L'OBSOLESCÈNCIA DE L'HOME 7.12.24

“Per reprimir per endavant qualsevol revolta, és important no recórrer a la violència. Els mètodes arcaics com els de Hitler han quedat clarament desfasats. N'hi haurà prou de crear un condicionament col·lectiu tan poderós que ni tan sols la idea de rebel·lar-se sorgirà de la ment dels homes. L'ideal seria formatar els individus des del seu naixement limitant-ne les capacitats biològiques innates. Després continuaria el condicionament reduint dràsticament el nivell de qualitat de l'educació per convertir-la en una forma d'inserció laboral. Un individu inculte només té un horitzó de pensament limitat i com més el seu pensament està circumscrit a preocupacions materials i mediocres, menys es pot rebel·lar. Cal aconseguir que l'accés al coneixement sigui cada cop més difícil i elitista… que s'eixampli la bretxa entre el poble i la ciència, que la informació destinada al gran públic quedi anestesiada de qualsevol contingut subversiu. Sobretot res de filosofia. També en aquest cas hem de recórrer a la persuasió i no a la violència directa: difondrem massivament, a través de la televisió, entreteniments que adormen la ment, afalagant sempre allò emocional, allò instintiu. Ocuparem les ments amb allò que és fútil i lúdic. És bo xerrades i músiques incessants per evitar que la ment reflexioni. Com a anestèsia social, no hi ha res millor. En general, es farà de tal manera que es desterri la serietat de l'existència, es ridiculitzi tot allò que tingui un alt valor, es mantingui una constant apologia de la lleugeresa; perquè l'eufòria de la publicitat, del consum, es converteixi en la norma de la felicitat humana i el model de la llibertat. 

El condicionament produirà així per si sol una integració tan gran que l'única por (que caldrà mantenir) serà la de ser exclosos del sistema i no poder accedir així a les condicions materials necessàries per a la consecució de la felicitat. L'home de massa, així produït, ha de ser tractat com allò que és: un producte, un vedell, i ha de ser controlat, com ha de ser controlat un ramat. Tot allò que permeti adormir la seva lucidesa, el seu esperit crític, és socialment bo; tot el que pugui despertar-ho ha de ser combatut, ridiculitzat, sufocat. Qualsevol doctrina que qüestioni el sistema ha de ser qualificada abans que res de subversiva i terrorista, i els qui la donin suport han de ser tractats com a tals. Tot i això, s'observa que és molt fàcil corrompre un individu subversiu: només cal oferir-li diners i poder”. Günther Anders - l'obsolescence de l'homme 1956.

LA NOSTÀLGIA NO ÈS UN ERROR 6.12.24

A la pel·lícula La gran bellesa, Toni Servillo (Jep Gambardella) diu a Sabrina Ferilli (Ramona) en un moment íntim: “Què tens en contra de la nostàlgia, eh?”. I la bella Ferilli respon: “És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur”. Als mateixos cinemes en què es va estrenar fa una dècada el film de Paolo Sorrentino s'ha estrenat Berlinguer. La gran ambizione, d'Andrea Segre, que ha esdevingut un fenomen social, perquè la cinta desprèn l'enyorança per la política que respectava el contrari, que encarnava ideals, que tenia un pòsit intel·lectual. És possible que el seu èxit tingui a veure amb la manca de fe en el futur, però també amb el rebuig de la política actual, que es fonamenta en l'insult, el menyspreu al rival i la misèria ideològica. La gran ambizione l'emetrà Filmin a Espanya, però els qui l'han vist expliquen que se centra als anys setanta i en l'intent de l'anomenat compromís històric entre la democràcia cristiana d'Aldo Moro i el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer per aconseguir una societat més justa , empàtica i solidària. Allò va acabar malament, ja que Moro va ser assassinat per les Brigades Roges, encara que segurament amb la complicitat dels serveis secrets d'altres països. Llegeixo que la pel·lícula està servint per obrir una polèmica sobre les virtuts perdudes de la política. L'últim secretari general del PCI, Achille Occhetto, ha dit que l'impacte de la política és degut a la necessitat de tornar al que Berlinguer anomenava pensaments llargs, a entendre la política com una visió de país i fins i tot a la voluntat de tutelar als més febles. 

