ECOBOLA, ESTAFA? O QUI ESTAFA A QUI? 7.2.11

Si afirmo que no crec en res, no diré res de nou. Si confirmo que malfio de qualsevol informació, tampoc, l'experiència crec ens ha demostrat que fem bé de no creure en res, ni que sia mesquí, perquè sempre ens queda el dubte de si ens estàn informant o ensinistrant, i en el fons qui paga aquesta informació i sota quins interessos.

Passa amb les coses importants i també amb les petites. Llegia ahir i ho vaig publicar a Collonades que L'Institut Nacional del Consum (INC) ha requerit als fabricants de boles de rentat, els estris que prometen netejar la roba sense necessitat de detergent (també coneguts com ecobola), que cessin la seva publicitat enganyosa, segons va avançar ahir el Ministeri de Sanitat i Política Social.

El requeriment s'ha posat en marxa després de la realització en els laboratoris del Centre d'Investigació i Control de la Qualitat de l'INC d'un estudi sobre 14 marques de ecobola, realitzat per esbrinar el més obvi: si és cert que són eficaços per rentar la roba, igual que si es renta només amb aigua,  o aixó és el que diuen els del Centre d'Investigació....Perquè menteixen? ells ho sabrán.

I ho dic i afirmo, atès a casa s'ha comprovat que la susdita bola funciona i deixa la roba neta tot i que si és cert que no dura tant com diuen; i si realment neteja igual que amb aigua sola, potser no cal gastar-nos tants diners en detergents que són els qui deuen haver pagat l'estudi aquest per por que la competència els toquès les boletes, i els de l'Institut Nacional de consum potser haurien d'investigar als fabricants de detergents per netejar la roba, que pel que es veu fan el mateix servei que la ecobola o l'aigua sola, però ens els cobren a preu d'or i as més a més hem de suportar els seus anuncis idiotes i masclistes. Més no ho fan ni ho faràn aixó. Ai senyor! no només hi ha egipcis a Egipte. 

L'ÙLTIM TANGO DE MARIA SCHNEIDER 6.2.11

L'actriu francesa Maria Schneider  va morir a Paris el passat dia 3 als 58 anys. Va coprotagonitzar una de les poques pel·lícules interessants que he vist en tota la meva vida: Últim tango a Paris, amb un Marlon Brando ja en l'inici de la seva decadencia. La música de Gato Barbieri era el complement perfecte per la pel·lícula dirigida per un aleshores desconegut Bernardo Bertolucci. Aquest poema està inspirant en part, en la mateixa:

TOT ALLÒ

Tot allò que no t'he dit,

no ho sabràs mai.

Podràs intuir-ho,

en llegir aquests poemes,

o pels petits detalls

que no hagi controlat.

Tot allò que no t'he dit

es la distància que ens separa

o el silenci que ens acosta,

part d'aquest joc absurd

de la incomunicació.

Tot allò que no t'he dit

m'ho aplico a mi i també a tu,

recordant els teus silencis

juntament amb els meus i,

saps, en aquesta avinentesa,

penso en Marlon Brando

a l'últim tango a París,

quan davant el cos inert,

de la seva dona, li pregunta

- inútilment -

Qui ets?

Qui cony ets?

*

DE PORCS SENGLARS I 'COCHINOS' 5.2.11

Fa més o ments vint anys, teniem els saberuts de la Generalitat de Catalunya molt preocupats, el senglar, el porc senglar s'estava extingint i s'havia de repoblar per evitar-ho. Varen posar en marxa un pla que o no ho devien calcular gaire bé, o potser com el Conseller de torn no en devia haver vist ni un en sa vida, questió es que es van passar de repoblació, i el resultat es que vint anys més tard els surten els porcs senglars per les orelles, i ara com a Collserola i fins i tot en zones habitades n'hi ha molts, han decidit (uns altres saberuts) deixar que els cacin amb arc i fletxes els arquers profesionals o també els improvisats.

Surrealista del començament al final, la història ens indica el nivell d'estulticia congénita de la classe governant. Però com en el fons no és més que una noticia menor, es por tractar amb ironia com va fer Monzó a la Vanguardia demanant que es crees un nou servei a la ciutat: "el fletxing", o amb la mala bava i bilis d'Alfonso Ussia que és un dels porcs senglars que es varen escapar Ebre enllà amb la mala bava incorporada. Aquest señorito té una autèntiva obsessió malaltissa contra els nacionalistes (els seus no tot i que són els més perillosos) i Catalunya, i està perquè el tanquin ben tancat on no pugui vomitar improperis i insults contra el nostre país sota la pàtina d'una certa gracia paraulera a l'hora d'escriure. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i Ussia de senyor no en té res, ara de porc...

I l'altre, el defenestrat de la Cope, Fedeguico també ha vomitat la seva, un altre amb la síndrome de Xenius que primer dispara i després apunta i sempre contra Catalunya. De totes maneres té raó Alfonso Ussia, "España está atiborrada de cochinos" però se li ha oblidat dir que la gran majoria están a Madrid i a sobre són, com ell, molt ignorants.

