English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL FORAT DE LA CAPA D'OZÓ S'HA REDUÏT


L'Institut Nacional de l'Aigua i Investigació Atmosfèrica de Nova Zelanda ha informat que el forat de la capa d'ozó s'ha anat reduint darrerament fins arribar al tamany actual, el més petit dels últims 5 anys. Els científics, segons informava l'agència EFE, calculen que la mida del forat és de 22 milions de quilòmetres quadrats, mentre que l'any passat era de 24 i el 2000 era de 29 milions, la bretxa més gran mai registrada.

I un ja no entén res. Ens varen espantar amb aquest forat, dient que el pitjor estava per arribar atès el gas CFC dels aerosols tardava 70 anys a arribar a l'alçada del forat. Ens varen ensenyar imatges de nens a Nova Zelanda que avaven a l'escola amb ulleres de sol i barret al cap per a protegir-se dels raigs ultraviolats que penetràvem pel forat de la capa d'ozó, avisant-nos que aqui acabariem també així. Durant molt de temps ens varen estar entabanant amb la capa d'ozó i tot el de dolent que ens passaria en un futur no molt llunyà, fins que es dedicaren a parlar d'una altra cosa com sol passar.

I ara com aquell qui res, diuen que pel 2080 ja estarà tancat, i és precisament pel 2080 o una mica abans, quan tots els gasos que diuen provocaven el forat a la capa d'ozó hauràn arribat al seu lloc. 

No hi entenc res de l'ozó, ni de CFC, ni de Grip N1H1, ni de controladors que ara contraataquen, ni hi entenc gairebé de res, però em temo que ens estàn prenent el pel, o ells tampoc hi entenen un borrall de res, i en aquest apartat s'hi poden incloure els del canvi i els del climàtic.

aqui trobareu un que parlava dels problemes de la capa d'ozó, de manera catastrofista, clar. Com sinó!

22 hores de desembre: El jorn dels miserables


"El Prat comença a recuperar la normalitat amb l'enlairament dels primers vols. Un vol de Swiss cap a Zuric i un altre de TAP cap a Porto han estat els primers que han sortit cap a les 16.00 hores, després de la vaga encoberta de gairebé 22 hores dels controladors aeris. . . el periódico"

Sembla que s'ha acabat la vaga salvatge dels controladors aèris després de 22 hores en que han paralitzat l'espai aèri Espanyol i han enviat a fer punyetes les vacances del pont de la Constitució a molts ciutadans espanyols i estrangers. Una vaga injustificable que només pot acabar amb l'acomiadament immediat de tots els controladors que han fet la vaga, amb l'embargament de sou fins cobrir el cost que ha representat aquesta vaga per a passatgers, agencies de viatges i companyies aèries.

Cal recordar que un controlador aèri té uns ingressos anuals de 350.000 euros i que n'hi ha uns 2.300 a tot Espanya, vol dir que costen a AENA 800.000 euros anuals, més el cost de la Seguretat Social. I clar, en un moment en que hi ha al país més de quatre milions d'aturats dels quals al quaranta per cent ja se'ls hi ha acabat el període de cobrar l'atur i només els queda l'ajuda de 420 euros que diu José Luis Rodriguez que al gener s'acabarà, crec no es fer demagogia dir que aquests treballadors privilegiats que són els controladors, amb aquesta vaga salvatge de 22 hores l'ùnic que han demostrat és que poden ser dels més ben pagats, però que són també els més miserables entre els miserables.

Esperem que el Ministre Blanco tingui la fermesa per fer el que ha de fer, per donar un bon escarment a aquesta patuleia i que una situació així no es torni a produïr, que ens han deixa't al Mariano Rajoy a Tenerife i a Gonzalez Pons dient bestiesses que es l'ùnic que sap dir, quan el que hauria d'explicar és de que han parlat aquesta setmana passada el Partit Popular i els controladors vaguistes que prou s'han reunit.

Carretero, una mosca collonera



Aquest comentari es del més d'Octubre de l'any passat, val la pena que us llegiu algun dels comentaris que vaig rebre, per veure una mica com las gasta aquesta tropa de suposats patriotes mal perdedors, i com han acabat anant les coses un any més tard, de fet com ja avisava, amb una desfeta del Sr. Carretero a les autonómiques. El comentari el vaig publicar a ran d'unes desafortunades declaracions (i van...) del Sr. Carretero sobre la Generalitat i el que representa. El temps ha acabat de posar al Dr. Carretero al lloc que es mereix........enlloc. 


