EN CAS DE RIUÀ ¿PER QUE NO EVACUEM? 11.11.24

Dèiem la setmana passada que la devastadora DANA de València ha deixat lliçons i tasques que hem d'abordar immediatament per evitar la repetició de la tragèdia. La principal lliçó que apuntàvem era l'anàlisi urgent de les conques hidrogràfiques i tot allò que s'ha construït al voltant. La bona notícia és que, precisament, el Govern va anunciar aquell mateix dia la revisió de totes les zones inundables de Catalunya i de totes les activitats que es poden veure afectades, tant empresarials com domiciliàries.

La tasca serà àrdua perquè són moltes les àrees inundables pel fet que la costa catalana està plena de rieres envoltades d'habitatges, polígons industrials, carreteres o vies de tren. Aquestes construccions es van aixecar amb càlculs de previsió d'inundacions basats en els temporals més forts dels darrers 500 anys. Però aquest mesurament ha quedat superat. Serveixi d'exemple el que va passar a la tristament famosa rambla del Poio la riuada del qual va arrasar les poblacions afectades per la DANA valenciana.

No hi havia cap infraestructura preparada per resistir una tromba d'aigua el triple de potent que la més gran registrada en 500 anys

En aquest lloc, tot es va construir sobre una estimació de riuada màxima de 1.400 m3 per segon, la més alta en cinc segles. Però la tromba d'aigua del dia 29 va triplicar aquesta xifra i va arribar als 4.000m3 per segon, segons va explicar el secretari d'Estat de Medi Ambient, Hugo Morán. Per tant, res no estava preparat per resistir una riuada d'aquesta dimensió. Els enginyers es remouen a les cadires dels seus despatxos perquè reconeixen que aquest exemple és extrapolable a qualsevol lloc i el desastre està assegurat si es repeteix un episodi tan extrem. A més, l'anunci del Govern de revisar tot el que hi ha construït a zones inundables ha inquietat Ajuntaments i particulars amb interessos econòmics en aquestes àrees potencialment perilloses. No només parlem d'empreses, sinó d'hospitals o equipaments tan estratègics com l'aeroport de Barcelona.

Però, lamentablement, no hi ha cap altra opció que analitzar la nova situació que ha portat el canvi climàtic. El problema sorgeix a l'hora de veure com es resol aquest desafiament, perjudicant el mínim possible els nombrosos interessos privats i públics que estan afectats. Caldrà enderrocar els edificis ubicats als llocs de risc i traslladar-los a zones més segures? Aquesta pregunta sura a l'ambient i el Govern és conscient de la multimilionària inversió que suposaria aquesta opció. Per aquesta raó, és lògic que es comenci a valorar el més perillós i menys costós, mentre es mira de reüll al cel, esperant que trigui molt a tornar una DANA tan violenta.

És evident que la protecció o el trasllat d'edificis i infraestructures seria lenta i fins i tot en alguns casos, inviable. Però, mentrestant, es pot proposar una mica més ràpid per protegir les persones que ocupen o transiten per les zones inundables perquè l'avís als mòbils és insuficient per a aquestes àrees més crítiques. Estem parlant de plantejar l‟evacuació de la població de llocs clarament inundables o impedir l‟accés per evitar danys personals. Això no és nou. Estem acostumats a veure evacuacions a països com els Estats Units, davant l'arribada dels huracans cada cop més potents.

És clar que una operació d'evacuació necessita una preparació tècnica i d'efectius que avui no tenim i una educació ciutadana perquè la sortida no causi més mal que el que caigui del cel. Però si no podem traslladar edificis perquè és car caldrà aprendre a posar fora de perill les persones. En aquest sentit, el Govern també ha anunciat la revisió dels antiquats protocols de protecció civil. Veurem.

Vista de Chiva població afectada per la Dana,

 Xavi Jurio / Propias. Enric Sierra, la vanguardia

VIATGERS EN TRÀNSIT 11.11.24

Fa un mes, un pare denunciava en una carta a La Vanguardia l'assetjament escolar patit per la filla. Probablement molesta, la direcció del centre es defensava –amb pruïja, però sense empatia–, al·legant que havia activat el protocol. Les famílies de la classe de l'alumna tampoc van mostrar solidaritat, ja que van expulsar del grup de WhatsApp els agraviats. Resulta pertorbador que les persones adultes no siguin capaces de posar-se a la pell de la criatura assetjada perquè, aleshores, tampoc no ho seran de revertir els comportaments erronis dels seus pupils.