EL BOCA ORELLA I LA PELL FREDA 4.2.11

Parlava ahir del boca orella i de com gràcies a ell novel·les com la Pell Freda o l'Ombra del vent havien assolit vendes insospitades i un gran éxit fins i tot fora del país. l'Ombra del vent va quedar finalista del Fernando Lara i diuen es va publicar per la mala consciència d'un dels membres del jurat que tenia clar que era aquesta la bona i no la guanyadora que va ser Ángeles Caso. La primera tirada en castellà va ser de 1.500 exemplars i va ser el boca orella dels llibreters que va donar difusió a la mateixa. Boca orella que va correr "de boca en boca" fins arribar on va arribar la Novel·la de vendes. Més d'un milió d'exemplars entre castellà i català.

El cas de la Pell freda és diferent, es va publicar després de reescriure-la Sanchez Piñol set vegades, gràcies a l'insistència d'Isabel Martí editora de la Campana que va apostar fort per aquesta novel·la d'un autor practicament novell, i tot i que tenia dubtes al començament (recordo haver parlat per telèfon amb ella, car la recomanava a tothom a qui podia) va ser un exit de vendes i s'ha traduït a un munt d'idiomes.

La Pell freda ha estat per a mi una novel·la extranya, fascinant, i que no em va agradar, però no me la puc treure del cap, fins i tot el próleg de Siete horas en la Habana comença i acaba amb uns parrafs de la novel·la de Sánchez Piñol. Després va publicar l'autor Pandora al Congo, que va donar lloc a aquest comentari de fa més tres anys d'anys:

"Te força mèrit publicar dues novel·les, una bastant interesant i l’altra francament decebedora i tenir èxit de públic i fins i tot de crítica, tot i que aixó també ho varen assolir altres con Dan Brown amb molta menys qualitat. Em vinc a referir a la “Pell Freda”, que és la "interesant" i a “Pandora al Congo” que és la decebedora. La primera te un gran mèrit, tot i que no aporta res de nou, i és que està molt ben escrita i aconsegueix crear una atmosfera obsessiva que et persegueix dia rere dia fins i tot després d'haver-la llegit. La segona no, és una pressa de pel, o una iteració iterativa del mateix argument que demostra la justesa de l’autor de cara al seu futur com a escriptor. De fet la Pell freda com a novel·la és estranya en tot, la persona que la va publicar, la va fer corretgir a l'autor fins a set vegades i recordo en una conversa telefónica els seus dubtes. Li vaig dir un cop llegida que em semblava una novel·la del oeste amb indis i americans al fortí, però que era torbadora tot i que no la veia com un gran éxit de vendes, però si que li donava corda per a dues o tres edicions. El resultat de la novel·la diu molt a favor de na Isabel Martí que va tenir tant bon ull, i molt poc de mi com a profeta literari. Ara, vista la decebedora Pandora al Congo, caldrà esperar a una tercera entrega d'en Sanchez Piñol per comprovar la seva capacitat com a creador de històries, el marge de la "Pell freda" li dona aquesta oportunitat.

BOCA A BOCA, O BOCA ORELLA? 3.2.11

Hi ha una certa confusió a l'hora d'explicar com s'expandeix una noticia vox pópuli, o sia a base del que jo entenc coma "Boca orella" car un parla i l'altre escolta, i així és com s'escampen i amplien moltes noticies, excel·lències de restaurants o bars, pel·lícules, novel·les, etc. Malgrat aixó, hi ha gent que empra el terme "Boca a Boca" que a mi em sembla que és una expressió que s'hauria de fer servir com a l'acte físic de reanimar a algú que s'ha ofegat una mica (no del tot). De fet, boca a boca no pot ser la manera correcte d'expresar-se car en tenir la boca ocupada vers l'altre no pots parlar i que hom sàpiga les boques no escolten.

L'INSUPORTABLE INCONGRUÈNCIA DE L'ESTAT 2.2.11

Les arques públiques varen ingressar   per l'impost que grava el tabac, 9.446,7 milions d'euros el 2009, un nou rècord històric. Si comparem l'aportació dels fumadors a les arques de l'Estat amb la resta dels principals impostos amb els quals es finança el sector públic les xifres demostren que la seva contribució l'imprescindible per al sosteniment del sistema. Els fumadors aporten una quantitat similar al 25% de l'Impost de Societats i al voltant d'un 15% de l'IRPF. La utilització del tabac com a eina de recaptació està convertint l'impost sobre les labors del tabac en un dels més efectius del sistema de finançament públic. Tant és així que des que Zapatero va entrar al Govern el preu del paquet de tabac s'ha duplicat a causa de les pujades d'impostos que s'han produït sistemàticament cada any. 


El mateix Estat tot i mentir afirma que els malalts per tabaquisme els hi costen uns tres mil milions d'euros, lo qual vol dir que 6.500 milions d'euros els ingressa nets l'Estat gràcies als fumadors. A veure si algú ho entén, i si us plau que m'ho expliqui perquè es tracta d'una situació realment incongruent. Consti que ja vaig demanar al seu dia la creació d'un impost espècial pels no fumadors per no causar un greuge fiscal comparatiu amb els fumadors i les dades que proporciona el mateix Estat em donen la raó..