En uns moments en què la dreta ultraconservadora mana a Itàlia i que els neofeixistes campen a gust, resulta saludable que molts joves s'hagin acostat als cines, com ho demostren les bones recaptacions. El film ha despertat l'enyorança per una política que no s'assembla gens a l'actual, on el discurs sòlid es contraposa a les manipulacions de l'algorisme. 

La setmana passada, uns encaputxats van irrompre en un cinema romà escopint i insultant els espectadors. Una mostra que la nostàlgia de la vella política cou els feixistes. Màrius Carol, a la vanguardia.com

CONSTITUCIÓ: I L'ARTICLE 156? 6.12.24

L'article 155 de la nostra Constitució determina que «si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general». La dreta ensenya les seves gargamelles reclamant la seva aplicació amb contundència però, per què quan parlen de «Espanya» parlen d'espanyols, i quan ho fan de «Catalunya» obliden als «catalans» i «catalanes»?, i obliden que l'Estat Espanyol incompleix sistemàticament l'article 156, i ni se li retreu ni se'l condemna. Potser el que se li hauria de dir a aquest Estat morós sistemàtic, que abans de parlar de res, potser que primer paguin el que deuen i executin les inversions en estructures programades als pressupostos generals que incompleixen reiteradament any rere any. 
 L'artícle 156 diu, "Las Comunidades Autónomas gozarán de autonomía financiera para el desarrollo y ejecución de sus competencias con arreglo a los principios de coordinación con la Hacienda estatal y de solidaridad entre todos los españoles. Las Comunidades Autónomas podrán actuar como delegados o colaboradores del Estado para la recaudación, la gestión y la liquidación de los recursos tributarios de aquél, de acuerdo con las leyes y los Estatutos."

VOSTÈ JA NO ÉS AQUÍ 6.12.24

"Hi ha un home al semàfor de la rotonda provant de vendre mocadors de paper. Li dona temps per acostar-se a tres o quatre cotxes. No mira mai d’aprofitar-ne un de més. Tampoc no ven cap paquet de mocadors. És un home vell, molt més vell per la duresa del carrer. Dins dels cotxes ningú no té efectiu ni temps per parlar-li. Ens limitem a dir que no amb el cap i ell manté somriure i actitud. No s’enfada ni s’enfonsa. Canvia de direcció cap a Montjuïc i espera la pròxima fase del semàfor. Llavors, per uns instants, el segueixo amb la mirada i veig com es treu el somriure de la màscara, sospira i si no fos un animal espantat, ens pegaria a tots.
Es posa a caminar per un tros d’illot fins que desapareix, trepitjant el paral·lel 41 al nord de l’equador terrestre. Aquest paral·lel travessa Espanya i Portugal, Còrsega, Itàlia i la península balcànica. La Mediterrània, Àsia, l’Amèrica del Nord, els oceans Pacífic i Atlàntic. A Barcelona, el 41 nord està just sota de l’avinguda Paral·lel. Sobre aquell paral·lel 41, el vell desapareix en direcció a Miramar. Sempre hi ha la sospita que la misèria, la mala sort i la solitud s’encomanen. Potser el vell és un mirall on no volem sortir perquè ningú no està gaire lluny de desaparèixer. Amb un parell o tres de jocs dolents a les cartes repartides pots començar a fer-ho. Desaparèixer no és mai una cosa que depengui només de tu. Desaparèixer és un crim grupal.
La ciutat està il·luminada per la presència de Nadal. També el paral·lel 41 nord. Conjurar-se per tenir efectiu i comprar mocadors de paper la pròxima vegada que estigui en aquesta rotonda de Drassanes. No sé quan tornaré per aquí. Igual el vell que no ven ni un sol mocador de paper ja haurà desaparegut. Em mentiré que és en un altre semàfor. En una casa d’acollida. Que li hauran comprat una tona de mocadors de paper. Però el més probable és que hagi desaparegut per a mi com al seu dia va desaparèixer per a la seva família. Per a la seva feina, els seus companys, els seus amics, les seves parelles. Desapareixes per vergonya que et trobin i vegin com estàs. Desapareixes perquè no saps com explicar la teva desaparició. Desapareixes, potser perquè et trobi algú i vendre’ls una nova oportunitat i mocadors de paper".
Ahir vaig prendre una decisió senzilla, però que crec que és representativa del que pretén inculcar-nos Carlos Zanón al seu escrit. Havia de baixar al centre de la Ciutat i portava al damunt només una moneda de 2 euros; ara, com ho paguem tot amb targeta o bizum, no solc portar quasi mai efectiu. Ja sé que es pot pagar en alguns autobusos amb targeta de crèdit, i que de fet la majoria va amb la T10 o com es digui, però com l'autobús l'agafo molt poques vegades no tinc cap targeta, ni la de jubilat. En resum, vaig pensar, baixo a peu, faig la compra i per tornar agafo l'autobús, que a més para davant mateix del supermercat Consum. Llavors vaig recordar Ahmed, el noi africà que està demanant almoina a l'entrada, crec és del Senegal i és un noi d'un somriure perenne que a banda de donar els bons dies a tothom - encara que siguin uns bons dies interessats - guarda també els gossos de les senyores o senyors que van a comprar,. o alguna vegada m'ha vigilat la bicicleta. Així doncs, vaig pujar de tornada a peu, al cap i a la fi, són 25 minuts, i vaig donar els dos euros a Ahmed, recordant-li que gairebé mai no portava efectiu i que es recordés que li vaig explicar fa un temps com al nord d'Europa els mendicants portaven un datàfon on se'ls podia donar almoina amb la targeta de crèdit. 

