra on l’ombra de Caín ja ho enfosqueix tot. - Juan José López Burniol a la vanguardia.

OMEGAPRO, UNA MACRO ESTAFA DE TRES MIL MILIONS EN CRIPTOMONEDES

Centenars de víctimes d'una estafa piramidal amb criptomonedes a escala global demanaran una vintena de futbolistes i exfutbolistes per fer propaganda, segons una investigació que publica El Diario.es. L'empresa anomenada Omegapro va embutxacar 3.000 milions d'euros amb la promesa d'una rendibilitat d'un 300% en només 14 mesos per invertir en criptomonedes. Ho van aconseguir a través d'una campanya de màrqueting agressiva en què van participar jugadors d'alt nivell. Els futbolistes que van fer publicitat van ser Vinicius, Ronaldinho, Kaká, Luis Figo, Iker Casillas, Carles Puyol, Roberto Carlos i Fernando Hierro, entre d'altres, segons el butlletí. Alguns van participar en actes de promoció d'aquest frau internacional i d'altres el van publicitar a les xarxes socials.

Tres dels principals responsables de la companyia han acabat a la presó, encara que encara hi ha dos fugitius. Ara, un advocat que representa les víctimes assegura que portaran davant del jutge els futbolistes i exfutbolistes professionals que, per exemple, van compartir missatges a les xarxes parlant del projecte o van participar en partits d'exhibició per promocionar-lo. Els reguladors de diversos països (també els de l'estat espanyol) ja havien advertit que no era cap empresa de fiar. El frau va passar durant el 2022, i la Comissió Espanyola del Mercat de Valors ja havia afegit Omegapro a la seva llista de negocis financers poc transparents dos anys abans, el 2020.

El Diario ha entrevistat una vintena de víctimes d'aquesta estafa a escala global, mitja dotzena a Espanya, i també antics treballadors de l'estafa piramidal. Tots els estafats admeten que els grans actes que feia l'empresa, així com la participació de celebritats, els van fer confiar en el projecte.

“Com havia de ser una estafa? ¡Si hi estaven ficats els futbolistes i el logo de l'empresa es va projectar al gratacel est de Dubai!”, es pregunta Dolores, una de les víctimes, que va perdre els 18.000 euros que va estalviar durant anys encadenant feines precàries. Doncs perquè (ho sento) Dolores és tonta, com tots els que han estat enganyats per Omegapro. Com es pot ser tan innocent per caure en aquesta trampa que ho és tot menys saducea, més aviat és l'estafa de l'estampeta 5G. Circulaven dos vídeos falsos, un de Jordi Évole i un altre de Pablo, Pablito Pablete Motos entrevistant (ja ja ja) Amancio Ortega, quan el magnat gallec no concedeix ni una entrevista, i menys a un tipus com Motos. El que molesta és que aquest tipus de vídeos o notícies surten implementades en digitals seriosos, i no és nou, Risto Mejide també fou utilitzat en aquesta estafa el 2019, juntament amb Pablo Motos. Ponzi estaria orgullós de com han millorat el seu esquema.

QUI VIGILA EL VIGILANT?

