AQUESTA MORTA ESTÀ MOLT VIVA 27.10.24

Hi ha històries surrealistes i després hi ha la d'Elisabet Oliver. Aquesta barcelonina, de 52 anys, va perdre el seu pare el 28 de maig passat. Alfons va morir a Manresa als 78 anys a l'hospital Sant Andreu, per això van fer els tràmits al Registre Civil d'aquesta localitat per inscriure'n la defunció. El problema? Per error, van certificar la seva també, com explica a la carta que va enviar a La Vanguardia i que va ser publicada ahir. Aleshores no ho sabia, però era l'inici d'un periple que tot just ha acabat aquesta setmana.

Com va saber que administrativament era morta? A principis de juliol, va rebre una trucada de la companyia que gestiona les nòmines de la seva empresa. Havien rebut una incidència de la Tresoreria General de la Seguretat Social i el problema tenia relació amb la cotització d'una persona que constava com a difunta al registre civil. Va resultar que la morta era ella. “No m'ho creia”, confessa.

A partir d'aquí, va començar a estirar el fil. La primera cosa que va fer va ser acostar-se fins al Registre Civil de Barcelona, ​​on resideix. “Vaig ser sense cita prèvia perquè era impossible aconseguir-ne una”. Després de suplicar als guàrdies de seguretat que la deixessin passar, va aconseguir parlar amb un jove que li va confirmar el que es temia: constava com a difunta. El mateix treballador li va dir que hauria d'anar ella mateixa al Registre Civil de Manresa perquè intentava comunicar-s'hi i no agafaven el telèfon.

Va ser llavors quan va demanar ajuda al gestor que havia tramitat la certificació de defunció del seu pare. Allà va saber que dies després d'haver-la donat per morta, el Registre Civil de la capital del Bages havia cancel·lat la seva defunció en adonar-se de l'error, i el gestor va demanar una còpia del document de cancel·lació. Amb l'escrit, va tornar al Registre Civil de Barcelona i una altra sense cita prèvia -“és impossible obtenir-ne una”-, de manera que va haver de suplicar novament a la porta que la deixessin entrar. Va localitzar el treballador que l'havia atès el primer dia i aquest li va informar que, a més del document de cancel·lació, necessitava un certificat de fe de vida. “Em va dir que tornés un altre dia, que preguntés per una persona concreta i que m'ho expedirien”.

Amb tots dos documents, ia mitjans de juliol, es va personar en una administració de la Tresoreria General de la Seguretat Social. I sí, els vigilants no la van deixar entrar. Els va haver d'explicar, “davant de les persones que esperaven davant de l'edifici”, que constava com a difunta. “Imagina't com em miraven”. Al final, va aconseguir estovar el seu cor i, un cop a dins, un treballador va semblar solucionar-li el problema. “Sort que no està cobrant una pensió, perquè l'hauria deixat de percebre”, li va dir.

“Sort que no està cobrant una pensió, perquè l'hauria deixat de percebre”. Creient que tot estava arreglat, va marxar. Però només va ser un altre miratge. Dies més tard, va intentar accedir a la pàgina web del CatSalut sense èxit, per la qual cosa va anar al seu CAP. Allà li van confirmar els pitjors presagis: estava donada de baixa per defunció. I el pitjor: no els ho podien solucionar. En aquell moment va ser conscient que, "encara estant al mateix edifici", la Tresoreria General de la Seguretat Social i l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) "no es comuniquen entre ells ni comparteixen informació".

No va haver de tornar a faltar a la feina per fer l'enèsima visita a la seu d'un organisme institucional, en aquest cas l'INNS, i, com en les anteriors, sense cita prèvia. No cal dir que tampoc la van deixar entrar. Després d'un altre reguitzell de súpliques, una funcionària li va dir que estava tot bé, i ella va respondre que ho dubtava. Al final, li van facilitar un número de telèfon on trucar on, li van assegurar, li donarien cita per a un altre dia.