A tot això, el que no estava previst, és que uns mers arribistes com Laporta, Beltran y Lopez Tena aconseguissin quatre diputats, mentre ERC s'ofega en la seva pròpia  miseria i incongruència. Realment el panorama independentista és desolador. Mai hi havia hagut tant de sentiment independentista com ara en el país, i ningú ha estat capaç de aglutinar-lo.


Carretero, poca cosa més que una mosca collonera


"Sorprèn la pobresa d'arguments, la indolent vulgarització simplista del missatge i la desqualificació sistemàtica de tot el sistema per part del Sr. Joan Carretero, fins el punt que és podria parlar d'ignorància i palès menysteniment per exemple vers una institució com és la Generalitat de Catalunya, que no és d'avui atès porta algun segle que altri instal·lada a Catalunya. Dir que és més important el President del Barça que el de la Generalitat ho podem dir els ciutadans a la barra del bar que és el lloc on pertoca desbarrar, però no és cert, la prova és que si bé és cert que el Senyors Montilla, Pujol o Tarradellas haurien pogut ser presidents del Barça, el Srs.Montal, Nuñez o Laporta no poden ser Presidents de la Generalitat de Catalunya, potser l’últim en tindria alguna si s'hi posés a fons, però el perdrà la seva part fosca (ja ho vaig dir) i de fet ja està donant el primers símptomes flirtejant ara amb Carretero, ara amb en Puigcercós, és el que passa quan només hi ha l'ambició de poder per l'ambició i prou, rere aquesta ambició tot el que queda ideològicament és un ermot.
Ha manifestat el Sr. Carretero, o així ho han publicat els diaris que el President Montilla els té comprats a tots als dels diaris. I clar, aquest home és d'una enorme incongruència i manca de seriositat, si no creu en la Generalitat perquè vol presentar el seu partir a les eleccions a la presidència de la Generalitat, O SI NO S'HI PRESENTA PERQUÉ VOL EL PARTIT, i si el càrrec de President de la Generalitat al que representa aspira qualsevol que és presenta a unes eleccions no té cap importància, potser com deia avui el President Montilla millor és presenta a les eleccions del Barça, possiblement seria la manera que baixéssim a segona, que és l’ultima condició juntament amb que la Vanguardia es publiqui en català perquè Catalunya sia independent. (segons Joan Brossa).

El senyor Carretero es d'un ranci gairebé madrileny amb un antiquat i demodé concepte de la política, que no tan sols no pensa ni habita en el segle XXI sinó que quedaria més escaient en la obsoleta ideologìa dels anys trenta del segle XX, i clar, per somiar truites s'ha de saber remenar els ous no sigui es trenquin abans de començar per manifesta incapacitat del cuiner.. I no ho dic ara, ja el gener del 2007 vaig publicar un comentari en aquest bloc: Expedient Carretero. I és que no és gran cosa més que aixó, una mosca collonera que l'ùnic que aconsegueix es dividir encara més el món sobiranista, o sia res i ja aviso que poc farà a les següents eleccions atonómiques de l'any vinent. 


Les abelles almenys encara et poden picar tot i que morin en l’intent, però la mosca collonera s’elimina amb una simple pala matamosques, o sent més moderns amb un spray "anti bitxos"

Estem desesperats Sr. Aznar, pero no tant


L'expresident del Govern Espanyol i d'Espanya, el Sr. José María Aznar López va admetre el 2007 davant l'ambaixador dels Estats Units a Espanya, Eduardo Aguirre, que es plantejaria tornar a la primera línia de la política espanyola, segons es desprèn dels cables revelats per Wikileaks. "Si veig Espanya desesperada, potser hauria de tornar a la política", va reconèixer el president d'honor el PP durant un sopar que l'ambaixador va oferir a ell i a Ana Botella a la seva residència oficial.

Aquest tipus de declaracions rebaixen la qualitat de la informació de Wikileaks que sembla promet més del que ofereix, - tot i que si fos jo el Sr. Assange m'amagaria molt amagat per si de cas -, car aquest tipus de declaracions no deixen de ser tafaneries en la línia de qualsevol confidencial que es preui, dels que ara en tenim prous i més. 

Dit aixó, preocupa seriosament la salut mental de l'expresident del Govern Espanyol, o l'estat biológic en que estés en el moment de fer aquestes declaracions a l'ambaixador dels EUA. Em fa l'efecte que per més desesperats que estessim (que déu ni do), ni els mateixos propis reclamaríen la seva tornada a la palestra política, ni que fos amb la boca petita o per tocar els bemolls al Sr. José Luis Rodriguez Zapatero. Hi ha coses amb les que no es pot jugar ni en broma. Sort que el Sr. Aznar és un home de paraula i va dir que es retirava, cumplint-ho. Esperem-ho, ja se sap que segones o terceres parts mai són bones i en el seu cas aquest parts, de fer-ho, més aviat serien les pudents. Millor s'agafa a la Botella (la seva esposa) i es queda quietet com ha estat fins ara, desbarrant una mica de tant en tant o fent-se (ara, ves per on) verd i ecologista de debó.

