Si Jesús hagués acabat la seva carrera a la creu i no s'hagués compromès a ressuscitar, quin bell heroi de tragèdia hagués estat! La seva vessant divina ha fet perdre a la literatura un tema admirable. Comparteix així la sort, estèticament mediocre, de tots els justos. Com tot el que es perpetua en el cor dels homes, com tot el que s'exposa al culte i no mor irremeiablement, no es presta gens a aquesta visió d'un cap total que marca un destí tràgic. 
Per això hagués calgut que ningú el seguís i que la transfiguració no vingués a elevar a una il·lícita aurèola. Res més aliè a la tragèdia que la idea de redempció, salvació i immortalitat! L'heroi sucumbeix sota els seus propis actes, sense que li sigui donat escamotejar la seva mort per una gràcia sobrenatural, no es perllonga - com a existència - de cap manera, roman diferent en la memòria dels homes com un espectacle de patiment, al no tenir deixebles, el seu destí infructuós no fecunda res excepte la imaginació dels altres.
Macbeth es desploma sense esperança de rescat: no hi ha extremunció en la tragèdia ... El propi d'una fe, encara que hagi de fracassar, és eludir l'irreparable.  (Què hagués pogut fer Shakespeare per un màrtir?) El veritable heroi combat i mor en nom del seu destí, no en nom d'una creença. La seva existència elimina tota idea d'escapatòria, els camins que no el porten a la mort li resulten carrerons sense sortida; treballa en la seva «biografia», cuida el seu desenllaç i fa tot el possible, instintivament, per compondre esdeveniments funestos. Ja que la fatalitat és la seva saba, qualsevol escapatòria no podria ser més que una infidelitat a la seva perdició.
Per això l'home del destí no es converteix mai a cap creença, fos la que fos, s'equivocaria seva fi. I si estigués immobilitzat sobre la creu, no seria ell qui aixequés els ulls cap al cel: la seva pròpia història és el seu únic absolut, com la seva voluntat de tragèdia el seu únic desig.

e.m.cioran (breviari de putefracció)