Ara sí amb cita, i quan ja era al mes d'octubre, es va personar a l'INNS el dia estipulat. La funcionària que la va atendre en teoria li va resoldre l'embolic. Però, de nou, va ser un altre miratge, i ja n'anaven uns quants. Quan va tornar al CAP, li van explicar que seguia constant com a difunta i que havia de tornar a acudir a l'INNS perquè li expedissin un document que certifiqués el seu dret a rebre assistència sanitària. Amb una paciència fora del comú, va fer religiosament de nou el que li van demanar i va tornar al CAP amb el document a la mà. Quedava ja l'assumpte tancat? No. Li van comunicar que ells no podien fer la modificació i que hauria d'esperar uns dies.

Ja amb la mosca darrere de l'orella (i amb raó), aquest dimecres va tornar a absentar-se de la feina per dirigir-se a l'Institut Català de la Salut. La van rebre, la van escoltar i… la van tornar a derivar a un altre lloc. "Em van dir que havia d'anar al Servei Català de la Salut, que el meu CAP depenia d'aquest organisme". Ara sí, van aconseguir eliminar-li del sistema la data de defunció. Finalment, tornava a la vida administrativa. La terrenal, sortosament, no l'ha abandonada mai, tot i que ha pogut estar en risc després del periple pel qual l'han fet passar. - Josep Fita, lavanguardia.com

EL FACTOR HUMÀ 27.10.24

Dies enrere, en redactar un paper, va cristal·litzar en mi una idea que s'insinuava des de ja fa temps: que és cert que el món té avui una sèrie de problemes greus, socials, polítics, econòmics i de governança, que s'han vist successivament agreujats per la incidència sobrevinguda de tres grans crisis –la crisi financera del 2008, la pandèmia i les dues guerres en curs (la d'Ucraïna i l'Orient Mitjà)–, així com per una globalització executada sense solidaritat, però que, malgrat això , també és veritat que els homes i dones d'avui comptem amb infinits més recursos de tota mena que mai van tenir abans els nostres avantpassats per afrontar la situació amb fortalesa, analitzar-la amb intel·ligència, tractar-la amb coratge i resoldre-la sense cap mena de menys.

I, si això és així, per què sucumbim avui al desànim i la desesperança, ens abandonem al derrotisme i ens tanquem en un lament estèril? La resposta és clara: perquè molts de nosaltres, els homes i les dones d'aquest temps, és a dir, el “factor humà”, fallem clamorosament. La causa d'aquest fracàs és un individualisme arrelat, atent només als drets i poc pendent dels deures, que desemboca al nihilisme. I com a resultat d'aquesta involució egoista, s'esvaeixen els sentits de pertinença i de solidaritat a tota comunitat, així com el reconeixement de la primacia de l'interès general.

En aquesta situació, és evident, al meu entendre, que el món només pot aspirar a un progrés real i sostingut si es té en compte que:

1) Només hi haurà autèntic progrés si progressem tots, per la qual cosa hem de recordar – cenyint-nos a Espanya– que els excel·lents indicadors macroeconòmics es donen en una situació social definida per un augment de la pobresa, una pèrdua de poder adquisitiu, una aturada juvenil insuportable i unes dificultats greus per accedir a un habitatge digne.

2) Només progressarem tots si hi ha un fort sentit comunitari, un arrelat sentit de pertinença i de solidaritat a una comunitat, així com una escala de valors compartida en allò essencial per tots els seus membres. Sent conscients que qualsevol regulació de la conducta dels actors socials, per detallista que sigui, no podrà suplir mai l'autocontrol basat en principis ètics. La inflació reguladora actual, que en alguns àmbits arriba al paroxisme, és per si mateixa un problema.

3) Cal rebutjar qualsevol model de constructivisme social, sigui quina sigui la ideologia que l'impulsi, a babord oa estribord, optant amb convicció i sense reserves per la força creadora de la llibertat.