FORNERS DE VELL, UNA FLAMA QUE S'APAGA


Quan tenia nou anys, abans d’anar a l'escola anava a plaça amb la bicicleta i el remolc a recollir el que el meu pare havia comprat al Mercat per la botiga de comestibles (abans ens deia així i no queviures) que teniem i portava la meva mare, i després a esmorzar al costat de casa, a cal forner; Sisu Carreras es deia ell i Catalina la seva dona. Ell era un home alt i gran i ella molt menuda i simpàtica. Esmorzava a la rere botiga on hi tenien una espécie de menjador cuina tot-terreny la majoria de forners antics, i on hi feien practicament la vida diària, esmorzar i dinar, escoltar la radio o llegir el diari. Encara a dia d'avui hi ha moltes d’aquestes rere botigues ara amb televisió incorporada. Alli en aquesta rere botiga d'en Sisu i na Catalina hi havia una enorme prestatgeria curulla de novel·les de “l’oeste” desde Fidel Prado a Marcial Lafuente Estefania, o Zane Grey, que jo devorava amb la avidesa pròpia de la edat. 


M’agradaven sobre tot les de Zane Grey “Huracan, la heroina de Fort Henry, etc” que em semblaven molt més ben escrites que les altres que eren més de pim pam pum. Cada dia esmorzava pa de pagès, acabat de coure i un xic calent encara que diuen no és bo per l’estomac, però si ho és pel paladar, almenys el meu, acompanyat de pernil, llonganissa o anxoves que m’agraden amb bogeria encara a dia d’avui.

En Sisu fins que es va comprar una màquina de pastar helicoïdal - una Saus - amassava encara a ma, i el pa fermentat com cal, fet sense pressa era boníssim, prenent-se el seu temps, que és el gran aliat del bon pa. Quan pels voltants de les set havia acabat de coure el pa del dia, en Sisu esmorzava i se n’anava a dormir, fins al vespre que pels voltants de les deu començava a fer el pa del dia següent. La flaira quan sortia del forn de sola encara la puc recordar i sentir-la no fa gaire quan voltava per més d’un forner a primera hora del matí
En aquella època, el pa es venia a pes i si no hi arribava, et donaven “la torna” que solia ser un tros de coca o de pa, i la venta era pel matí. A la tarda la persiana dels forners romania mig entre oberta per si algú en necessitava o havia de menester que es deia abans, i gairebé mai en sobrava o en faltava, el forner ja tenia apamada la seva clientela i tallava gairebé just.
Ha passat molt de temps i ha canviat molt el món del forner; cert és que molts ja no s’hi posen a les deu de la nit, però ho fan a les tres o les quatre de la matinada, i la jornada laboral no s’acaba a les 7 sinó que és pràcticament continuada (amb aturades esporàdiques per mal trencar la són) amb l’invent aquest del pa calent tot el dia, al que hi hem d’afegir que en reparteixen per bars i restaurants. El forner que abans tancava el diumenge o el dilluns, ha passat a treballar 363 dies l’any, matí i tarda i malgrat aquest esforç d’adaptació als nous temps està sucumbint en la seva comtessa contra la venda del pa precuit, que venen a punts de venda concrets, supermercats, benzineres, bars , paquistanis de cal mai tanquis, "Horno Manoli de pan cocido con leña," o grans centres comercials i a sobre normalment a un preu inferior.
No se si la gent sap valorar l’esforç del forner en oferir una gama variada de productes artesanals que s’han anat ampliant els últims anys, en un esforç de no perdre competitivitat davant aquest poderós enemic; fixeu-vos la variada i saborosa oferta que te un forner del barri o del poble en aquest esforç per no perdre el tren del seu negoci, perquè cert és que aqui s'ha perdut la cultura del pa que en canvi els francesos han sabut preservar. De cinquanta anys enrere es compra pa a qualsevol lloc, supermercat, benzinera, paquistaní, etc etc, sense preocupar-se per la qualitat del producte adquirit a bon preu, aixó si.