El periodista Sam Biddle ha publicat aquests dies que el Comandament d’Operacions Especials Conjuntes (JSOC) del Departament de Defensa dels Estats Units ha reconegut estar interessat en poder crear perfils d’usuaris a xarxes socials que “semblin un individu reconeixible com a humà, però que no existeixi al món real”, i que “la solució hauria d’incloure imatges i vídeos de cares (...) que els algoritmes no puguin detectar com a virtuals”. El Pentàgon ja ha estat descobert altres vegades fent servir perfils falsos a les xarxes socials. 
El 2022, Meta i Twitter van eliminar una xarxa que feia servir comptes falsos operats per l’exèrcit nord-americà, i el 2024, Reuters va revelar una campanya del mateix JSOC que feia servir perfils falsos per a minar la confiança de la població en la vacuna xinesa contra la covid.
Els serveis d’intel·ligència nord-americans estan avisant de manera constant del greu risc que suposa per a la seguretat na­cio­nal que altres potències contaminin l’opinió pública mitjançant l’ús de perfils falsos, però ells mateixos fan servir aquesta mala pràctica de manera sistemàtica. Amb una ma ens adverteixen del risc de ser enganyats, mentre que amb l’altra miren d’enganyar-nos. De bojos, i una vergonya.
Passa el mateix a tot arreu. El setembre del 2019, Twitter va tancar a tot el món més de 10.000 comptes relacionats amb partits polítics. Més de 4.000 a la Xina relacionats amb l’esforç del Govern contra les protestes a Hong Kong; més de mil a Equador vinculats a interessos d’Alianza País; 300 en una operació de desinformació contra Qatar; més de 300 a Espanya al servei d’interessos del PP, i més de 100 a Catalunya associats a ERC.
El novembre del 2021, Twitter va tancar una xarxa de comptes operats per bots que havien emès 200.000 missatges de suport al PSOE i de càstig als seus rivals polítics. L’octubre del 2022, es va fer famós un compte fals sota el nom fictici de Joana Masdeu que va sacsejar l’entorn de Junts i que molta gent va atribuir a algú del propi partit afí a Laura Borràs. I aquests ­dies, el PP de Galícia denuncia un “entramat de manipulació” a les xarxes socials per atacar la Xunta i el president Alfonso Rueda.
Es parla molt de fins a quin punt internet, i les xarxes socials en concret, són un problema perquè contenen massa informació dubtosa, però es parla poc que aquest problema no l’està causant la ciutadania sinó precisament aquells que tenen l’encàrrec de tenir cura de l’espai públic. Des dels partits polítics fins a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, sense oblidar alguns grans grups empresarials. Ja ho estem veient aquests dies amb la crisi interna d’ERC: ells s’ho tallen i ells s’ho cusen, però el resultat és que et pots refiar de ningú.
El diumenge 13, al programa Via Lliure de RAC1, Xavi Bundó va entrevistar Yuval Noah Harari, i l’historiador va reclamar que és urgent un estricte marc legal que prohibeixi crear falsos humans a l’entorn digital. Li va faltar dir que calen aquestes lleis perquè necessitem protegir-nos dels que haurien d’estar vigilant. - Genís Roca és especialista en estratègies digitals i noves tecnologies, col·laborador a mitjans líders. Expert en IA i transformació digital

AUSCHWITZ I L'ELECCIÓ DEL JUEU


Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força. El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.  Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?

Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?. 

Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat». 

Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge. Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius, i per això van buscar l'empara de la poesia. 

La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: 

Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia. 

Abans de la pandèmia varen posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz, del que no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu". Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el que neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus. No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaran de seguida d'antisemita, i, en canvi, tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells varen patir, repetint la història a la inversa.  Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i  no sé jo si un i altre varen escollir gaire bé". I parlant de fotos no massa encertades, aquesta d'uns soldats israelians d'ambdós gèneres fent-se un selfie, en seria una d'elles. - Amb informació de 'el café d'ocata' i la wikipedia.

L'ASSASSÍ

Sobtadament es va despertar sobresaltat, i es va adonar que no sabia qui era, ni que estava fent aquí, en una fàbrica de municions. No podia recordar el nom ni què havia estat fent. No podia recordar res.

La fàbrica era enorme, amb línies d'acoblament, i cintes transportadores, i amb el so de les parts que estaven sent acoblades.

Va prendre un dels revòlvers acabats d'una caixa on estaven sent, automàticament, empaquetats. Evidentment, havia estat operant a la màquina, però ara estava parada.

Recollia el revòlver com una cosa molt natural. Caminà lentament cap a l'altra banda de la fàbrica, al llarg de les rampes de vigilància. Allà hi havia un altre home empaquetant bales.

–Qui Sóc? –li va dir pausadament, indecís.

L'home va continuar treballant. No va aixecar la vista, feia la sensació que no l'havia sentit.

–Qui sóc? Qui sóc? – va cridar, i encara que tota la fàbrica va retrunyir amb el ressò dels seus salvatges crits, res no va canviar. Els homes van continuar treballant, sense aixecar la vista.

Va agitar el revòlver al costat del cap de l'home que empaquetava bales. El va colpejar, i l'empaquetador va caure, i amb la cara, va colpejar la caixa de bales que van caure a terra.

Ell en va recollir una. Era el calibre correcte. En va carregar diverses més.