I és que l'assetjament escolar es pot prevenir mitjançant una educació adequada. L'assetjament escolar no té a veure amb la maldat intrínseca d'algunes criatures, sinó amb models organitzadors arxivats a la nostra ment que condicionen la nostra manera d'entendre i jutjar la realitat. El nostre cervell emmagatzema el que aprenem respecte a les situacions per, després, recórrer a aquestes fitxes que permeten respostes automàtiques. Molts d'aquests models van ser emmagatzemats a la ment per generacions de fa milers i milers d'anys i segueixen instal·lats al nostre cervell. Per exemple, els patrons per gratar-se. O la por de l'altre. La por del diferent de nosaltres neix, probablement, al paleolític, quan la supervivència de la nostra espècie era dubtosa i la lluita pels escassos recursos, aferrissada. Aleshores la lleialtat al propi grup i la desconfiança envers aquell que era diferent eren essencials. I aquest patró automàtic s'ha conservat al llarg dels segles instal·lat a les nostres ments en forma de prejudicis cap a qui considerem que no forma part del nostre grup.

No obstant això, com que la identitat no és una, sinó múltiple, passa que qualsevol pot merèixer la consideració de no pertinença al grup. Perquè ve d'una altra cultura, perquè té un color de pell diferent, perquè porta ulleres, perquè no té recursos econòmics, perquè sembla tenir un trastorn mental, perquè no respon als estereotips de gènere que es consideren pertinents per al seu sexe, perquè està gros, és calb, coix…, perquè és maldestre, poc xerraire, tímid. I, encara que sembli difícil d'entendre, això no és nou, l'assetjament escolar com les novatades han existit sempre, però abans no es denunciaven i ara sí, fins i tot a vegades es magnifiquen. El mateix es podria dir del racisme, tampoc no és nou, el racisme ha existit sempre, o millor dit, existeix des que l'home va començar a ser nòmada ia desplaçar-se. Jabès deia que no és la pregunta, sinó la resposta la que incendia l'edifici, i així és. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesta que no ho és, sabent que menteixen, o possiblement no són conscients que ho són, però ho diuen, i – reconeguem-ho – tots som racistes. Tot allò que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i intentar entendre l'altre. L'altre, (cal no oblidar-ho) som nosaltres per al desconegut, i el que uns i altres necessitem és empatia. Voldria Recordar una altra frase de Jabès: Mai diguis que has arribat, perquè, a qualsevol lloc, no ets més que un viatger en trànsit.

L'HANGAR DELS ARXIUS OBLIDATS 10.11.24

En una nau industrial de Cervera reposen caixes que esperen ser obertes. No són unes caixes qualssevol. Guarden un important llegat literari i cultural del país: els arxius d’autors com ara Ana María Matute, Jaime Gil de Biedma o els germans Moix, Ana María i Terenci. A una part, totalment aleatòria, hi ha accedit La Vanguardia en exclusiva. 

“L’ideal seria que fos en una institució pública i a l’abast de tothom”, reconeix Javier Martín, director gerent de l’agència Carmen Balcells, encarregada dels drets d’aquests autors. La directora literària Maribel Luque explica que el material forma part d’arxius particulars que els hereus ens han demanat que guardem, amb la voluntat de trobar una institució que en garanteixi la difusió. Un dels somnis de Carmen Balcells es deia Barcelona Latinitatis Patria, i tenia un objectiu molt clar: la protecció, conservació i difusió del patrimoni cultural, literari i intel·lectual dels autors”. El Ministeri de Cultura ja va adquirir el 2010 i el 2015 l'arxiu Balcells, compost per cartes privades, esborranys, primeres edicions, fotografies i bibliografies d’autors com ara García Márquez, Cortázar o Vargas Llosa. També parteix de l’arxiu privat de l’agent literària amb els exemplars de la seva biblioteca personal, que compta amb dedicatòries dels autors i anotacions manuscrites. Un material que es va traspassar a l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares, i que no està, ara per ara, a l’abast del públic. Són molts els que reclamen que, sota el paraigua del ministeri, els documents tornin a Barcelona, ciutat d’on van sortir i amb què tenen relació tant els escriptors com l’agent literària més important en llengua espanyola, que sempre va tenir el despatx a la capital catalana. On podrien anar? Un dels emplaçaments que es van estudiar al seu dia va ser la futura Biblioteca Provincial. “En el cas dels arxius dels autors que hem anomenat, també haurien de quedar-se a Barcelona”, reclama Martín. Ara mateix, estan en procés de valoració els arxius de Juan Marsé, que són objecte de negociació de cara a l’adquisició per part del Ministeri de Cultura.  

Lara Gómez Ruiz, la vanguardia.cat

PUJOL, MAS, TRÍAS 'LA CONVERSA' 10.11.24

Tot està disposat al jardí, on la temperatura encara és agradable. És dilluns 28 d'octubre del 2024. Falten encara algunes setmanes per a la data de l'aniversari. Ara fa cinquanta anys, un any abans de la mort del dictador Francisco Franco, el 17 de novembre del 1974, a Montserrat, i emboscats entre els aficionats del Barça que celebraven un acte aquell mateix dia a l'abadia, un grup d'activistes catalanistes va donar el primer pas per fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

De deu eleccions celebrades en trenta-cinc anys, CDC va guanyar en vots en nou ocasions i deu en nombre d'escons. Aquell projecte polític es convertiria en la força hegemònica de Catalunya des del 1980 fins a la renúncia a presentar-se amb les sigles, el 2015. De deu eleccions celebrades en aquests trenta-cinc anys, Convergència va guanyar en vots en nou ocasions i deu en nombre d'escons. Pujol va ser investit sis vegades president i dos més el successor, Artur Mas. Després vindria l'aventura de Junts en les diferents versions.