Deia Arribas Castro que la ciutat era un milió de coses, i es podria dir: la ciutat és també un milió de petits detalls, aparentment sense importància.

L'UNIVERS I NOSALTRES 5.12.24

La música de l'univers té un ordre matemàtic dins del qual desafinem nosaltres. La vida terrestre és, fins on se sap, l'única vida i això ens converteix en l'única oposició que té el sistema, aquest engranatge de què formem part, però en rebel·lió perpètua. Som una minoria escandalosa que abarrota algunes regions de la terra, aquesta esfera minúscula fins a l'angoixa, que és part d'un sistema solar de classe mitjana, que alhora és part d'un sistema de sistemes de totes les mides que estan continguts en una dels milions de galàxies que constitueixen aquest univers, on no hi ha més vida que la nostra.
Tot el cosmos, amb l'excepció de nosaltres i els animals, es mou amb una música que imposa els seus ritmes, temps i cicles; cap de les peces que el conformen té autonomia, ni tan sols les plantes i els arbres, que tot i ser organismes vius estan lligats a la terra i als cicles del sol i de les estacions. Una flor i un arbre es mouen només quan el vent els estremeix, quan la terra tireta o es convulsiona o quan es posa a moure'ls un d'aquests elements en rebel·lió perpètua, un tigret que es grata el llom contra el tronc d'una ceiba, un il·lús que ple d'esperança arrenca una flor, ignorant que l'esperança és una de les formes de la por. De què tinc por?, s'hauria de preguntar abans d'arrencar la flor.
Som una minoria mínima davant d'una aclaparadora majoria, som un microcosmos contingut dins un macrocosmos, com ens va fer veure el filòsof Oswald Spengler; som l'oposició i l'única cosa que ens subjecta a aquest gegantí sistema que gira sense parar des del principi dels temps, i que seguirà girant per tota l'eternitat, és el desig sexual, la urgència reproductiva que en el seu fonament va unida als cicles del macrocosmos, encara que sigui de la imaginació, de l´anticipació i del record, d´on prové el foc. També la circulació de la sang ens lliga al sistema, la sang que fa voltes sense parar dins nostre seguint la partitura dels planetes i les estrelles. Som l'oposició, però quan dormim, i deixem d'exercitar la nostra llibertat, ens integrem a la maquinària del cosmos i tornem a ser, com cada nit, un cos celeste.

'La orilla celeste del agua', de Jordi Soler (fragment) del blog descontexto.

Entenc que aquest fragment 'Inicio de cartografia del corazón', enllaça amb l'escrit anterior sobre l'Univers. I és que, com deia Saramago, l'Univers mai sabrà que un Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara, el Simpson, treballava en una Central nuclear de Springfield.