4) I cal practicar la virtut de la moderació, entenent per tal –diu Claudio Magris– aquella predisposició de l'ànim que ens fa adaptar les nostres idees a la realitat en comptes de forçar la realitat per acomodar-la a les nostres idees. El que exigeix: a) realisme per observar les coses, els fets i la gent sense idees preconcebudes; i b) absència de dogmes com a sinònim d'una laïcitat que va més enllà del fet religiós, en el bé entès que no només el clericalisme intolerant de matriu religiosa és contrari a la laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant. Laïcitat –conclou Magris– significa: “Dubte respecte a les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis; capacitat de creure amb força en alguns valors, sabent que n'hi ha d'altres igualment respectables”. En síntesi: humanisme, urnes i lleis. És a dir, respecte a l'adversari, respecte a les regles i primacia del bé comú. Sense una actitud que assumeixi com a operatives aquestes idees no hi haurà progrés que valgui, ja que incideixen en la conducta de tots i, en especial, dels polítics. I és aquí, al factor humà, on rau el dèficit fonamental de la nostra vida pública. La fallada resideix en un factor humà que navega majoritàriament sense nord, ara a babord, ara a estribord. Amb supèrbia i oblit de linterès general. Vull creure que no sap què fa: un mal irreparable.  El factor humà - Juan-José López Burniol a la vanguardia.cat

DE LA SEGURA INSEGURETAT CIUTADANA 26.10.24

El PP de Sabadell presentarà una moció al ple del pròxim 28 d’octubre una moció per exigir al Govern municipal millores substancials en matèria de seguretat. “Si atenem els últims baròmetres sobre els temes que ens preocupen com a veïns de la nostra ciutat, la seguretat ha escalat fins a situar-se als primers llocs de preocupació. És innegable que la sensació d’inseguretat s’ha instal·lat a l’estat d’ànim dels sabadellencs“, sosté la formació en un comunicat.

Per això, el partit vol obrir un diàleg amb l’executiu, “que sembla més preocupat per recaptar diners mitjançant impostos per poder pagar la festa de Nadal que per millorar la vida dels nostres veïns”, expressen.

Així, la moció té tres eixos principals: millorar la inversió en infraestructura de seguretat mitjançant la instal·lació de càmeres i inversions a l’equip que porta la Policia Municipal; millorar els plans de seguretat, amb més patrullatge i obrir espais de diàleg amb els veïns i associacions; i lluitar contra la multireincidència amb mesures que vagin encarades a penalitzar els delinqüents en la concessió d’ajudes socials.

La regidora del partit, Cuca Santos, veu crucial que s’abordi la qüestió amb urgència: “els nostres veïns tenen por de ser assaltats en qualsevol moment o deixar la casa sola”, declara. En la mateixa línia, Daniel Serrano, coordinador de Seguretat del Grup Municipal del partit, insisteix a atacar la multireincidència.

Ai senyor, senyor, Déu de cels i terra, que no pateixi la Cuca, que l'última o penúltima de les preocupacions dels ciutadans de Sabadell és la por de ser assaltats, llevat de si és per l'augment dels impostos de l'Ajuntament de la vila. Poques ciutats hi ha arreu tan segures com Sabadell, però això a la Cuca li és igual, està molt en la línia pepera que intenta imposar el seu relat, lluny de la realitat, en la realitat paral·lela de Matrix, en la que viu immers el PP.  

Dit això, us deixo una anècdota personal amb el Jutjat de Sabadell, que per cert ha recuperat la T perduda. La història és de 2015, y 'el dicente' us l'explica tal qual va succeir en aquell moment:

El que vaig a explicar tot i ser surrealista és real, i m'ha succeït aquest mati als Jutjats de Sabadel, els que varen perdre la T del rètol de la façana fa tres o quatre anys i encara no l'han substituit (Sort que en queda l'empremta) i els que han protagonitzat la rocambolesca història que us explicaré a continuació i que mostra com funciona el personal de seguretat del país.

A l'entrada dels Jutjats o JUJATS per la T que falta, hi ha un escàner de l'any de la picor i una safateta blanca on dipositar els estris que portis al damunt: mòbil, claus, cartera, etc i en el meu cas, a banda d'això, duia la meva màquina Cànon de retratar que sempre m'acompanya. Les claus s'han quedat a la butxaca de la jaqueta i l'escàner, ineficient igual que el de seguretat no se n'ha adonat. 

Aleshores, quan ja havia passat sota l'escàner el de seguretat, un senyor alt i panxut, en un perfecte castellà m'ha dit que la màquina de retratar no la podia entrar...

- Per? he preguntat

- Por motivos de seguridad, ha estat la seva contesta....

