12 D'OCTUBRE

Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.

D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el meu pare i ma mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt frequent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.

En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.

M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat en Josep Pla).

.

El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo

- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.

- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.

Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.

- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.

L’home és va aixecar i em va dir:

Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.

.

Ho recordo perfectament, malgrat el pas dels anys és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser suceeixen precisament per a no ser oblidades. Ja vaig explicar aquests records fa tres anys, però és que em temo que enguany no serà tan plàcid, em preocupa que avui hi haurà aldarulls i esbatussades i el que si sé, és que les provocaràn als acòlits de Sanchez Camacho, C,s i falangistes, que a aixó van a Barcelona, a provocar aldarulls, per criminalitzar l'independentisme i ser ells les víctimes. Tant de bo m'equivoqui.