CREACIONISTES, QUE HI HA ALGÚ MÉS? 5.12.24

La recent cimera antiavortista celebrada al Senat, organitzada per Network for Values ​​i recolzada pel PP, ha revifat la polèmica sobre el paper de les institucions públiques en debats ideològics. La cimera, centrada en la defensa del creacionisme i l'oposició a l'avortament, va comptar amb la participació de l'exministre Jaime Mayor Oreja, que va qualificar la lluita pel dret a la vida com a "fonamental" per al món occidental. La seva postura, que contrasta amb la teoria de l'evolució, va ser durament criticada tant per sectors del Govern com per col·lectius socials, que van denunciar l'acte com a excloent i contrari a la igualtat. 
Però, que és el creacionisme?,us preguntareu tot preguntant-vos-ho: El creacionisme, estimats i estimades, és un corrent de pensament que sosté que l'univers i la vida van ser creats per un ésser diví o sobrenatural, en contraposició a les explicacions científiques com l'evolució. El creacionisme es basa en la creença que un ésser diví, generalment identificat com Déu en les religions abrahàmiques (cristianisme, judaisme i islam), és el creador de l'univers i de tota forma de vida. Els creacionistes solen interpretar els textos religiosos, com la Bíblia, de manera literal, especialment els relats de la creació trobats al llibre del Gènesi. Però aquesta teoria teòrica no es tan senzilla, hi ha diversos tipus de creacionistes, a saber:
1.- Creacionisme Jove de la Terra: Aquest enfocament sosté que l'univers, la Terra i tota la vida van ser creats per Déu en sis dies literals de 24 hores, fa uns pocs milers d'anys, aproximadament entre 6,000 i 10,000 anys enrere.
2.-  Creacionisme Vell de la Terra: Accepta que la Terra i l'univers tenen milers de milions d'anys, com indica la ciència, però sosté que Déu va intervenir directament en la creació de la vida en diversos punts al llarg d'aquest temps.
3.- Disseny Intel·ligent: Proposa que certes característiques de l'univers i dels éssers vius són millor explicades per una causa intel·ligent, no especificada, en lloc de processos evolutius naturals com la selecció natural. Tot i que evita esmentar explícitament Déu, implica una força dissenyadora.
El creacionisme argumenta que certs sistemes biològics són massa complexos per haver evolucionat a partir de precursors més simples a través de la selecció natural. Exemples citats inclouen l'ull humà i el flagel bacterià. Es reafirmen en que l'existència de fòssils i el registre geològic són millor explicats per esdeveniments catastròfics, com el Diluvi Universal narrat a la Bíblia, que per processos lents i graduals.  Argumenten que la vida no pot sorgir de manera espontània a partir de matèria no vivent, i que la complexitat i organització de la vida indiquen un disseny intencional. La falta d'evidència Científica és palesa: Els crítics sostenen que el creacionisme no es basa en evidència empírica i no segueix el mètode científic, sinó que es fonamenta en la fe i la interpretació religiosa, i xoca amb la incompatibilitat amb la Teoria de l'Evolució: La gran majoria de la comunitat científica recolza la teoria de l'evolució com la millor explicació per la diversitat de la vida a la Terra, basada en una àmplia gamma d'evidències fòssils, genètiques i biològiques.
El creacionisme continua sent una creença àmpliament defensada en diverses comunitats religioses d'arreu del món. No obstant això, en l'àmbit científic i educatiu, la teoria de l'evolució continua sent l'explicació més acceptada i recolzada per la diversitat de la vida i els processos de desenvolupament de l'univers. Bàsicament i emprant el sentit comú, un simple mortal es pregunta: ¿Calia crear tot un univers que sembla és infinit per ocupar només una ínfima part d'aquest en una boleta minúscula?. Crec que al Creador, o creadora (no en sabem del sexe de l'arquitecte/a) a banda de maldestre se'l podria acusar de malversació desmesurada de cabals públics.

Només la fe ens pot fer creure en tota aquesta 'misse en scène', i ja sabem que la fe a banda de que no mou muntanyes, no convenç a una gran majoria d'homínids i homínides. Però, sempre queda en el fons un dubte producte de l'educació cristiana que hem rebut des de petits, com ho reflectia Voltaire: L’univers m’embarrasse et je ne puis songer que cette horloge existe et n’ait pas d’horloger. O com sàviament es preguntava Eugenio, ¿que hi ha algú més?