I he hagut de deixar-la a la senyora que estava de seguretat amb ell. El mòbil l'he pogut entrar sense cap mena de problema, i és que potser el senyor de seguretat i la seva ajudanta no saben que els mòbils també fan fotos, o segurament la normativa de no deixar entrar máquinafotos deu ser anterior als mòbils, i en aquest sentit encara no han pres la decisió (seria fantàstic) d'obligar a deixar els mòbils a l'entrada a tots els visitants.

A banda, no he pogut fer la gestió atès el sistema informàtic dels Jutjats no funcionava, com els Jutjats, com la seguretat, com tot en aquest desastre de país. Però la història no acaba aquí, l'endemà tot es va aclarir:

"No feu cas del que us vaig dir ahir sobre el control de seguretat dels Jutjats de Sabadell, tot s'ha aclarit avui quan hi he tornat - per cert, ja funcionava el sistema informàtic -. El motiu que s'impedeixi el pas a una màquina de retratar i, en canvi, a un mòbil no, és tan senzill, com que les instruccions que tenen els de seguretat són de no deixar entrar màquines de retratar per raons de seguretat, es veu que la normativa és antiga i encara no han rebut instruccions sobre que fer amb els mòbils, com a molt si et veuen fent fotos amb aquest poden avisar als mossos d'esquadra, car els de seguretat sense una ordre judicial no te'l poden prendre.

Això vol dir que si no hi ha una ordre expressa d'aturar a un senyor que entri amb un bazooka als jutjats, en principi aquest pot passar sense cap problema pel control de seguretat, suposo......, de fet és lògic, les ordres són les ordres i les normes s'han de complir i respectar, que per això els de seguretat són funcionaris eficients que segueixen fil per randa les instruccions que se'ls hi donen.

Aquestes coses passen; m'explicava el meu germà petit que quan feia la mili, en un pati hi havia un soldat fent guàrdia al costat d'un banc, i ningú sabia per què, i el soldat canviava, però sempre n'hi havia un de guàrdia al costat del solitari banc. Un dia, un tinent jove encuriosit va voler esbrinar el perquè de tot plegat, però ningú sabia res, fins que finalment va trobar a un sergent xusqueru que li va aclarir el misteri. 

Deu anys enrere aquest banc el varen pintar o repintar i per què ningú s'hi asseies algun 'alto mando' va donar l'ordre de posar-hi al costat un soldat per fer guàrdia i que ningú s'hi embrutés, i com l'ordre no es va revocar, deu anys més tard continuava havent-hi un soldat de guàrdia cada dia dels 365 dies de l'any". Bon cap de setmana.

A QUI CORRESPONGUI 25.10.24

En A quien corresponda, Joan Manuel Serrat cantava que no hi ha cap altre temps que el que ens ha tocat, que és una manera d’acceptar que cal avenir-se amb la vida, ser lleial amb un mateix per poder mirar-te al mirall i deixar-se estimar per aquells que són la teva gent. Serrat és tot això i molt més. Els seus versos estan escrits al mur de la nostra memòria com grafitis morals que ens han ajudat a reflexionar sobre un món on l’odi li torça el braç als afectes i els cretins s’imposen diàriament als clàssics. No és un apòstol de l’esperança, però almenys és deixeble de la il·lusió, perquè, com va dir dimecres a Gijón, “soc un pessimista de la realitat, però soc partidari de la vida, així que m’encanta llevar-me i seguir perquè tinc l’optimisme de la necessitat”.

A Serrat avui li concedeixen el premi Princesa d’Astúries de les Arts, encara que ha hagut de penjar la guitarra perquè l’hi donessin. No és un artista a qui li agradin els honors, els trofeus o els escarafalls. Els seus premis han estat l’afecte de la gent, l’abraçada dels amics i fins i tot el respecte dels rivals. Es mereixia el guardó més que qualsevol altre, perquè ha compost la banda sonora de la nostra vida, ha estat aquell company de pupitre que ha crescut al nostre costat i el col·lega que ens ha ajudat a reconèixer-nos en la nostra infantesa. Les lletres de Serrat són un manual d’instruccions de la dignitat, un diccionari de veritats com punys, un atles on situar el barri en el vam créixer i el paradís que no trobem.