Al jardí hi ha disposades tres cadires i una taula de centre coberta amb unes estovalles de fil. Aquí tindrà lloc la conversa. La cadira del centre l'ocuparà, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat; a la dreta, l'expresident Artur Mas, i a l'esquerra, l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias. La història de Convergència hi és. De tots tres, només Jordi Pujol va estar en aquella reunió de Montserrat.

Ell és el primer a arribar. Entra al vestíbul de l'hotel ajudat del seu bastó negre. Camina amb una lleugera dificultat i a vegades cal repetir-li les coses perquè li falla l'oïda. Tot i això, un té la impressió que quan el missatge arriba a aquest prominent cap, tots els engranatges tornen a girar. Als 94 anys, ha guanyat amabilitat i es permet una certa sornegueria, però no ha perdut gens ni mica de la seva voluntat imperativa. “Un moment. Calleu tots! –ordena– A veure, tu, què dius?” Tots callen, ell escolta i qui ha de parlar parla.

Vegeu el vídeo, si us plau, jo de vosaltres ho faria, no sigui que si no ho feu, Jordi Pujol s'enfadi i us renyi. El vell sorrut els té encara ben posats.

 

PAT METHENY: PROJECTE ORCHESTRION 10.11.24

Pat Metheny ha fet la volta al món un munt de vegades però gairebé mai per tocar en solitari. Dijous, l'estrella de Missouri tornava al Palau de la Música de la mà del Festival de Jazz de Barcelona per a la primera gran gira mundial en aquest format. I a meitat de recital, més loquaç que mai -"veureu que avui parlo més del que he parlat en 40 anys de concerts a Barcelona"-, va explicar que un dia abans d'arrencar el 'tour' va rebre unes cordes noves que havia encarregat a Amazon. Eren cordes de niló, va explicar, de les que es fan servir per a la guitarra espanyola. Només que aquestes en concret eren especials. Estaven pensades per a la guitarra baríton, un instrument a mig camí entre el baix i la guitarra de tota la vida. Per al comú dels mortals això no tindria gaire interès. Però Metheny ho explicava entusiasmat. ¡La quantitat de coses noves que podria fer amb aquesta nova combinació de materials! Nous timbres! Afinacions diferents! Qui ho sap!

I quan semblava que ja havia explicat tota la seva història, va posar en marxa l'Orchestrion, una gegantina i vistosa capsa de música inventada per ell mateix que sembla que toqui sola, en un tram final més aviat efectista que va rematar amb un delicat bis, l'èxit del country 'Wichita Lineman', potser recordo de quan era nen a Missouri. Una vida explicada a la guitarra.

 

,

ELS FETS ALTERNATIUS 9.11.24

No és casualitat que el mateix any en què Donald Trump va ser elegit president a les urnes, el Diccionari d'Oxford escollís com a paraula de l'any postveritat, definida com “un context circumstancial en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública que les referències a emocions i a creences personals”. A això també hi va contribuir Nigel Farage amb la seva campanya a favor del Brexit al Regne Unit aquest mateix any. La seva estratègia va ser una col·lecció de mentides i dades falses, que va reconèixer com a tals quan va aconseguir el seu objectiu de treure el país de la UE.

Al final del mandat de Trump, The Washington Post va comptabilitzar les mentides (o postveritats) que aquest va divulgar durant quatre anys a la Casa Blanca: 30.000. Això fa una mitjana de vint falsedats al dia, per la qual cosa, sens dubte, cal una alta dosi d'enginy, imaginació i irresponsabilitat. Com que els rècords estan per batre'ls, caldrà veure si se supera en el segon mandat, sabent que el republicà mai defrauda en les seves fabulacions.

George Orwell, va ser dels primers a alertar que el concepte de veritat objectiva estava desapareixent, fins al punt que va escriure que “les mentides passarien a la història”. Teodoro León Gross, a 'La muerte del periodismo', recorda que aquesta subordinació dels fets als interessos polítics o partidistes és el que va portar Kellyanne Conway, cap de premsa de Trump, a justificar el president per fer servir “fets alternatius”. 

La veritat comença a interessar poc als dirigents polítics, però encara menys a l'opinió pública, que prefereix informar-se per influenciadors sense escrúpols o per impostors amorals. L'única esperança és que Trump activi el millor de l'ofici de periodista, és a dir, la premsa de qualitat i el periodisme de recerca. The New York Times va saber rendibilitzar l'anterior mandat de l'home taronja. Aquest és el repte de la professió. I en allò que confien els lectors que no volen que els enganyin.