Hi ha una franja generacional que encara és consumidora de pa a cal forner, que seria els de cinquanta i pocs anys en endavant, encara em vaig trobar l'altre dia al meu germà Lluís que anava a buscar el pa a l'Antic i no hi viu pas a la vora, però dona valor al producte de qualitat, ben fet i amb una bona varietat d'oferta. Sense anar més lluny l'altre dia em varen regalar els del Forn Sant Jordi de Granollers un pa de parroquia i un pagés amb cinquanta hores de fermentació que eren de pecat mortal. 

Però rere aquesta generació venen els consumidors de plàstic envassat que van al super i carreguen de tot fins i tot el mateix pa. Perquè? una nova manera de viure, o la comoditat, o a vegades la necessitat, el cert és que la cultura del pa aquí s'ha perdut en poc temps, mentre que a altres països com a França han estat capaços de mantenir-la, i cert és també que l'Estat Francés hi ha posat el seu gra de sorra, mentre el d'aqui el nostre ha passat de l'assumpte olímpicament, i hom gosaria a dir que continúa passant.

No s’ha perdut la guerra però si moltes batalles, una d’elles la generacional; pocs son els fills de forners que volen continuar el negoci dels pares i prefereixen una feina encara que sigui a precari de 8 hores diàries de dilluns a divendres i un més de vacances; el forner te també dificultats per trobar dependentes disposades a treballar dissabtes, diumenges i festius; les noves normatives de sanitat i la modernització dels obradors han suposat una elevada despesa difícil d’amortitzar i que no compensa, i la competència esmentada abans ha fet forat, de manera que estan plegant forners i curiosament l’obrador que anys enrere es considerava el pla de pensions del forner, a dia d’avui no val res; l’únic valor és el punt de venda com a tal, punt de venda que en un intent se sobreviure s’ha transformat en molts casos en granja degustació, venda de plats precuinats i queviures de primera necessitat. Fa uns mesos va ser noticia el Gremi de Forners per la seva queixa d'aquesta competència deslleial que pateixen, davant l'administració. Demana el Gremi entre altres qüestions que el pa que no es ven als forns s'ofereixi al consumidor envasat per garantir les mínimes condicions d'higiene i que s'en sàpiga la seva procedència, com es fa amb qualsevol altre producte de consum, o que les mateixes, reiterades i "colloneres" inspeccions de Sanitat que pateixen fins a vegades exasperar, s'estenguin també a aquests altres punts de venda, diguem-ne "al·legals"

D’ací a uns anys, no gaires, cap nen podrà anar a la rere botiga d’un forner a menjar pa de pagès acabat de coure amb anxoves, mentre llegeix una novel·la "del Oeste" i sentir com li entra pel nas la flaira que ve de l'obrador, perquè els forners com a concepte hauran desaparegut, igual que al seu dia ho feren en Sisu i na Catalina, del forn de pa Carreras, al carrer de Vilarrubies, 73 a Sabadell, només que el seu cas va ser per causa natural i en el temps que pertocava i en el cas dels forners actuals, malauradament em temo no serà així.

De la violència de gènere. . . . femenina

No em crec la xifra de violència de gènere que de tant en tant dona l’Institut de la dona, i no me la crec perquè no hi veig reflectida la violència de gènere femenina. Hi ha una violència de gènere de la que no se’n parla, de fet oficialment no existeix. És la violència de gènere femenina, més terrible encara que la simple trompada, aquesta violència és subtil, freda, calculada i va a allà on pot fer mal, al propi company o als fills de la parella. Es sol practicar només en cas de separació amb tota la fredor i sadisme a vegades del que pot ser capaç una dona despitada, que posada, quan s'hi posa, riu-te’n de les beneiteries dels homes. He vist aquesta violència de gènere no fa massa, l'ha patida un amic i és terrible el mal que pot arribar a fer una persona així, més és ella la víctima i ell el botxí, almenys als ulls dels altres.
No hi ha violència de gènere femenina, almenys de manera oficial, però n'hi ha i molta, cada vegada més, us en puc donar fe, però no es políticament correcte parlar-ne, ets mal vist i els rols ja s'han establert (dona víctima, home botxí). Entenc tot i que no les comparteixi algunes decisions com deixar d'abonar la pensió a la ex o desistir de veure les criatures, d'homes que es troben en aquesta situació tan perversa, gairebé els hi estan abocant malgrat fer-se després les víctimes quan en molts casos en realitat son els freds i calcul·lats botxins...


"Aquest comentari es del juliol de l'any passat, l'he volgut recuperar perquè del tema que tracta no se'n parla, però existeix, a l'ombra de la l'altre, del pitjor, la violència de génere masculina, la que mata."