Serrat rep el Princesa d’Astúries de les Arts pregonant l’optimisme de la necessitat. Ell és un dels nostres, sempre li ha agradat que cada boig anés a la seva, però la memòria romangués en la de tots. Que ens va recordar el valor d’aquelles petites coses que assetgen darrere de la porta, que ens somriuen tristes i ens treuen una llàgrima quan no ens veu ningú. I que encara és capaç d’aixecar la veu davant un públic jove per dir-li que podem renegar de tot, menys dels ideals. I que el progrés no és la intel·ligència artificial, sinó aconseguir que dismi­nueixi el nombre de pobres. El premi a Serrat molts el considerem una mica nostre. Ignoro què dirà en el seu discurs a Oviedo, però li valdria aquella frase de Mario Benedetti, el poemari del qual va divulgar: “Yo quisiera ser yo, pero un poco mejor”. - Sincerament seu: Màrius Carol. 

Si us abelleix, podeu veure i escoltar la xerrada que va mantenir amb Iñaki Gabilondo, precisament amb motiu de rebre el premi Princesa d'Astúries de les Arts.

LA MARCA D'AIGUA 25.10.24

Els textos creats per Gemini, el model d'intel·ligència artificial generativa desenvolupat per Google Deepmind, l'empresa d'IA del gegant tecnològic nord-americà, inclou des del maig una marca d'aigua invisible que en facilita la identificació com a contingut artificial. Es tracta del millor sistema de detecció desenvolupat fins ara a aquest efecte, segons un article que publica aquest dimecres la revista Nature, i representa un avenç quant a transparència que s'alinea amb les exigències de la llei europea, també coneguda com a AI Act. Tot i així, el marcatge no és infal·lible i la detecció falla si l'usuari edita o parafraseja el text generat.

La implementació de SynthID-text (el nom amb què Google Deepmind ha batejat l'algorisme de marques d'aigua) no altera la qualitat dels textos generats per Gemini ni requereix massa potència computacional per funcionar. Ambdós factors han estat clau per al desplegament a gran escala. Per primera vegada, asseguren els seus desenvolupadors en un article científic on qualifiquen l'avenç com una fita per a un desplegament responsable i transparent de la IA, una eina d'aquestes característiques s'ha integrat en una aplicació utilitzada per milions d'usuaris.

Les IA generatives són una mena de màquines de probabilitat. Calculen quines paraules és més probable que responguin adequadament a les nostres preguntes, sobre la base de tots els textos amb què han estat entrenades. SynthID-text altera lleugerament aquest càlcul probabilístic, i canvia algunes de les paraules que l'algoritme faria servir per respondre per altres, sempre de manera que no afectin el sentit global de la resposta. Aquestes variacions, imperceptibles per a l'ull humà, deixen un soroll estadístic, una mena de rastre que el sistema pot detectar posteriorment per identificar els textos creats artificialment.

L'èxit de la detecció depèn en gran mesura del tancat de la resposta. Si la pregunta que fem a la IA és molt concreta i el sistema sempre respon de la mateixa manera, la marca d'aigua pràcticament no alterarà el text i, en conseqüència, SynthID no podrà detectar-ne l'origen artificial. En canvi, com més àmplia sigui la qüestió i més factors aleatoris hi hagi, més gran serà l'habilitat del sistema per detectar-lo encertadament, amb taxes d'èxit que ronden el 90%.

L'eina millora els estàndards de qualitat d'altres productes semblants desenvolupats fins ara, i salva per primer cop la dificultat de la implementació a gran escala. Tot i això, xoca amb altres barreres reconegudes pels seus autors i identificades ja el desembre de 2023 pel Servei de Recerca del Parlament Europeu: no és infal·lible (especialment en respostes breus), i el seu potencial desapareix si l'usuari edita o parafraseja el text.

Identificar clarament si un contingut, sigui escrit o audiovisual, té un origen artificial és un dels grans reptes a què s'enfronten les IA generatives, que han sacsejat, entre d'altres, el món educatiu i la creació de contingut a internet.

