Heus ací un procès complex i alhora molt simple: envellir; envellir, és acceptar-ho, ser capaç d'entendre que es tracte d'una etapa més dins aquesta aventura excitant i avorrida alhora que és la vida. Envellir, és acceptar que s'acaba un temps i en comence un altre, que si bé es cert que hi ha coses que ja no pots fer, descobreixes que n'hi ha altres que no havies contemplat i ara són factibles. Envellir, és acceptar que tens 68 anys i encara pots masturbarte i estimar bojament, encara que sigui d'una altra manera... qui m'ho havia de dir, jo que veia com a vells a homes de 50 anys. 
Envellir, de fet, és això, acceptar la pròpia decadència fìsica i - no ens enganyem - psíquica -, però no deixa de ser una part més d'aquesta extraordinaria experiència que és el fet de viure, car cal recordar que a l'altra banda hi ha el buit absolut.
Dit això, envellir vol  dir tambè, per si no ha quedat clar, acceptar un nou estat, amb limitacions, mancances i el que és més important, entendre-ho, car sinó és possible fregar el patetisme que es visualitza en aquestes excursions d'afarta-pobres amb xupito i pernil ibèric de regal per 20€, o les tardes esbojarrades de qualsevol casal d'avis, on si no se'm gira l'enteniment no penso anar-hi.
És important ser conscient del moment en que un viu, ni més ni menys que qualsevol altre, però adeqüat a les circumstàncies, i traient-ne el màxim profit. En el fons, ningú envelleix com vol, sinó com li permet la vida, aquest és realment el problema, que a més no té solució.