Escolto el clic-click de petjades sobre ell, es va tornar i va veure un altre home caminant sobre una rampa de vigilància. «Qui sóc?» , li va cridar. Realment no esperava obtenir resposta.

Però l'home va mirar cap avall i va començar a córrer.

Va apuntar el revòlver cap amunt i va disparar dues vegades. L'home es va aturar, i va caure de genolls, però abans de caure va prémer un botó vermell a la paret.

Una sirena va començar a udolar, sorollosament i clarament.

«Assassí!, assassí!, assassí!» – van bramar els altaveus.

Els treballadors no van aixecar la vista. Van continuar treballant.

Va córrer, intentant allunyar-se de la sirena, de l'altaveu. Va veure una porta, i va córrer cap a ella.

La va obrir, i quatre homes uniformats van aparèixer. Li van disparar amb armes d'energia estranyes. Els raigs van passar pel seu costat.

Va disparar tres vegades més, i un dels homes uniformats va caure, la seva arma va ressonar en caure a terra.

Va córrer en una altra adreça, però més uniformats arribaven des de l'altra porta. Va mirar furiosament al voltant. Estaven arribant de tot arreu! Calia escapar!

Va grimpar, més i més alt, cap a la part superior. Però n'hi havia més. El tenien atrapat. Va disparar fins a buidar el carregador del revòlver.

S'hi van acostar, alguns des de dalt, altres des de baix. «Si us plau! No dispareu! ¡No s'adonen que només vull saber qui soc!»

Van disparar, i els raigs d'energia el van abatre. Tot es va tornar fosc…

Els van observar com tancaven la porta darrere seu, i llavors el camió es va allunyar. «Un es converteix en assassí de tant en tant», va dir el guarda.

«No ho entenc», va dir el segon, gratant-se el cap. «Mira aquest. Què era el que deia? Només vull saber qui soc. Això era”.

Semblava gairebé humà. Estic començant a pensar que estan fent aquests robots massa bé.»

Van observar el camió de reparació de robots desaparèixer pel revolt. 

L'ASSASSÍ, Un conte de Stephen King.

QUE PASSA AMB EL CONGO I ELS CONGUITOS?

Al bar del Parlament de Catalunya han decidit retirar un producte del seu catàleg per un motiu insòlit. Els polítics i la resta de persones que freqüenten aquest establiment ja no podran continuar consumint un article que, arran d'alguns comentaris que subratllaven la connotació racista del seu nom i imatge, deixarà d'estar molt aviat disponible.

Es tracta dels famosos 'Conguitos', unes bosses de boles de xocolata farcides de cacauet. Comercialitzat per la marca Lacasa des del 1961, aquest producte fa anys que genera debat per les il·lustracions que recobreixen el seu embolcall taronja: un petit personatge que emula de manera caricaturesca una persona originària del Congo i que, alhora, dóna nom a l'article. Cal destacar que al lloc web de la marca els productes ja es comercialitzen sense aquest distintiu. Si ens remuntem a anys enrere, també els anuncis de televisió de la marca evoquen la idea estereotípica del seu logotip a través de campanyes de publicitat ambientades en tribus del país africà.

I és que el que passa al Congo es queda al Congo. Ai senyor, li van treure la cigarreta a Lucky Luke, la Pipa a Monsieur Hulot, A Tintín al Congo l'han titllat de racista supremacista. I això que segons cantava Dodó Escolà, al Congo, al blanc que enxampen el fan mondongo, suposo que per carallot, no perquè sigui blanc o mengi conguitos. Ara, segons recull 'ElNacional.cat', aquesta polèmica ha arribat al Parlament. Els responsables del local neguen a aquest mitjà haver rebut directrius per suspendre la venda de 'Conguitos' i al·leguen que la decisió neix arran d'algun comentari escoltat a la barra del bar sobre el tema. L'explicació és poc convincent, hi ha d'haver algun il·luminat que ha decidit que s'han de retirar els Conguitos, encara que potser es podrien solucionar canviant el nom de Conguitos, pel de República democràtica dels Conguitos. La Creu de Sant Jordi ja, pel pare de la prohibició dels Conguitos. Això si que és una Grossen kollonaden.


BLOCS
DIGITALS
COMENTARIS
-