"Actualment, els sistemes per detectar si un document ha estat generat per IA tenen índexs d'encert baixos, per la qual cosa tecnologies que facilitin la identificació de l'autoria són molt necessàries", apunta en declaracions a Science Media Centre Pablo Haya, investigador del Laboratori de Lingüística informàtica de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), que tampoc no ha participat en el treball. Segons ell, l'article presenta una solució tècnicament robusta al problema, però no és la panacea, perquè manipular-ne el resultat és senzill i comú.

Una altra qüestió a tenir en compte és que l'èxit de les marques d'aigua depèn que les empreses facin servir sistemes estandarditzats. És a dir, que el detector de Gemini pugui, per exemple, identificar textos generats per ChatGPT, la IA d'OpenAI. “Caldria que fos un organisme independent com l'Oficina d'IA de la UE, creada per a l'aplicació de l'AI Act, la que faci una revisió d'última generació en aquest camp i defineixi els estàndards que tots els proveïdors d'IA generativa han de seguir estrictament”, defensa Sabater. Amb informació de la vanguardia.cat.

Però l'oficina de la IA de la UE com sempre va tard a l'hora de legislar, la tecnologia sempre els va per davant, i per això sembla raonable suposar que la marca de l'aigua, es quedarà indeleble, en res, o en poca cosa, com la oficina de la IA de la UE.

SUÏCIDI D'UN ADOLESCENT PEL DESAMOR D'UN XATBOT 25.10.24

Una dona ha demandat Google a Florida (Estats Units) per ser còmplice del suïcidi del seu fill de 14 anys. La història es recull en un extens reportatge de The New York Times, informen a la vanguardia. Segons la informació, l'adolescent va desenvolupar un vincle emocional a través de la plataforma Character.ai amb un xatbot d'IA basat a Daenerys Targaryen, un personatge de la popular sèrie 'Juego de Tronos'. Aquesta aplicació web basada en intel·ligència artificial, que s'ha vist envoltada de diverses polèmiques anteriorment, permet als usuaris interactuar amb IA's que simulen la personalitat de personatges ficticis o reals. Una de les primeres controvèrsies que va generar va ser l'abril de l'any passat quan un periodista va publicar una entrevista amb Michael Schumacher que en realitat havia mantingut amb el xatbot basat en el caràcter de l'expilot de Fórmula 1.

El noi, diagnosticat amb síndrome d'Asperger lleu, mantenia converses amb el xatbot des de feia mesos, cosa que el va portar a un aïllament progressiu del món real ia agreujar els problemes a l'escola, tan acadèmics com en les relacions socials. Li havia posat en nom de 'Dany'. Passava hores compartint confidències amb l'avatar, fins al punt de desenvolupar sentiments amorosos. Pel que sembla, els pares no eren conscients de la naturalesa i la profunditat de la relació que el seu fill va establir amb la màquina.  També posa al focus els múltiples advertiments que psicòlegs, sociòlegs i altres experts han expressat els últims mesos sobre els perills per a les persones que suposa la possibilitat de ser manipulats per xatbots d'imitació emocional. Tot i que el noi era conscient que 'Dany' no era una persona real, compartia amb ella els seus pensaments, preocupacions i sentiments més íntims. En la seva última interacció abans de suïcidar-se fent ús d'una arma de foc, el noi va escriure: “Et trobo a faltar, germaneta”, a la qual cosa el xatbot va respondre: “Jo també t'estranyo, dolç germà”. En la seva denúncia civil, la mare acusa el sistema d'IA de Google d'animar el noi a suïcidar-se. Pel que sembla, Sewell havia esmentat prèviament pensaments suïcides responent preguntes del xatbot sobre aquesta qüestió. L'empresa ha publicat un missatge a través de la xarxa social X lamentant el succés i oferint els seus condols a la família. Una variant més de la problemàtica amb la IA, que de fet ja anticipava HER, una pel·lícula romàntica de ciència-ficció escrita i dirigida per Spike Jonze. La seva història se centra en un home (Joaquin Phoenix) que s'enamora d'un sistema operatiu informàtic, al qual posa la veu Scarlett Johansson. Però en el cas de la pel·lícula no té un final tràgic, com ha passat a aquest noi de 14 anys. Una vegada més la realitat supera la ficció, encara que aquesta se li anticipés.